No sé per què anava errada i em pensava que la coronació de Carles III era dilluns i, per tant, quan vaig posar dissabte la tele, em va agafar per sorpresa assistir en directe a la cerimònia. No havia sortit de casa, aquí a Catalunya, i tot d’una em vaig veure transportada a l'edat mitjana, amb un agreujant gros: la gent que era allà, bojos per la monarquia, saben llegir i escriure. Per tant, el sistema educatiu —no només britànic, sinó del món— no fa prou bé la seva feina, perquè hi havia gent de tot arreu allà fora esperant veure’ls passar i molts més a casa asseguts davant la televisió, no sé si també des de la nit anterior perquè ningú els pogués treure el lloc. O potser sí. És cert que tot té més d’una lectura.

És possible que el sistema —inclòs el sistema educatiu— faci tot el que pot perquè tot segueixi igual malgrat el pas dels anys; però a l’època de la democratització de la informació —encara no del coneixement—, alguna cosa hauria d’haver canviat. Si més no perquè es pot contrastar en diverses fonts, per exemple, què valen les coses. I no em refereixo només al que ha costat la cerimònia, sinó també sobre qui acaba pagant aquestes coses i alhora estar informat de quantes n'hi ha que encara no es poden saber, malgrat haver-hi involucrat diner públic.

Els nobles —i més els reis— són una altra cosa i, el que és més important, poden ser vells, però estan més vius que mai

En aquest manteniment de l’statu quo, el paper dels mitjans de comunicació segueix sent molt important. Només cal mirar quants publireportatges disfressats d’informació de l’actualitat s’han dut a terme sobre el tema que ens ocupa, també fora del regne. Clar que aquest és un altre regne i tota ajuda és poca perquè el guany és recíproc!

No sé què és pitjor, si contemplar la carrossa d’or i tota l’exhibició de riquesa en un món en què cada vegada hi ha més llars que no arriben a final de mes, o sentir el tipus de comentaris i explicacions amb què les i els periodistes han cobert l’esdeveniment. Els reportatges que s’han dut a terme han estat, majoritàriament, poc informatius i molt propagandístics. Tot allò que pretén ser neutre —sense un exercici de neutralitat real que abans que res ha de passar per la pluralitat de les mirades—, de ben segur que és esbiaixat.

A banda que les imatges ja han estat per elles mateixes molt poderoses i reafirmen la idea que les classes existeixen, que els nobles —i més els reis— són una altra cosa i, el que és més important, poden ser vells, però estan més vius que mai. La retransmissió de l'ostentació i el simbolisme de tots els actes és fonamental per mantenir el valor de la institució. Hem de tenir molt present que el rei ja ho era des que va morir la seva mare, per tant, aquest cap de setmana passat, només calia perquè tothom tingués clar un missatge: "Res canvia. Seguireu abaixant el cap davant la monarquia!".

Ara bé, cada vegada hi ha més enquestes, que no han rebut massa ressò als mitjans oficials i oficialistes d’aquest país, sobre com el republicanisme —que es vesteix de groc—, està pujant també a l’imperi britànic, que ja va ser una república durant un període breu encara que no convingui dir-ho. I augmenta, no només a les colònies, sinó també ben bé al seu propi cor. També és cert que, mirant les dades, es veu que hi ha més desafectes o no interessats en la monarquia, especialment el jovent, que no pas republicans i que els monàrquics segueixen sent majoria, però ja no n'hi ha tants com quan van coronar Elisabet II. Per tant, en un moment o altre, cauran!