Les últimes notícies que han aparegut en relació amb els negocis del rei emèrit, així com les diverses investigacions que hi ha engegades a Suïssa i a Espanya, han posat sobre la taula una sèrie de temes que afecten una part essencial del que podríem denominar "nucli dur" de la Constitució.

Els intents per investigar, almenys en l'àmbit polític, les activitats presumptament il·legals de l'emèrit han estat barrades, de forma evident, pels lletrats del Congrés quan han afirmat que "una investigació [sobre les activitats de l'emèrit durant el seu regnat] buidaria de contingut les prerrogatives constitucionals del cap de l'Estat, que despleguen els seus efectes de manera permanent".

Dit més clarament: el rei emèrit era inviolable, segueix sent-ho després de l'abdicació i ho serà permanentment. És a dir, ni se'l pot investigar ni se li pot exigir cap responsabilitat... sempre segons els lletrats del Congrés i, vull entendre, en territori espanyol.

Per què el rei és inviolable? Simplement perquè així ho va determinar el constituent a l'article 56.3 de la Constitució: "La persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat", independentment de si aquesta norma té o no encaix en el nucli dur dels drets fonamentals previstos a la Constitució, entre els quals destaca el d'igualtat davant la llei.

Respecte a la inviolabilitat del rei existeixen una sèrie de pronunciaments que aprofundeixen en aquesta protecció i que, en principi, deixen poc marge al dubte.

El Congrés estableix que "mitjançant la ratificació s'eludeix la responsabilitat del rei com a cap de l'Estat, i aquesta responsabilitat es trasllada a les persones que el ratifiquen, encara que no siguin autors de l'acte"

Segons la informació que aporta el Congrés dels Diputats: "S'infereix en aquest precepte, com va posar de relleu R. Entrena Cuesta, la preocupació del constituent per perfilar una Corona sense responsabilitat i sense poder, compatible absolutament amb el règim parlamentari".

En la mateixa anàlisi d'aquest precepte, el Congrés afirma: "La generalitat de la doctrina fa servir, en efecte, ambdós termes com a sinònims, encara que, com ha subratllat P. Biglino Campos, la inviolabilitat té un significat més ampli que el de la irresponsabilitat, amb el qual es pretén subratllar l'alta dignitat que correspon al monarca com a cap de l'Estat. D'aquesta manera es projecta en altres normes, de caràcter penal o internacional, que atribueixen una especial protecció a la persona del rei. A la qual cosa s'afegeix un estatus especial d'immunitat en virtut del qual el rei se situa per sobre del debat polític i al marge dels tribunals de justícia.

En aquest sentit, ambdós termes signifiquen que no es pot perseguir criminalment el monarca i que, pel que fa a la responsabilitat civil, no se'l pot demandar davant la jurisdicció ordinària; no es dona, en canvi, la impossibilitat de sotmetre a judici la família real".

Però l'anàlisi i informació que aporta el Congrés no es queda aquí, sinó que, a més, afirma el següent: "La irresponsabilitat del rei, en l'àmbit penal, va ser un dels aspectes criticats en l'iter parlamentari de l'article 56 de la Constitució, fins i tot es va arribar a plantejar, per algun sector, la hipòtesi del rei assassí o violador. Segons el nostre parer, O. Alzaga l'encerta quan afirma que el text constitucional és correcte i que, si el rei delinquís, 'ens trobaríem davant del desprestigi i, per tant, davant de l'ocàs de la institució monàrquica'".

De tot això, conclou el Congrés, entenem que sobre "els termes d'inviolabilitat i irresponsabilitat, la primera protegeix la conducta del rei com a persona; la segona, els seus actes com a institució de l'Estat"

Sobre el tema, en tot cas, també s'hi han pronunciat els tribunals i, per exemple, el Tribunal Constitucional va dir, en el STC 98/2019 de 17 de juliol: "La 'inviolabilitat' preserva el rei de qualsevol tipus de censura o control dels seus actes; aquests actes es fonamenten en la seva pròpia posició constitucional, aliena a tota controvèrsia, en vista del caràcter majoritàriament obligat que tenen. D'altra banda, a la 'inviolabilitat' s'uneix la no-subjecció a responsabilitat, en referència al fet que no pugui patir la imposició de conseqüències sancionatòries per un acte que, en un altre cas, l'ordenament així ho imposaria".

Criteri abans defensat pel jutjat de primera instància número 19 de Madrid en el seu A 09-10-2012, rec. 1450/2012, en un assumpte de paternitat, on, amb certes confusions, va raonar: "L'esmentat precepte constitucional, que recull la tradició històrica i internacional, atribueix al rei un estatus o protecció especial que li confereix inviolabilitat i irresponsabilitat, la qual cosa implica la impossibilitat no només d'exigir responsabilitat penal sinó també la de dirigir contra el monarca accions davant la jurisdicció civil, ja que es considera en la doctrina, no sense fissura, que la inviolabilitat es refereix a la conducta personal del rei, i la irresponsabilitat als actes realitzats en l'exercici de les funcions constitucionalment encomanades, els quals han de ser ratificats".

Els actes, siguin del rei o de qualsevol altra persona, sempre generen una responsabilitat i la Constitució estableix a qui se li ha d'exigir

Això vol dir que els actes del rei no estan subjectes a cap responsabilitat o que són actes que entren en l'esfera de la impunitat?

La resposta és no i, a més, la dona la mateixa Constitució a l'article 62.2: "Dels actes del rei en seran responsables les persones que els ratifiquin", i això és, des d'un punt de vista jurídic, correcte, perquè els actes, siguin del rei o de qualsevol altra persona, sempre generen una responsabilitat i la Constitució estableix a qui se li ha d'exigir.

Sobre això també s'ha pronunciat el Congrés i afirma que "molt més important que la distinció entre inviolabilitat i irresponsabilitat és l'enteniment de la ratificació com a mecanisme que possibilita l'existència d'ambdues situacions. Com ja s'ha dit, la figura de la ratificació és el corol·lari lògic de la irresponsabilitat règia".

Però, és més, el Congrés estableix que "mitjançant la ratificació (acte referendant) s'eludeix la responsabilitat del rei com a cap de l'Estat, i aquesta responsabilitat es trasllada a les persones que els ratifiquen (art. 64.2), encara que no siguin autors de l'acte". I s'ha de tenir present que "els actes exempts de ratificació en una monarquia parlamentària com l'espanyola queden reduïts a la mínima expressió" i que "La conveniència de la ratificació és produir una translació de responsabilitat per l'acte del rei al subjecte amb poder ratificador: president del govern, ministres i president del Congrés dels Diputats, segons s'escaigui".

És a dir, podem resumir la situació de la següent manera: el rei, en aquest cas l'emèrit, és inviolable a Espanya, i no se li pot exigir responsabilitat per cap dels seus actes a Espanya, però per a la concurrència de la inviolabilitat s'ha de produir la necessària ratificació amb el trasllat de les seves pròpies i personals responsabilitats a la persona de qui hagi ratificat els seus actes... siguin aquests lícits o il·lícits.

Encara que el constituent, en aparença, no hagi previst una situació com l'actual, en la qual el monarca emèrit es veu investigat per diversos fets d'índole criminal, crec que, d'una anàlisi integral de les normes que regulen aquesta inviolabilitat, es desprèn una cosa molt diferent: si les responsabilitats penals pels seus actes no es poden exigir al rei emèrit, caldrà exigir-les a qui ha ratificat els seus actes i, segurament, aquest serà l'únic camí per evitar que la inviolabilitat no acabi sent una autèntica impunitat.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat