El tractament mediàtic i polític que s’ha fet de la pintoresca guerra de banderes que es va viure al Vicente Calderón ens ha donat un bon exemple de com el relativisme ha anat estrafent l’esperit democràtic de les societats occidentals. Veient com han reaccionat molts polítics i opinadors és fàcil d’entendre perquè, tant aquí com als Estats Units, cada vegada estem més preocupats per la degradació de la cultura, la polarització ideològica i, en resum, per la vulgarització del debat públic.
Igual que ha succeït amb les humanitats, el periodisme i la política s’han convertit en activitats propagandístiques, antiliberals i mediocres. Qualsevol que vulgui entendre per què Trump guanya terreny als Estats Units, per què Àustria s’ha fraccionat en dues meitats o per què la pertinència a la Unió Europea divideix el Regne Unit, trobarà respostes en la manera com els diaris, els polítics i les televisions han tractat la guerra de banderes provocada per la senyora Dancausa.
És curiós: la correcció política, que va aparèixer per agermanar els estats més poderosos al voltant d’una jerarquia de valors que evités una altra guerra mundial, està portant aquests mateixos estats al caire de la fractura interna. La tàctica de bandejar el pensament per posar-se la bena abans de la ferida ha tingut un efecte terrible. Un quart de segle després de la caiguda del mur de Berlín, les democràcies cada dia estan més desgastades pels discursos populistes d’esquerra i de dreta.
L’humanisme, entès com una recerca permanent de la veritat i la justícia, no ha estat arraconat com als anys trenta, però ha estat segrestat per un discurs moralista que només serveix per criminalitzar i per indignar-se en nom d’una secta. Els antics liberals, identificats amb la llibertat de pensament, avui solen ser pinxos de l’ortodòxia, pendents de rebre un contracte de l’administració, o bé un càrrec polític o acadèmic. Sovint gent que s’autoanomena liberal lidera moviments que abusen de les lleis i les constitucions per sortir-se amb la seva.
Ni l’humanisme ni el liberalisme que van fer créixer la democràcia no es van construir sobre dades estadístiques ni fórmules tancades, perquè tenien com a objectiu l’aventura d’eixamplar el coneixement i la llibertat d'acció de l’home. Ara els discursos de lloro contra l’imperialisme i el patriarcat també es troben a la dreta igual de prepotents i victimistes, reformulats a conveniència. Com que tothom intenta guanyar mentint, la retòrica s’enfila mentre que la realitat s’estanca. En aquest panorama és natural que els tramposos creatius i narcisistes, tipus Donald Trump, tinguin camp per córrer.
La guerra de les banderes que vam veure al Vicente Calderón forma part d’aquest mateix clima d'intransigència soterrada per la correcció política, però alimentada de fa anys pel pensament relativista. Després de molts anys de combatre la intolerància, veiem com, quina paradoxa, la intolerància augmenta a mesura que més gent la criminalitza. Mentre que les velles autoritats miren de conservar en formol un món que ja no existeix, els polítics joves tendeixen a caure presoners d’un argot sectari que no els permet desenvolupar la humanitat ni el pensament.
És il·luminador que fos un jutge espanyol qui hagués de dir a Puigdemont i Ada Colau que es podien portar les estelades a la final, quan molts catalans ja havien decidit de portar-les igualment. Si un jutge t’ha de dir quins són els teus drets fonamentals, segur que te’ls trepitgen. És lamentable que Dancausa intentés vetar les estelades, però encara és més lamentable que el president de la Generalitat i l'alcaldessa de Barcelona no reaccionessin dient que assistirien al partit amb una bandera independentista petés qui petés. L'acudit de portar banderes escoceses no cal ni comentar-lo. El 9N ja ha demostrat que respondre amb succedanis quan els drets fonamentals són amenaçats només cronifica o agreuja els problemes.
Es poden fer les teories que es vulguin i es pot amagar el cap sota l'ala, però la guerra de banderes que es va viure al Vicente Calderón és l'expressió de la incapacitat dels partits de donar sortida a un conflicte polític de manera justa i democràtica. Els polítics d'avui miren de no fer-se gaires preguntes perquè representen un paper prèviament molt definit dins del sistema. Si Pablo Iglesias i Alberto Garzón tenen possibilitats de fer un bon paper a les properes eleccions, és perquè com a mínim saben qui és Kant i tenen un pensament propi.
Abans de posar-me a escriure, m’he passejat per Twitter amb la idea de veure què havien dit els polítics espanyols sobre Dancausa i sobre l’emissió televisiva del partit. Aquests dies els joves vicesecretaris del PP han estat molt ocupats fent campanya contra Nicolás Maduro. Mentrestant els ministres Margallo i Ana Pastor raspallaven Raúl Castro a Cuba. A propòsit d’unes declaracions de Pablo Iglesias, Javier Maroto va piular el mateix dia del partit: “Quiero seguir viviendo en un país donde haya medios de comunicación distintos, pero siempre LIBRES”.
Algú li hauria de dir que, per moltes majúscules que posi, no viurem en un país més lliure, si no hi posa de la seva part.