El cas de Sandro Rosell ha generat rius de tinta, tant per la injusta presó provisional que ha patit com pel seu desenllaç, amb una sentència absolutòria que ja podria haver estat una interlocutòria de sobreseïment lliure fa més de 2 anys. Ni ara existien motius per a la seva condemna ni abans en van existir per a la seva imputació i ingrés a la presó. Tanmateix, a partir d'aquest cas, el que hauríem de fer és esbrinar si estem davant de l'excepcional abús de la presó provisional o davant d'un problema molt més profund amb aires de risc sistèmic.

No són pocs els que pensen i també demanen que a la jutgessa Lamela se li exigeixin responsabilitats per aquesta instrucció fallida i el temps que els senyors Rosell i Besolí han passat injustament a la presó. El problema és que això sembla una tasca hercúlia... almenys a Espanya, i m'explicaré.

Per a molts, el problema de la justícia espanyola és la seva falta d'independència. Es basen per a dir-ho en com se seleccionen els membres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Constitucional (òrgan que no forma part del poder judicial). Si anem al fons, però, comprovarem que, tot i que és cert que el mecanisme d'elecció és molt lluny del més adequat i que es presta a ingerències polítiques, el risc més gran no sembla la fase d'elecció d'aquests òrgans sinó  l'absoluta falta de controls, pesos i contrapesos externs a l'hora de supervisar el seu funcionament i exigir-los-hi responsabilitats quan abusen del poder que se'ls ha conferit.

Els mecanismes de control que es poden exercir sobre els actes, omissions, encerts, desencerts i delictes que puguin cometre els membres de les altes instàncies jurisdiccionals són, en principi, dos: el disciplinari, que radica en el mateix CGPJ, i el penal, que radica en la sala segona del Tribunal Suprem. És a dir, el primer en mans de Lesmes i el segon en mans de Marchena. Sense cap mena de dubte, cap d'aquests mecanismes permet un control, exercici d'equilibri o contrapès extern, tot i que això resulta del tot perniciós de cara a la transparència i a la indesitjable impunitat.

Tot poder que no té contrapoder tendeix a ser un poder que s'expandeix i es transforma en abusiu i que, per definició, és impropi d'un estat democràtic i de dret

Pensar que el CGPJ sancionarà, per exemple, Carmen Lamela pel cas Rosell, o per qualsevol altre, quan ha estat el mateix CGPJ qui la va privilegiar ascendint-la inopinadament a la sala segona del Tribunal Suprem i li va donar prioritat per sobre de candidats amb més mèrits, és tant com continuar creient en l'existència del Pare Noel. Ni ho farà en aquest cas ni en cap altre.

Pensar que la sala segona del Tribunal Suprem, amb Marchena presidint la sala d'admissions, acordarà l'obertura d'una investigació penal en contra, per exemple, de Carmen Lamela pel cas Rosell, o per qualsevol altre, quan ha estat el mateix Marchena qui ha donat suport al seu immerescut ascens, és tant com continuar creient en l'existència dels angelets. Ni ho farà en aquest cas ni en cap altre.

Alguns, els que continuïn creient en el Pare Noel i en els angelets, pensaran que, en aquest punt, podrem acudir a la via civil per exigir-los-hi, almenys, una responsabilitat civil pels seus actes. Es trobaran amb la sorpresa que el capítol II del títol III de la Llei orgànica del poder judicial, titulat "De la responsabilitat de jutges i magistrats" i dedicat a la responsabilitat civil (articles 411 a 413), va ser íntegrament derogat per l'article únic de la Llei orgànica 7/2015, del 21 de juliol, per la qual es modifica la Llei orgànica 6/1985, de l'1 de juliol, del poder judicial.

Dit més clarament, el que s'ha creat, bé per l'autarquia en què es mouen les altes instàncies jurisdiccionals, bé per reformes legals explícites, és un espai d'impunitat que fa inviable l'exigència de responsabilitats als jutges que, per una raó o una altra, han aconseguit enquistar-se en les altes instàncies de la jurisdicció espanyola.

Tot poder que no té contrapoder ni via independent i externa per exigir-li responsabilitats tendeix a ser un poder que s'expandeix i es transforma en abusiu i que, per definició, és impropi d'un estat democràtic i de dret.

Tot estat que vulgui ser democràtic i de dret ha de tenir una estructura on els seus diversos poders siguin controlables externament 

Ara bé, des d'una perspectiva europea, és clar que l'anòmala situació que es viu a l'estat espanyol en relació amb aquestes altes instàncies jurisdiccionals ve a configurar el que es denomina "risc sistèmic", és a dir, una situació en la qual el que realment està en perill és el mateix sistema democràtic i els valors i drets continguts a l'article 2 del Tractat de Lisboa.

Fa ja temps que Espanya s'ha endinsat en aquesta zona de "risc sistèmic" i hi ha casos, com el del procés o el del senyor Rosell, que ho posen més i més en evidència i permeten entreveure que, sense un procés de reforma seriós i afermat en forts principis democràtics, l'únic que s'aconseguirà serà, més aviat que tard, endinsar-nos en un procés segons el qual la mateixa Unió Europea haurà de reconduir aquesta situació amb mesures que, n'estic segur, no agradaran ni als de la bandereta al canell ni als que es fan dir demòcrates però que, quan passen aquestes coses, miren a l'altra banda o tendeixen a justificar-les.

El "risc sistèmic" és evident. El que cal decidir és com es vol solucionar, des de dins o esperant que Europa ho imposi. El que no pot ser és pensar que desapareixerà si s'ignora o perquè ara només afecti els catalans.

Tot estat que vulgui ser democràtic i de dret ha de tenir una estructura on els seus diversos poders siguin controlables externament. No es pot confondre la desitjada independència del poder judicial amb una mena d'autarquia en què el botó nuclear de la justícia estigui en mans d'uns quants descontrolats amb capacitat, fins i tot, per condicionar l'agenda política de Catalunya i del conjunt de l'Estat... La presó provisional del senyor Rosell, amb tot el dany que ha causat a ell i els seus éssers estimats, hauria de servir per prendre consciència de la gravetat de la situació i dels autèntics perills i del "risc sistèmic" als quals ens enfrontem, perquè la democràcia és més que votar cada quatre anys.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat