La mentida com a arma política i el periodisme com a camp de batalla
Hi ha una manera de fer política especialment perillosa per a la democràcia: utilitzar els mitjans de comunicació per construir escàndols, destruir reputacions i condicionar l'opinió pública mitjançant informacions falses o deliberadament descontextualitzades. No és una pràctica nova. La història recent és plena d'episodis que ens haurien de servir d'advertència.
A Espanya tenim un exemple especialment revelador: el cas de Xavier Trias. L'octubre de 2014, mitjans de comunicació van publicar que l'aleshores alcalde de Barcelona ocultava 12,9 milions d'euros en un compte suís, posteriorment traslladats a Andorra. Es va arribar a publicar un suposat número de compte. L'escàndol estava servit. Però pocs dies després, el banc UBS va certificar que Trias no tenia comptes a l'entitat i que el número difós ni tan sols corresponia a la seva numeració bancària. L'acusació va resultar falsa.
El més inquietant arribaria després. Les gravacions de les converses entre el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, i el director de l'Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, van revelar que havien parlat d'aquella informació i de la seva possible utilització contra Trias. La comissió parlamentària que va investigar l'actuació del Ministeri de l'Interior també va examinar l'episodi. Una història que il·lustra fins a quin punt poden entrecreuar-se interessos polítics, estructures institucionals i difusió mediàtica d'acusacions sense fonament.
Podríem recordar també el cas Neurona, la investigació del qual per presumptes irregularitats en el finançament electoral de Podemos va acabar arxivada el 2023 en no apreciar-se els delictes investigats. Un procediment arxivat no demostra per si mateix que les sospites fossin inventades deliberadament. Però sí que obliga a preguntar-nos pel tractament mediàtic de les acusacions i per la diferència entre una investigació oberta i una culpabilitat provada.
Fora d'Espanya trobem exemples igualment greus. Als Estats Units, Fox News va difondre acusacions falses contra l'empresa de tecnologia electoral Dominion després de la derrota de Donald Trump el 2020. La documentació judicial va revelar que alguns responsables i presentadors qüestionaven internament aquelles afirmacions. El 2023, la cadena va acceptar pagar 787,5 milions de dòlars per resoldre la demanda per difamació, després que un jutge declarés falses les acusacions controvertides.
Al Regne Unit, l'escàndol de News of the World va acabar fins i tot amb condemnes penals. El seu antic director, Andy Coulson, que posteriorment va treballar com a responsable de comunicació del primer ministre David Cameron, va ser condemnat el 2014 a divuit mesos de presó per conspirar per interceptar il·legalment missatges telefònics. No va ser un cas de notícies electorals inventades, sinó de pràctiques periodístiques delictives que van evidenciar les conseqüències de confondre l'interès públic amb qualsevol mètode per obtenir una exclusiva.
La llibertat de premsa és un pilar de la democràcia, no una patent per prescindir de les proves. I el dret a la crítica tampoc justifica alterar el significat de les declaracions o presentar una interpretació com si fos un fet incontrovertible
Són episodis diferents, amb responsabilitats jurídiques diferents, però tots ens obliguen a reflexionar sobre una qüestió essencial: l'enorme capacitat que tenen els mitjans per construir una imatge pública i l'extraordinari dany que poden causar quan s'equivoquen o prescindeixen de la comprovació.
I arribem al present. Aquesta mateixa setmana, els qui treballem a Horizonte hem hagut de desmentir una interpretació difosa a partir d'un fragment del nostre programa, presentat com si ens haguéssim burlat de la mort de Maricarmen. Rebutgem aquesta interpretació perquè, com hem explicat públicament, les paraules no es referien a la seva mort. Que existeixin crítiques al nostre treball és legítim. Que se'ns atribueixin intencions tan greus exigeix, com a mínim, examinar íntegrament el que vam dir i quan ho vam dir.
No pretenc equiparar el que ha passat amb els grans escàndols que acabem de recordar, ni atribuir a ningú responsabilitats que no estiguin demostrades. Precisament perquè conec el valor de la presumpció d'innocència, em sembla imprescindible reclamar el mateix respecte pels fets quan som nosaltres els qui estem en el centre de la polèmica.
La llibertat de premsa és un pilar de la democràcia, no una patent per prescindir de les proves. I el dret a la crítica tampoc justifica alterar el significat de les declaracions o presentar una interpretació com si fos un fet incontrovertible.
En plena campanya electoral convindria recordar-ho. Els periodistes no estem per fabricar culpables, protegir els nostres afins ni convertir les sospites en sentències. Estem per comprovar, contextualitzar i explicar allò que podem demostrar, fins i tot quan perjudica els qui pensen com nosaltres.
I aquesta responsabilitat no distingeix entre mitjans conservadors, progressistes, públics o privats. No hi pot haver una ètica per als adversaris i una altra per als amics. No podem denunciar una falsedat quan ens perjudica i relativitzar-la quan beneficia la nostra posició.
Perquè l'ètica periodística es demostra precisament quan la veritat contradiu els nostres interessos. I la mentida no es torna menys mentida per servir una causa que considerem justa.