La gran comediant

Ada Colau ha aconseguit tres coses que, sumades, són una autèntica proesa: vendre electoralment la fanfàrria de la nova política; governar amb tots els tics de la vella política; i perpetrar una mala política en les dues versions, la nova i la vella. És, sens dubte, la gran comediant de la dirigència catalana, una venedora de fum que s’alimenta de tòpics, governa a cop de consigna i, en tots els casos, practica una mena de teatre de l’absurd que res té a veure amb la categoria d’un Ionescu, i tot amb el vodevil. Per això els escàndols que protagonitza són tan inflats de retòrica, com buits de contingut, perquè no es tracta d’una líder moguda per la fortalesa de les seves conviccions, sinó d’una oportunista que actua en funció dels interessos electorals que la mouen.

El darrer exemple d’aquesta extrema frivolitat a l’hora de prendre decisions transcendents sense cap solta ni volta, és la imposició, via decret d’alcaldia, de trencar l’agermanament amb la ciutat de Tel-Aviv. Com és habitual en el seu histrionisme, no s’ha quedat aquí, sinó que ha enviat una carta al primer ministre israelià plena de la demagògia clàssica de l’antiisraelisme, com si a Netanyahu li preocupés un préssec el que pugui dir la Colau. Com sempre, es tracta de fer gestos de gran rebombori, buits de continguts, però sobreeixits de propaganda, amb l’única intenció d’esgarrapar algun vot que la mantingui al poder. És un vaivé permanent de decisions caòtiques, amb un nivell d’irresponsabilitat que danya seriosament la institució que representa. No hi ha dubte que, quan ella se’n vagi, qualsevol que arribi tindrà una gran feinada per reparar l’estropici que ha causat, entre d’altres, les indemnitzacions que haurà de pagar l’ajuntament pels contractes que ha rescindit de males maneres, i ara estan als tribunals. No és que Colau sigui una mala alcaldessa, que ho és sense parangó, sinó més greu: és una Atila que deixarà la terra cremada. Això sí, una Atila bisexual, ecociclista, antiguiris, antiempresa i el diccionari complet del progressisme de la boina.

Per què ara? És evident que Colau és una antiisraelí de manual, marca de la seva casa política, però la decisió presa ara no té a veure amb les idees, sinó amb el calendari

Emperò, des de la meva perspectiva, el pitjor no és la irresponsabilitat que demostra a l’hora de prendre decisions precipitades —en general, sense cap projecte sòlid al darrera—, ni la demagògia que utilitza per vendre la pancarta de torn, sinó la mentida que l’envolta. Com deia a l’inici, és la gran comediant de la política catalana, i són tantes les proves que s’amunteguen en els seus anys de mandat, que caldria un llibre sencer per recordar-les. En tot cas, valguin uns quants exemples per posar llum a la característica primordial del personatge: l’oportunisme. I començo pel final: la decisió sobre Tel-Aviv. Per què ara? És evident que Colau és una antiisraelí de manual, marca de la seva casa política, però la decisió presa ara no té a veure amb les idees, sinó amb el calendari. La prova és que fa dos dies venia la idea d’una Barcelona “tan plural” que estava agermanada amb Gaza i Tel-Aviv alhora. I, com li han recordat des d’Israel, acabava de fer dues campanyes turístiques per atreure israelians a la ciutat. I de sobte, patam, despenja la bandera palestina i trenca relacions amb la ciutat més friendly i oberta d’Israel. Per què? Perquè ha aparegut Xavier Trias a l’escenari, Collboni ha marxat esperitat del govern i la premonició de mals resultats electorals li han refredat el clatell. I, davant del pànic escènic, res millor que un gran número de circ amb Israel pel mig, que sempre atrau el progressisme més histèric. Per dir-ho clar, Colau ha jugat amb la causa palestina (entregant-la, per cert, a la retòrica més violenta) per pur interès electoral. La comèdia, en dos actes i una kefiah.

I de comèdia va la cosa. Va vendre ètica i puresa, i el primer que va fer va ser fer servir les mentides de la claveguera policial per guanyar vots al seu principal opositor. I després, cap problema estomacal en quedar-se els gripaus tòxics de Monsieur Valls. Tot valia per la cadira. Alhora, va assegurar que lluitaria contra la corrupció, i és l’ajuntament campió en contractes a dit (31.480 l’any passat, el 78’66%, el 2021), a banda de la quantitat d’assessors, amics dels seus amics, que han trobat sou, feina pública. Si alguna cosa ha repetit Colau, i fins i tot ha “millorat”, és la capacitat de la vella política de treure suc del poder. Altrament, es va presentar com l’adalil de la ciutat de les entitats i els barris, la líder que escoltaria “el poble”, i resulta que ha estat incapaç de pactar els temes més sensibles de la ciutat amb els gremis, associacions i veïns que s’han vist afectats. També aquí, la comèdia ha estat sublim, perquè si algú ha abusat de l’autoritat i ha menystingut el consens, ha estat la senyora alcaldessa. En termes de bona gestió —un altre dels grans ítems electorals—, només cal conèixer l’opinió dels barcelonins, que la suspenen de manera massiva i abrupta en tots els temes centrals: seguretat, neteja, confiança, economia... En aquest darrer punt, la seva permanent campanya contra el turisme, les seves decisions de frenar iniciatives econòmiques importants i el despotisme dels seus col·laboradors (només cal parlar amb empresaris que han anat a presentar projectes i expliquen com els han tractat), han fet un mal irremeiable al prestigi de la ciutat, que costarà molt de recuperar. Això sí, ens ha venut retòrica verda a tort i a dret, però mentre fa superilles, tenim els jardins més abandonats de la història recent. I no parlem de campanyes contra el cotxe i demagògia amb bicicleta, perquè no hi ha comèdia més irrisòria que la de l’ecologisme sense contingut ni estratègia.

Tot plegat, el desastre que coneixem i patim els barcelonins. És la política d’un personatge sense criteri, però amb molt nas oportunista, capaç de vendre l’ànima de la ciutat per garantir-se quatre vots i mig. És això el que ha fet ara amb l’afer de Tel-Aviv: ha potinejat la causa palestina de la manera més barroera, per poder guanyar un titular sorollós. Existeixen els polítics bons, els mitjans i els dolents. I després de tots ells, existeix la Colau.