El passat 29 d'octubre va tenir lloc a Madrid una intervenció de l'ambaixador del Regne Unit a Espanya, Hugh Elliot, davant d'un auditori reunit per Nova Economia Fòrum. L'ambaixador Elliot, diplomàtic brillant, incisiu i didàctic, va parlar a la concurrència sobre l'escenari post-Brexit. Tema d'actualitat i indiscutible interès, que va fer que l'acte estigués més que concorregut.

Per al col·loqui posterior, vaig proposar al moderador dues qüestions. La primera, sobre la incidència del Brexit en la política en i sobre Escòcia. En la segona, li preguntava si no era cert que el Brexit era més una qüestió anglesa, que no britànica.

Són dues qüestions íntimament lligades, en el fons, perquè és ja una evidència que Escòcia ha reclamat un nou referèndum, i perquè el mapa electoral britànic, després de l'aclaparadora victòria de Boris Johnson, torna a demostrar que els anti-Brexit se situen a Escòcia, Irlanda i, en menor mesura, però també, a Gal·les. El cas de Gibraltar és diferent, perquè no voten a les generals britàniques, però allà el Brexit va ser derrotat per un 99,5%.

La resposta de l'ambaixador Elliot a la pregunta sobre Escòcia va ser una mica desconcertant, perquè va repetir diverses vegades allò del "referèndum acordat" (que ningú li havia preguntat), davant d'una pregunta en què vaig ser presentat com a delegat de la Generalitat a Madrid. Cal tenir en compte que a la taula presidencial hi havia destacades figures del govern socialista, entre les quals la secretària d'Estat de l'Espanya Global, Irene Lozano, que, cada vegada que l'ambaixador posava èmfasi en l'acord entre els governs britànic i escocès, anava assentint amb el cap, quan ací el govern espanyol diu que no té res a acordar amb els representants legítims del Govern i Parlament de Catalunya.

Per a molts era i és evident la influència del Brexit sobre la política a Escòcia, on hi ha una majoria anti-Brexit. Tots recordarem com l'any 2014 un dels principals arguments per al no en el referèndum escocès va ser, precisament, el perill que representava per a Escòcia quedar fora de la Unió Europea, i ara, tanmateix, s'ha produït la gran paradoxa que Escòcia quedarà fora de la UE, precisament per haver guanyat el no en aquell referèndum. Cal recordar que allò va passar en el context també d'unes gens dissimulades pressions de l'aleshores president de la Comissió Europea, Durao Barroso.

L'ambaixador britànic va assenyalar que per al referèndum de l'any 2014 es va arribar a un compromís entre el Parlament britànic i el Parlament escocès, i que aquell compromís es remetia que seria "per a una generació".

No obstant això, és clar que les circumstàncies en què es va produir aquell acord i les actuals no tenen res a veure. I això ha de tenir les seves conseqüències.

Escòcia està doblement legitimada per reclamar i celebrar un nou referèndum; els assisteix l'indeclinable dret a l'autodeterminació i les circumstàncies en què es va produir l'acord per a la celebració del referèndum per la independència han canviat radicalment

Pacta sunt servanda...

Tant en dret civil com en dret internacional s'observa el "pacta sunt servanda", és a dir, el que s'ha pactat obliga. El que passa és que aquesta regla consuetudinària té una excepció, que és la de "rebus sic standibus", és a dir, que s'entén que un contracte o un acord s'ha d'atenir a les estipulacions establertes, tenint en compte les circumstàncies concurrents quan tal acord es va celebrar, és a dir, que qualsevol alteració substancial d'aquelles circumstàncies pot donar lloc a una modificació de les estipulacions de l'acord.

Resulta molt evident que quan es va arribar a aquell acord per celebrar un referèndum, ningú no pensava seriosament en una possible i immediata sortida del Regne Unit de la Unió Europea, qüestió que es va plantejar pel primer ministre britànic després, i que va conduir al referèndum sobre el Brexit de l'any 2016.

És per això que ja era plausible pensar en una legitimació del Parlament escocès per tornar sobre l'assumpte, un cop les condicions han canviat, i més encara ara, quan ha quedat clar, primer en el referèndum del Brexit i després en les eleccions generals britàniques, què és el que pensen escocesos, gal·lesos i irlandesos. Al referèndum del Brexit, una majoria d'escocesos (62%) va evidenciar la seva preferència de quedar-se a la UE, com també ho van fer els habitants d'Irlanda de Nord (55,8%) i de Gibraltar (95,9%); no tant els gal·lesos (47,47%), tot i que cal assenyalar que a Gal·les, en les eleccions de la immensa garrotada de Johnson al Labour Party, entre laboristes i independentistes gal·lesos sumen 26 escons, enfront dels 14 tories.

És clar, per tant, que el Parlament i la primera ministra d'Escòcia estan doblement legitimats per reclamar i celebrar un nou referèndum. Perquè els assisteix el seu indeclinable dret a l'autodeterminació, i perquè les circumstàncies en què es va produir l'acord per a la celebració del referèndum per la independència d'Escòcia el 2014 han canviat radicalment.

Perquè, recordem. Els pactes s'han de complir, sempre que les circumstàncies en què es produeixin no canviïn substancialment. Que és precisament el cas.