Com era d’esperar, la comissió d’investigació oberta la setmana passada sobre l'anomenada Policia Patriòtica –bella metàfora- ha servit per enverinar més els ànims. Tot plegat rau en les famoses converses mantingudes entre Fernández Díaz, quan era ministre de l’Interior, i De Alfonso, quan era cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, converses que van veure la llum de la mà de Público.

Excitació i manca de resultats, vistos els antecedents, és el que se'n podia esperar. Fonamentalment, i malgrat la minoria parlamentària en què es troba el Partit Popular, perquè, després de quasi 40 anys de democràcia, el sistema arrossega llastos autoritaris, és a dir, d’escapolir-se genèticament al control. La prova: el pacte dels populars i socialistes per limitar la durada de les intervencions dels declarants als quals no han vetat la seva compareixença.

Com que l’infructuós d’aquestes comissions ja es dóna de bell antuvi per fet, els compareixents responen necessàriament allò que haurien de respondre –ajustant-se a la realitat el més possible-, cosa difícil quan planen accions penals damunt de les seves declaracions. D’altra banda, els diputats interrogants preparen poc les seves intervencions amb dades solvents, més enllà de retalls de diari o invectives de cara a la galeria. A vegades, per acabar-ho d’adobar, orfes de prou coneixements de la matèria, deixen passar de llarg ocasions, diríem, de gol, quasi a porta buida.

La primera evidència que les gravacions del Ministeri i la seva divulgació no són delictives és que els mateixos afectats no han formulat cap querella criminal

Un exemple. Cada cop que els compareixents afectats per la investigació al·leguen termes tècnico-jurídics, és com si hagués passat un àngel: silenci sobre el tema i continua l’interrogatori. Aquesta afirmació ve a tall de les reiterades al·lusions tant de Fernández Díaz com de De Alfonso a la vulneració de la seva intimitat amb ocasió de la gravació i, sobretot, a la divulgació de les seves trobades al despatx oficial al Ministeri de l’Interior del ministre de l’Interior. Anem a pams.

La primera evidència que les gravacions i la seva divulgació no són, si més no, delictives, és que els mateixos afectats no han formulat cap querella criminal. Ni tampoc han presentat cap demanda civil per protecció de l’honor, de la pròpia imatge o de qualsevol altre dret de la personalitat. Aquesta inacció processal és cridanera a més no poder. Tampoc el Ministeri Fiscal ha formulat cap acció.

És cert que som davant de delictes només perseguibles a instància de l’afectat; així ho estableix l’article 201 del Codi penal, en el seu apartat 1. Tanmateix és igualment cert que l'esmentat precepte, en el seu apartat segon, declara: “2. No caldrà la denúncia exigida en l’apartat anterior per procedir pels fets descrits en l’article 198 d’aquest Codi, ni quan la comissió del delicte [arts. 197 a 200] afecti els interessos generals o una pluralitat de persones”. Ras i curt: el Ministeri Fiscal –ni el seu principal, el Govern central- veu cap afectació dels interessos generals; no fos, d’altra banda, que, interposada la querella, se’ls girés en contra.

A més, l’acte del Tribunal Suprem de 7 de novembre del 2016 va inadmetre la querella formulada per Xavier Trias i Convergencia Democrática de Catalunya (sic) contra Fernández Díaz i De Alfonso pels delictes de prevaricació i revelació de secrets. Com a argument principal, el TS no accepta les converses com a font de la imputació: són, diu, informacions periodístiques sense contrastar i sense que les converses hagin estat analitzades i, per tant, no es pot determinar la seva genuïnitat i integritat. Més clar, l’aigua.

De tota manera, sí que alguna cosa es va intentar: algú, per iniciativa pròpia o aliena, va ordenar a uns policies personar-se en la seu de Público i reclamar les gravacions, allà pels voltants del juny del 2016. Personar-se sense ordre judicial ni procediment judicial obert en un mitjà de comunicació per requisar material periodístic: quines coses de passar en el-país-de-la-llei-és-la-llei! Com no podia ser d’altra manera, els funcionaris van abandonar el digital amb les mans buides. I com que hi ha silencis molt cridaners, l’Asociación de la Prensa de Madrid no va emetre cap comunicat sobre aquesta incidència –si més no, a la seva web no hi consta.

Les converses dutes a terme al despatx oficial del Ministre de l’Interior pel mateix ministre de l’Interior amb una alta autoritat, no són privades

Un cop dit tot l’anterior, cal afegir un tema no pas menor, ans al contrari, cabdal. En efecte, les converses dutes a terme al despatx oficial del Ministre de l’Interior pel mateix ministre de l’Interior amb una alta autoritat no són privades, ni poden ser-ho. Allò públic mai és privat. Com que es tracta de converses que no són privades, no està en joc la intimitat ni la seva protecció penal. No hi ha cap intimitat en un despatx oficial.

Fins i tot, els més romàntics que imaginin la hipòtesi de mantenir relacions amoroses prohibides  –el comble de la intimitat- en un despatx oficial, en hores d’oficina i pel seu titular. Seria de tot menys íntim. El que no pot l’amor, fer privat el que és públic per lloc, temps i subjectes, no ho pot fer el Dret. I no ho fa.

Una reunió de subjectes públics en una dependència pública podria, al cap i a la fi, ser, sota certes circumstàncies, secreta –la revisió de l’estratègia antiterrorista, per exemple-. Però és un secret emparat per la llei. Prometre, però, afinacions dels fiscals no constitueix la mena de secret que és protegit per la llei.

Tanquem, per ara, aquest capítol. Som davant d’unes gravacions fetes al despatx oficial del ministre de l’Interior, al mateix ministre, en el transcurs d’una trobada no registrada al llibre oficial de visites. Ningú sap –és un dir- qui va dur a terme aquestes gravacions, quantes còpies n’hi ha, qui les ha conegudes i per què i de la mà de qui van anar a parar a un mitjà de comunicació. Un esperpent goiesc. Què han dit els ministres de l’Interior dels països aliats de visita al Ministeri de l’Interior, sobre la mateixa seguretat del Ministre? Les recriminacions o les riotes estaran gravades? Si és així, les coneixerem algun dia?