Mentre el president Puigdemont i Toni Comín s'estrenaven a l'hemicicle del Parlament Europeu, el Tribunal Suprem contraprogramava ―tal com ho va fer el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya fent pública la condemna al president Torra pocs minuts després de conèixer-se la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea―. Tan evidents eren les presses, que es disculpen per no haver ni tan sols traduït el suplicatori i al·leguen raons d'urgència... Sí, els mateixos que des de juliol del 2018 van deixar de perseguir-los perquè estaven enfadats amb el Tribunal de Schleswig-Holstein.

Les presses són males conselleres, i quan entrem en l'àmbit del dret ho són molt més. Aquestes mateixes presses, i unes indegudes ànsies de venjar el malmès honor patri, són les que han portat, en aquests més de dos anys, que el Tribunal Suprem vagi de derrota en derrota en les diverses jurisdiccions europees en les quals els seus plantejaments han estat sotmesos a contrast. Amb el suplicatori passarà el mateix, però les seves implicacions seran, si pot ser, d'una importància més gran que tot el que s'ha viscut ja.

El Tribunal Suprem no hauria d'haver cursat el suplicatori, i això per un motiu molt senzill: són incompetents, és a dir, no tenen competència per portar el procediment en contra del president Puigdemont i Toni Comín; també ho són per continuar amb la causa en contra de la resta d'exiliats.

Fins ara, la competència s'ha sustentat per part del Suprem en, per una part, el fet que ambdós són diputats al Parlament de Catalunya i, per l'altra, una errònia, per extensiva, interpretació de l'article 57.2 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Doncs bé, fins i tot acceptant la interpretació del Suprem, és públic i notori que el 7 de gener del 2020 ambdós van renunciar als seus escons i, per tant, ja no es dona el "fet habilitador".

El Suprem, almenys abans del procés, sempre ha afirmat que "en les causes amb aforats la resolució judicial que acorda l'obertura del judici oral constitueix el moment en què queda definitivament fixada la competència del tribunal d'enjudiciament", moment processal que en el cas dels exiliats ni ha arribat ni arribarà mai.

Per entendre el que estem plantejant és important tenir present que la causa en contra dels exiliats se segueix en una peça separada, totalment autònoma, del judici del procés. Això no és una cosa que m'inventi, sinó que ho ha resolt el mateix magistrat Marchena, el 2 de juliol, quan vam intentar ser part en les prejudicials sobre Junqueras i on se'ns va contestar: "No és procedent tenir-les per formulades en tant que no són part personada davant d'aquesta Sala ni se'ls ha efectuat cap trasllat".

Jugar a les grans lligues, i Europa ho és en el terreny jurídic, requereix determinades condicions que, pel que s'està evidenciant, no reuneixen les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles

Les lleis espanyoles no contenen cap previsió que permeti atribuir cap tipus d'aforament als diputats al Parlament Europeu. Llarena pretén sostenir la seva competència en virtut del previst en l'apartat a) de l'article 9, paràgraf primer, del Protocol núm. 7, però aquesta interpretació és radicalment contrària al dret, ja que confon immunitat amb aforament. Tanmateix, no és una confusió involuntària o, almenys, no ho sembla.

La jurisprudència del Suprem és clara i s'estableix en el cas Berlusconi, on va establir que no eren competents per jutjar les causes contra els diputats al Parlament Europeu. Llavors deien: "A Espanya ―article 71.3― s'estableix en aquesta Sala Segona la instrucció i decisió de causes penals contra diputats i senadors, qüestió que afecta la competència objectiva ―aforament― i que per això és independent i no afecta en cap cas la inviolabilitat i immunitat parlamentàries" i que "el reconeixement de furs especials per al processament de determinades persones, en la mesura que suposen una excepció al principi del jutge natural, no poden tenir una interpretació extensiva".

És més, segons el Consell d'Estat, que així ho va comunicar fa ja anys al govern espanyol i aquest al Parlament Europeu, tampoc no és el Suprem l'òrgan competent per remetre el suplicatori, sinó que ho és el Ministeri de Justícia. És a dir, i perquè ens entenguem: d'una part, Llarena no és competent per instruir aquesta peça separada, el Suprem no ho és per al seu posterior processament i, a més, tampoc no ho és el Tribunal Suprem per remetre el suplicatori. Així, tenim un cúmul d'incompetències que no passaran desapercebudes al Parlament Europeu i, en tot cas, allà serem nosaltres per fer-ho notar.

Les presses, l'ansietat i les ànsies de reprimir han fet que es precipitessin remetent, aquest mateix dilluns i contraprogramant la primera sessió parlamentària a la qual assistien el president Puigdemont i Toni Comín, un suplicatori que tindrà el mateix recorregut que les euroordres. Un cop més, han volgut donar gat per llebre, però desconeixent les conseqüències que aquesta actuació tindrà.

Jugar a les grans lligues, i Europa ho és en el terreny jurídic, requereix determinades condicions que, pel que s'està evidenciant, no reuneixen les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles i, mal que pesi a alguns, això va en detriment de la imatge de país que es pretén projectar des dels canells dels qui es presenten com a constitucionalistes, sense ser ni tan sols demòcrates.

Un suplicatori dirigit al Parlament Europeu és quelcom molt seriós i exposa els qui l'emeten i remeten a un escrutini que no serà poca cosa i pot acabar sent definitiu. Ja fa més de dos anys es va preveure que fos a Europa on es decidís la batalla jurídica sorgida a partir de la indeguda judicialització de la política i del conflicte entre l'Estat i Catalunya, però el que no teníem previst és que aquesta judicialització se sustentaria en un cúmul d'incompetències, jurídicament parlant, que reflecteixen una altra sèrie de disfuncions entre les quals destaco la manera com s'arriba a les altes instàncies jurisdiccionals i si els que hi arriben són o no els millors.

La resposta a aquests últims interrogants sembla que volen donar-nos-la a marxes forçades, incorrent en errors palmaris i faltes de competència, que posen el focus en el que hauria de ser prioritari en la legislatura que ara arrenca: la reforma integral de la justícia perquè es modernitzi, s'europeïtzi i, sobretot, perquè disposi de contrapoders (checks and balances) que la facin no només més democràtica sinó, també, previsible i a la qual es pugui exigir responsabilitats quan, com en aquest cas, s'estimben per un precipici i hi arrosseguen el conjunt de la societat.

Estem davant d'un cas evident d'incompetència objectiva i això, com que és una qüestió d'ordre públic, o és corregit en l'àmbit del mateix Tribunal Suprem o ho serà en l'àmbit del Parlament Europeu, però, sigui aquí o allà, això farà inviable un suplicatori que, si ho haguessin meditat, mai no l'haurien cursat.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat