L'última resolució del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que consisteix, bàsicament, a deixar en mans de cada òrgan jurisdiccional les decisions que s'hagin de prendre en funció de la situació existent arran de la propagació del coronavirus, no és més que un reflex d'una cosa molt més profunda: un escàs enteniment i preocupació per l'entorn en què s'ha de desenvolupar la feina jurisdiccional i, a més, la més absoluta indolència cap a la realitat que els envolta. Aquest tipus d'indolència no és nova, però sí un clar exemple de com pensen i actuen realment les altes instàncies judicials.

Si les recomanacions que estan donant i les mesures que estan adoptant les autoritats sanitàries són les correctes ―cosa que no sé, perquè no tinc prou coneixements per valorar-les―, llavors el que hauria d'acordar el CGPJ és la suspensió de tota l'activitat jurisdiccional que no fos urgent, delimitant molt clarament el concepte i extensió del que s'ha d'entendre per urgència. Les raons per a això són molt senzilles i a ningú que treballi en l'àmbit de la justícia no se li escapen.

Els jutjats i tribunals són, primer, llocs tancats i, a més, i en la majoria dels casos, espais força petits en què se solen congregar persones de tot tipus, condició, estat i procedència per temps no establerts. Es tracta de llocs amb escàs control higiènic, almenys del tipus d'higiene que es necessita per combatre aquesta pandèmia, i en els quals la interactuació diària, sens dubte, pot generar focus de transmissió del virus.

No han tingut en consideració res d'això al CGPJ i això per una cosa molt senzilla: els agafa lluny i els importa poc. Però no ens confonguem, aquesta actitud no és només aplicable a temes de salut pública, sinó que els delata sobre l'actitud general cap a la realitat social sobre la qual han d'actuar i prendre decisions. Dit més clarament: viuen al seu món.

El coronavirus és un problema de salut pública greu, urgent i que ha de ser afrontat amb professionalitat, diligències i serietat. El cas del CGPJ és, al contrari, un problema de salut democràtica, però que requereix una resposta de les mateixes característiques

En les altures del CGPJ tampoc no semblen estar molt preocupats no ja pels ciutadans, sinó especialment pels seus iguals, aquests més de 5.000 jutges que fan possible que el sistema judicial funcioni, i per la resta de personal que treballa en l'Administració de Justícia de la qual els advocats som col·laboradors. Tots els que fem possible que "la justícia" funcioni dia a dia ens veiem afectats per una mesura indolent cap a la realitat i que contravé els criteris i directrius que estan impartint les autoritats sanitàries.

Si els importés "la seva gent", si els importessin els fiscals, els funcionaris de justícia, els advocats i els ciutadans que es veuen obligats a comparèixer davant de la justícia, haurien adoptat mesures clares que permetessin que tots poguéssim seguir les pautes recomanades pels especialistes. I això seria així perquè no només de vistes orals (judicis i apel·lacions) viu la justícia, sinó, també, de moltes altres actuacions i feines que, mentre continuïn corrent els terminis, no ens queda més remei que complir.

És veritat que hi ha una part de la feina que es pot fer a la distància, d'això no hi ha cap dubte, i crec que molts despatxos ho estem fent tan bé com podem. Tanmateix, i mentre continuïn corrent els terminis, hi ha una altra part de la feina que no es pot fer sense anar físicament als despatxos i/o als jutjats.

No em posaré aquí a explicar-vos les penes pròpies o alienes, però en posaré un exemple: si se'ns notifica una resolució que ha de ser recorreguda, en un termini concret, i s'hi esmenta algun document que no se'ns ha lliurat (que és una cosa habitual), no hi ha més remei que anar, dins d'aquell termini, al jutjat per aconseguir-ho i poder complir amb el nostre deure de donar la millor defensa possible. Aquest sol exemple serveix per imaginar-se com d'errònia, si no erràtica, és la decisió del CGPJ, perquè, mentre no se suspenguin les actuacions i els terminis, tots els que estem involucrats en l'Administració de Justícia haurem de continuar incomplint les recomanacions donades per les autoritats sanitàries.

La situació creada per aquesta pandèmia que estem patint és excepcional i, com a tal, requereix respostes excepcionals que han de ser adoptades amb bon criteri, sentit comú i ser seguides amb confiança pels qui estan dirigint la lluita en contra seva. Els ciutadans ho tenim clar, els que treballem amb l'Administració de Justícia també, però, per al CGPJ res d'això no va resultar rellevant i això és així perquè ells ho saben tot més i millor que ningú, fins i tot que els especialistes.

La decisió del CGPJ, que ells denominen "instrucció", no és més que, com dic, un fidel reflex d'una manera de pensar i d'actuar que, com s'ha demostrat en els últims anys, dista molt de correspondre's amb la realitat que veiem, vivim i sentim la resta de mortals que componem això que es denomina "la ciutadania" i, en situacions de crisi com l'actual, és quan millor es veuen els problemes sistèmics i, sens dubte, tant el CGPJ com les altes instàncies jurisdiccionals són part d'aquest problema que, ara com en altres casos, ha quedat perfectament reflectit.

El coronavirus és un problema de salut pública greu, urgent i que ha de ser afrontat amb professionalitat, diligències i serietat dins d'un marc unitari perquè ens afecta a tots. El cas del CGPJ, i les altes instàncies jurisdiccionals, és, al contrari, un problema de salut democràtica, però que requereix, també i guardant les distàncies, una resposta de les mateixes característiques.