Vaig néixer quan no feia ni 5 anys que havia acabat la Segona Guerra Mundial. I des de fa uns mesos, soc conscient, com molts altres, d'haver viscut un esdeveniment, la pandèmia de la Covid-19, que ha marcat les nostres vides.

Una pandèmia que ens va agafar per sorpresa. A tots. És cert que un cop la pandèmia va estar entre nosaltres, els models de gestió han evidenciat l'èxit d'uns i el fracàs d'altres. Però no és honest fer anàlisis a posteriori sobre, per exemple, el que ha passat a les residències geriàtriques, per utilitzar-ho com a arma llancívola, sobretot quan es falsegen les dades. El que ha passat a les nostres residències de gent gran és un assumpte greu i seriós, i obligarà a un replantejament del sistema. Però les dades de mortalitat a les residències catalanes no és que estiguin molt per sota de la mortalitat en les residències d'Espanya, que ho estan, és que són més baixes que les registrades a l'arcàdia feliç de la socialdemocràcia escandinava, Suècia, i igualment per sota de les dades d'Euskal Herria, on, gràcies al sistema de concert i de conveni econòmic, tenen un sistema assistencial amb molts més recursos. Això evidencia que una de les claus de futur serà la dotació pressupostària del sistema sanitari i la revisió de l'atenció a la gent gran, aquí i a tot arreu, perquè les residències no són hospitals.

És innegable, d'altra banda, que un cop enfrontats a la pandèmia, els diferents models de gestió de la crisi han evidenciat encerts i desencerts. En el cas espanyol, l'obstinació a tractar-nos com a menors d'edat, manllevant-nos les nostres competències, la tardança en la presa de decisions que es van sol·licitar, una vegada i una altra, des del Govern de la Generalitat, la militarització de la gestió i la comunicació (amb episodis que passaran a la història, com les desfilades amb l'himne nacional espanyol a tot drap en algunes localitats), l'obstinació de no aïllar el que ha estat —com ho han revelat investigacions solvents— el focus més important d'infecció i expansió del virus, és a dir, Madrid, contrasta amb els resultats d'altres estats on es van seguir els mateixos criteris que el president de la Generalitat reclamava, dia sí dia també, al president Sánchez. No és que, com deia una ministra del govern central, "Portugal està més a l'oest", perquè Grècia, per exemple, està més a l'est. És que a Catalunya li convé una autonomia com la de Portugal, Andorra, Grècia o Islàndia, on han seguit els criteris que volíem instaurar aquí, i no va ser possible per l'obstinació dels del ''mando único".

Futur, Europa, mesures urgents

Al costat de la pandèmia sanitària, el que ens preocupa és la devastació econòmica que ha produït, i la lenta reacció del govern espanyol i de les institucions d'Europa.

No farem una enumeració de les mesures de caire econòmic i financer que, d'acord amb els agents econòmics i socials, s'han proposat des de Catalunya. D'una manera lenta, dubitativa i moltes vegades erràtica, tant en la seva formulació com en el seu reflex normatiu en el BOE, el govern espanyol ens ven una gestió nefasta, que ha deixat sense cobrar molts drethavents durant mesos. I pretén igualment vendre com la quantitat més gran de la història pel que fa a transferències directes els 16.000 milions per a les CCAA, quantitat absolutament insuficient. Per no parlar que les entitats bancàries, en molts casos, estan contribuint al sobreendeutament d'autònoms i pimes, demanant en no poques ocasions avals del 100%, per a uns crèdits ICO que se suposa que estan avalats en un 80% per l'Estat.

Què dir d'Europa. Vaig assistir a una videoconferència del vicepresident de la Comissió Europea, Margaritis Schinas, i em va indignar la fredor amb què parlava dels fons europeus que arribarien al setembre (!). És evident que d'aquí al setembre molts autònoms i pimes hauran tancat per no tornar a obrir. Ho veu fins i tot un cec, però no la Comissió? Però on viuen?

I mentre Europa, un cop més, arriba tard i molt em temo que malament, hi ha mesures internes que no s'acaben d'implementar i que ajudarien moltíssimes empreses, mesures que no s'acaben de prendre per la pressió dels grans grups d'interès i de les empreses cotitzades. Segons va denunciar dilluns passat el secretari general de Pimec al Congrés, si les empreses de l'Ibex paguessin el que deuen a les pimes (122.000 milions), fessin el mateix les Administracions (14.000) i es permetés alliberar els romanents dels ajuntaments (12.000), ens trobaríem amb una injecció de gairebé 150.000 milions, sense necessitat de més endeutament, simplement complint obligacions de pagament. Que les empreses de l'Ibex-35 cobrin a 59 dies i paguin a 180, només s'entén des de la complicitat política amb els grans grups de pressió i empreses de l'economia extractiva de BOE. I mentre, les nostres pimes condemnades al sobreendeutament o al tancament.

No a la "nova normalitat", sí a un futur millor

Està clar que venim d'un passat —que anomenen "normalitat"— del qual s'han de canviar moltes coses. Hem d'haver après que hem de sortir d'aquesta crisi amb més protagonisme del sector públic, buscant un nou equilibri entre el que és urgent, que ens fa millors per viure i encarar les crisis —despesa social, educació, aposta per la recerca i innovació—, i la necessitat de reactivar les nostres economies. Això exigirà, com indicava el "pare" del concert basc, Pedro Luis Uriarte, noves estratègies pressupostàries, més despesa pública i també més vigilància de l'eficiència dels serveis públics, al mateix temps que una lluita decidida contra l'economia submergida i el frau fiscal, perquè si no, estarem abocats a una pressió fiscal desmesurada.

El temps que ve estarà marcat per la solidaritat i per la lluita definitiva per la nostra sobirania plena. La crisi de l'any 2008 va encendre la metxa de la rebel·lió a Espanya, que va tenir el seu principal segell en l'anomenat 15-M, i a Catalunya, el procés d'independència i una marea de gent que va dir prou a la submissió a un estat que ens empobreix i amputa la nostra capacitat de decisió i de construir un futur millor per a tothom. La crisi sanitària i econòmica de l'any 2020 ha tornat a posar en evidència que l'estat espanyol supedita, sense complexos, el nostre benestar al seu “ordeno y mando”. Per això, la lluita per un futur millor està més associada que mai a la lluita per la nostra independència nacional.

 

Gorka Knörr és delegat del Govern de la Generalitat a Madrid