Al llarg d'aquests últims quatre anys, les vegades en què he escrit, també parlat, sobre la repressió que es pateix a Catalunya no han estat poques i, molts cops, ho he vinculat a la condició de minoria nacional dins de l'estat espanyol. La sentència del Tribunal Suprem, que té origen en una d'anterior del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, és una mostra més de com l'estat espanyol tracta, des de diverses perspectives i dimensions, les minories nacionals. La repressió té moltes maneres d'expressar-se i aquesta només n'és una altra.
Alguns, els de sempre, tenen molt clar que el tema de l'idioma no és un camp de batalla de poca importància, sinó un en el qual han de fer grans esforços per intentar diluir el català dins de l'espanyol. Segurament, els qui pensen així actuen més per instint que per coneixement.
Humboldt, viatger incansable i avançat al seu temps, afirmava, probablement per influència del seu germà petit, qui parlava més de nou llengües (alemany, grec, llatí, anglès, espanyol, basc, hongarès, txec i lituà), que "la veritable Pàtria és l'idioma" i no li faltava raó.
Txinguiz Aitmàtov deia, fa més de 50 anys: "La immortalitat d'un poble rau en la seva llengua. L'idioma de cada poble és un valor humà general. Cada llengua representa una creació del geni humà. Per tant, no n'hem de menystenir cap, sigui quin sigui el poble al qual pertanyi o el grau de desenvolupament que hagi assolit. En determinades condicions favorables, qualsevol llengua pot assolir la perfecció a través de l'evolució interna i de les influències que rep directament o indirectament. La llengua materna és, en realitat, com una mare a qui se li deu gratitud, aquest mateix deute que un té envers el seu propi poble, del qual ha rebut la vida i el millor regal que es pugui fer: la llengua".
A Aitmàtov tampoc no li faltava raó i l'exposava en un context molt interessant a efectes del respecte i la conservació dels diferents idiomes com a part de la identitat de les diverses nacions: era l'època de les repúbliques soviètiques i de la qüestió de si s'havia d'unificar l'idioma de tots aquests pobles o fer conviure el rus i les llengües pròpies de cada república. Va triomfar la segona opció.
De fet, deu anys després, el mateix Aitmàtov sostenia: "Cal vigilar amb els criteris que advoquen per una integració a costa de la pèrdua de les qualitats nacionals i de les particularitats de cada cultura" i això perquè, fins i tot veient el problema des d'una perspectiva expansionista ―colonitzadora, si se'm permet el terme―, com és la del nacionalisme espanyol, "aquests raonaments confonen el fons del problema. Perquè la unitat doni fruits en favor de cadascuna de les parts, els pobles i les cultures han de tenir diferències. La identitat absoluta, la pèrdua de l'originalitat de cada un faria impossible l'enriquiment mutu, amb la qual cosa desapareixeria la necessitat mateixa de la unificació".
La sentència atenta directament contra el nucli dur o essencial de la Unió Europea i només des d'una perspectiva d'oberta rebel·lia cap a la Unió i el dret europeu es poden entendre decisions com les del TSJC, primer, i del Suprem, ara
En l'actualitat, i dins del club europeu del qual ara per ara continuem sent membres, la pluralitat cultural i, per tant, lingüística també és una preocupació i així es recull al llarg de marcs jurídics tan rellevants com el Tractat de Lisboa i el Tractat de Funcionament de la Unió Europea.
Pel que fa al Tractat de Lisboa, la Unió persegueix, entre altres objectius, "refermar la solidaritat entre llurs pobles, tot respectant-ne la història, la cultura i les tradicions" i es fonamenta "en els valors del respecte a la dignitat humana, de la llibertat, de la democràcia, de la igualtat, de l’estat de dret i del respecte als drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories".
Per això mateix "la Unió respecta la riquesa de la seva diversitat cultural i lingüística i vetlla per la conservació i el desenvolupament del patrimoni cultural europeu".
El Tractat de Funcionament es compromet a garantir el "desenvolupament d’una educació de qualitat fomentant la cooperació entre els estats membres i, si cal, donant suport a llur acció i complementant-la, tot respectant plenament la responsabilitat dels estats membres pel que fa als continguts de l’ensenyament i a l’organització del sistema educatiu, i també llur diversitat cultural i lingüística".
Per això, l'acció de la Unió s'encaminarà a "desenvolupar la dimensió europea en l’educació, particularment per mitjà de l’aprenentatge i de la difusió de les llengües dels estats membres".
Tot això per contribuir al "ple desenvolupament de les cultures dels estats membres, dins del respecte a llur diversitat nacional i regional, i posa al mateix temps en evidència el patrimoni cultural comú" i correspon al Consell pronunciar-se respecte d'acords i temes que "puguin perjudicar la diversitat cultural i lingüística de la Unió".
Dit més clarament: la sentència atenta directament contra el nucli dur o essencial de la Unió Europea i només des d'una perspectiva d'oberta rebel·lia cap a la Unió i el dret europeu es poden entendre decisions com les del TSJC, primer, i del Suprem, ara.
No hi ha res que enriqueixi més que el coneixement i domini de diferents idiomes, la qual cosa permet, entre altres coses, acudir a diverses fonts de sense haver de passar pel sedàs de les traduccions. Aquesta riquesa és, entre altres coses, el que es pretén retallar amb resolucions judicials que, des d'una visió monocolor de la realitat, pretenen rescatar l'essència del que és espanyol a costa de la cultura i la llengua d'una minoria nacional que s'ha tornat incòmoda des del mateix moment en què va prendre consciència de la seva força, de les seves senyes d'identitat i del seu dret a decidir.
Però aquesta mena de resolucions, que només són reaccions davant d'una realitat incompresa, no ens han de sorprendre, són pròpies dels qui s'enfronten, aquesta vegada des d'una perspectiva de dretes o d'extrema dreta, a una realitat miserable davant de la qual pretenen contraposar, mitjançant un fals rescat d'un passat gloriós, una realitat falsa i aparent... i per això idealitzada.
En qualsevol cas, i mal que els pesi, la llengua es defensa ensenyant-la, però, sobretot, parlant-la, per la qual cosa només qui assumeixi com a legítima una resolució que, pel fet d'entrar en col·lisió amb el dret de la Unió, no ho és, haurà assumit que el català pot ser una llengua reprimida. Per contra, qui, des d'un altre marc mental, assumeixi que entre els drets consubstancials de qualsevol minoria nacional hi ha la defensa i promoció de la llengua pròpia, actuarà d'acord amb els drets dels quals és titular. A l'idioma li passa com als drets: es defensa i consolida exercitant-lo.