La base independentista s’ha abstingut en massa. Totes les eleccions són legítimes, malgrat que voti poca gent, però l’abstenció és un símptoma de desafecció. Encara que no es vulgui reconèixer, durant els anys del procés la participació electoral va ser altíssima, com mai des del 1977. Aquesta serà sempre una de les característiques de la revolució dels somriures. Els partits independentistes han decebut de tal manera els electors fidels a l’1-O, que el càstig a Esquerra i CUP ha estat sever. Xavier Trias ha salvat els mobles a costa de desnaturalitzar Junts i beneficiar-se del vot anti Colau amb un discurs de dreta. La baixa participació ha afavorit l’entrada de Vox a diversos ajuntaments, en detriment de la CUP, que finalment també ha rebut com els altres partits independentistes. L’esquerra unionista pot celebrar la victòria a les principals capitals catalanes i recupera el protagonisme que tenia abans del procés. Ciutadans ha desaparegut del mapa perquè ja no és un partit necessari per atiar l’anticatalanisme o, com va passar a les eleccions del 2019, barrar el pas a l’alcaldable d’ERC. És un efecte normal, sobretot després d’una gestió nefasta del postprocés per part de l’independentisme polític. La ruptura del Govern i la divisió estratègica entre els tres partits, sumat al sectarisme més exacerbat, només poden donar com a resultat una davallada.

El PSC ja va guanyar les eleccions autonòmiques del 2019 i va contribuir a fer alcaldessa Colau en la coalició unionista. A poc a poc, Illa ha anat consolidant un PSC més espanyolitzat que mai, però blanquejat per l’esquerra independentista i populista, que, arrossegada pels sectors federalistes d’ERC (que ha fracassat estrepitosament a Santa Coloma de Gramenet), s’ha convertit en una crossa més del bloc de l’esquerra espanyola. Aquesta opció, que s’assembla molt a l’actitud que ERC mantenia durant els anys trenta, sembla que li ha costat les alcaldies de Tarragona i Lleida i l’aspiració de superar Junts no s’ha acabat de produir. Els estrategs dels republicans hauran de meditar molt sobre quins són els passos a fer en els pròxims anys. M’atreveixo a predir que la proposta d’acord de claredat entrarà en una via morta de la qual no en sortirà. A Barcelona, Esquerra cau en la irrellevància, si és que no fa un gir després del que hauria de ser de rebut: la dimissió d’Ernest Maragall. Haver sacrificat l’oposició a Colau per interessos, diguem-ne, espanyolistes, només podia empènyer els republicans al desastre. Xavier Trias ha capitalitzat, clarament, l’oposició a Colau, malgrat que ho hagi fet a costa de no saber quin és el seu model de ciutat. Si Trias aconsegueix ser investit alcalde, només podrà fer-ho amb els vots del PSC, però no està clar que, tot i quedar en primera posició, pugui aconseguir la vara d’alcalde. El bloc d’esquerra (socialistes, comuns i republicans) podria deixar-lo amb un pam de nas. Ja es veurà. Si el PSC s’alia amb Trias i esdevé alcalde de Barcelona, està clar que a Girona els socialistes assoliran recuperar l’alcaldia i Junts no tindrà marge de maniobra.

De moment, que l’eufòria de Trias no li jugui una mala passada. En els pròxims dies caldrà analitzar molt bé si els partits del procés tenen oberta una via d’aigua que pot propiciar l’aparició d’una alternativa nova. L’independentisme faria bé de reflexionar què ha passat a l’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Badalona, Castelldefels, i moltes altres de les ciutats del mitificat cinturó roig. Si l'independentisme no reacciona, el socialisme començarà un cicle de governs arreu que deixarà el país convertit en un erm (nacional, si més no). La sucursalització de la política catalana truca a la porta. En definitiva, els socialistes són ara el primer partit en nombre de vots, seguit de Junts i ERC baixa fins a la tercera posició. Val més que en prenguin nota.