Fins i tot una institució polititzada per la Generalitat com el Centre d’Estudis d’Opinió ha hagut d’admetre que el PSC serà el principal beneficiat de l’amnistia en termes electorals i que, tot i la progressiva degradació de l’esquerrovergència, el nivell d’independentistes es manté quasi intacte. El futur triomf del PSC a les eleccions de la Generalitat és perfectament explicable: tot i el revival que pugui tenir amb els indults generalitzats i el possible retorn de Carles Puigdemont al país, Junts ha perdut qualsevol connexió amb les elits culturals i econòmiques catalanes. És per tant lògic que el votant de centre (i fins i tot algun independentista del partit de l’abstenció) es decanti per una opció política que, si més no, farà veure que pacifica el conflicte català, tindrà línia directa amb el poder madrileny, i emprarà la servitud d’Esquerra per mantenir-se al poder d’una manera més que còmoda.

En el fons, Catalunya inicia com a mínim una dècada de temps mort en el qual l’únic interrogant amb interès serà quina capacitat li queda a l’independentisme per forjar nous lideratges. El CEO palesa que la massa indepe es manté, però que la gent ja està cansada d’uns polítics que s’han demostrat inservibles: això és una grandíssima notícia i, de fet, caldrà mantenir l’abstencionisme fins a les pròximes eleccions al Parlament perquè els lideratges de Puigdemont i Junqueras vagin desfent-se (a Pere Aragonès no el contem, pobre fill meu, perquè no arriba ni a la condició decadent dels seus capatassos). Això pot implicar que Salvador Illa regni a la Generalitat durant dues legislatures amb cert marge per brillar (un pèl superior al de Collboni a Barcelona, cosa no gaire difícil), però amb una grisor compartida que resulta un adequadíssim signe del nostre present tediós.

La massa indepe es manté, però la gent ja està cansada d’uns polítics que s’han demostrat inservibles

Amb el beneplàcit d’Europa, Pedro Sánchez podrà mantenir els equilibris a la Moncloa amb molta més facilitat del que podria semblar arran de les mobilitzacions de la dreta madrilenya. De fet, a Sánchez ja li va bé que el PP es processitzi amb hashtags de protesta com el #HelpSpain i que Alberto Núñez Feijóo acabi recorrent a l’ajuda de les elits europees amb la mateixa impotència de Carles Puigdemont. De fet, a Brussel·les ja n’estan fins al capdamunt dels afers interns sobre política espanyola i veuen la mar de normal que hi hagi un govern de coalició a Espanya, sobretot si la resposta política que obté són unes manifestacions amb certa flaire totalitària. Europa acostuma a respectar els afers interns dels seus estats, i Sánchez ha guanyat presència a l’entramat de Brussel·les mercès al curro invisible d’un curiós ambaixador català com és Josep Borrell.

De nou, tots els camins porten a una futura hegemonia tranquil·la del PSC a Catalunya. De fet, entre els molts èxits que Sánchez ha aconseguit negociant amb Puigdemont, cal contar que, després de les enèsimes conjectures dels convergents sobre una possible cohabitació al consistori, Jaume Collboni continuï tan tranquil assegut a la trona de l’alcaldia de Barcelona. Amb l’amnistia com a bandera i la possibilitat d’una consulta sobre el text de l’Estatut original del 2006 (anterior a la raspallada del Constitucional), Salvador Illa podrà guanyar molt de temps mentre contempla com els seus rivals es destrueixen al Parlament. Per combatre aquesta grisor generalitzada i la decadència nacional, comença el càsting que pugui retornar la il·lusió als ciutadans (sense prostituir-ne els anhels) i que es resisteixi davant la metadona de la tercera via que ha pactat Sánchez amb Erc i Ciu.

Aquest superhome s’amaga entre nosaltres, inconscient de la seva missió històrica, limitant-se a prendre apunts de la decadència per no caure-hi de nou. Encara és jove i, justament per això, serà fàcil de comprar. Esperem que defugi la temptació i que s’espavili; que el temps, encara que sigui gris i d’espera, passa molt de pressa.