L'inici d'un any judicial no és més que un altre dels molts atavismes amb els que s'envolta una administració de justícia que dista molt d'estar adaptada al moment històric en què està operant, donant així una imatge en blanc i negre d'un dels poders de l'Estat.

Amb motiu de tan innòcua com celebrada data, alguns han aprofitat per exigir un respecte a la independència judicial i, de passada, recriminar als polítics dues coses: que no hagin estat encara capaços de renovar el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i que no modifiquin la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ) de manera que els membres del CGPJ siguin elegits només per i entre els mateixos jutges.

En realitat, tot no és més que part d'una mesurada estratègia per a, una vegada més, forçar el Partit Socialista a arribar a un acord que satisfaci els desitjos i expectatives dels de sempre i, així, poder continuar consolidant un poder mancat de qualsevol contrapès i, per tant, allunyat d'un esquema democràtic.

Pensar, o fer creure, que el problema de la Justícia espanyola rau en la falta d'independència és aberrant perquè els mals que afligeixen l'administració de Justícia no són aquests ni de bon tros... el que passa és que enarborant aquesta bandera es poden aconseguir altres èxits que vagin en la direcció de consolidar un poder que, a poc a poc, es va convertint en despòtic.

La independència judicial, a Espanya, està garantida des del punt i moment en què cada jutge, individualment considerat, és, sens dubte, independent per prendre les decisions que, conforme al dret, consideri que ha de prendre; són independents perquè tenen garantida, entre altres coses, la inamobilitat.

Insisteixo, el problema no és que manquin dels instruments necessaris per actuar independentment i així ho demostren, dia a dia, milers de jutges anònims a través de tot el territori de l'Estat.

Les altes instàncies jurisdiccionals manquen de la necessària imparcialitat perquè tenen unes conviccions, interessos i agenda política que els impedeix d'aproximar-se als diversos assumptes amb la necessària imparcialitat.

Els principals mals que sotgen l'administració de justícia no són exògens sinó endògens i rauen, principalment, en les més altes instàncies jurisdiccionals.

L'administració de justícia, especialment en les altes instàncies jurisdiccionals, pateix de falta d'imparcialitat i d'etnocentrisme normatiu. M'explicaré.

Les altes instàncies jurisdiccionals manquen de la necessària imparcialitat perquè tenen unes conviccions, interessos i agenda política que els impedeix d'aproximar-se als diversos assumptes amb la necessària imparcialitat. Els exemples són molts, però en els últims anys s'han anat fent més i més evidents.

No es tracta d'exigir que els jutges no tinguin ideologia, això seria un absurd i fins i tot nefast, el problema és que en les altes instàncies jurisdiccionals la ideologia els governa a l'hora d'interpretar i aplicar la Llei i, justament per això, moltes, masses vegades la torrada cau pel mateix costat.

És aquesta mateixa adscripció ideològica i l'afany d'implantar tals criteris, el que els impedeix interpretar i aplicar la Llei amb criteris democràtics i això s'ha fet palès, cada vegada més, quan per part de determinats partits polítics es pretén una judicialització de la política que es reflecteix, després, en resolucions aberrants.

La falta d'imparcialitat, per adscripció ideològica, és tremendament complexa de detectar, fins al moment en què es perd la vergonya i comencen a succeir-se resolucions que ningú amb seny aconsegueix comprendre si no ho fa des d'una concreta mirada ideològica. Exemples hi ha molts i a tots ens venen a la ment.

Tan complexa és de detectar com fàcil de confondre la falta d'independència amb la falta d'imparcialitat, però no són el mateix, encara quan a aquests mateixos i ideologitzats jutges ja els convé generar tal confusió per, d'aquesta forma, atribuir els mals de la Justícia als polítics.

Insisteixo, confondre la falta d'independència amb la falta d'imparcialitat no només és un error sinó, també, representa fer-los un gran favor.

El segon dels grans mals, i que no sempre es limita a les altes instàncies jurisdiccionals, és l'etnocentrisme normatiu que els porta a negar una realitat cada dia més aclaparadora: el dret de la Unió és tan propi com el sorgit de les Corts.

Fugen, com qui escapa de la pesta, d'un dret que no només ha vingut per quedar-se, sinó que, a més, comporta un compromís amb determinats valors que molt difícilment seran assumits per qui es veuen com a garants no ja de la legalitat sinó de les essències de l'esperit nacional.

Pretendre viure d'esquena al dret de la Unió és una mena de política de l'estruç mitjançant la qual es neguen a veure la realitat i a això cal sumar-li una cosa que és molt més rellevant: en matèria de dret de la Unió, qui dona la interpretació correcta de les esmentades normes no és una alta instància jurisdiccional nacional sinó el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que té unes regles de funcionament, uns principis rectes i una dinàmica d'actuació que encaixen molt malament amb l'agenda política i amb l'adscripció ideològica que es viu en les altes instàncies jurisdiccionals.

No es tracta de renovar noms, cares ni càrrecs, sinó de reformar l'administració de justícia de tal manera que no només estigui garantida la independència judicial, sinó, sobretot, tant la seva imparcialitat com l'afecció a una interpretació democràtica del dret

La combinació d'aquests dos grans mals —mancada d'imparcialitat i etnocentrisme normatiu— no se supera, si més no, amb la renovació del CGPJ sinó amb una reforma de molt més calat que hauria de travessar a la judicatura tant en el pla vertical com en l'horitzontal; es requereix una reforma integral per a la qual es necessitaria, entre altres coses, una determinació i una visió d'Estat que dubto existeixi en aquests moments.

Pensar que una vegada renovat el CGPJ hauran desaparegut els mals que encotillen la Justícia nacional és no pensar o pensar des d'una perspectiva tremendament ingènua i, sens dubte, si es vol avançar en un procés de democratització, el que es necessita és actuar amb radicalitat democràtica, amb valor i amb llums alts, les pròpies dels estadistes, per a, una vegada per sempre, donar un gir a un poder de l'Estat que ens té ancorats al Segle XIX o a la part més fosca del Segle XX.

En resum, no es tracta de renovar noms, cares ni càrrecs sinó, partint dels criteris i estàndards europeus, de reformar l'administració de justícia de tal manera que no només estigui garantida la independència judicial, que avui ho està, sinó, sobretot, tant la seva imparcialitat com l'afecció a una interpretació democràtica del dret que és el que falta en aquests moments.

No existeix un problema d'independència judicial —al·legar-ho és faltar-li el respecte a milers de jutges que dia a dia fan ús de l'esmentada independència— sinó que unes altes instàncies jurisdiccionals clarament ideologitzades i, per tant, parcials, no han sabut adaptar-se i fer el pas d'una justícia franquista a una europea que, per definició, resulta previsible i segura.

Els mals de la Justícia a Espanya són tan importants que com abans s'assumeixi l'esmentada realitat abans podrem avançar en solucionar un problema que, entre altres coses, genera una tremenda inseguretat jurídica. En definitiva, un sistema en el que, davant d'un mateix supòsit, conviuen la doctrina Botín amb la doctrina Atutxa no és ni seriós ni segur.