M'ha trucat una amiga periodista perquè l'ajudi a aclarir-se sobre alguns temes jurídics que estan afectant la situació política catalana i espanyola; la meva primera reacció ha estat intentar ajudar-la, però ja a la segona pregunta he hagut de dir la veritat: no tinc ni idea de què és el que cal fer. Crec que ella no esperava aquesta resposta i, com a bona periodista que és, ha continuat intentant-ho fins que l'hi he explicat: em dedico al dret i en aquest camp hi ha unes normes, unes regles d'interpretació i unes formes d'impugnar les resolucions que considerem lesives. El que aquí està passant no té res a veure amb el dret i he hagut d'explicar-li el meu raonament.

En democràcia, que és un escenari del qual cada dia estem més allunyats, no només hi ha normes i criteris d'interpretació, sinó, també, principis rectors que són els que permeten parlar d'estat democràtic i de dret, que és el mínim que s'ha d'esperar de qualsevol país membre de la Unió Europea. Sembla simple, però cada dia es fa més necessari recordar el que és bàsic, perquè els que se senten més còmodes en el passat no acabin arrossegant-nos a una visió del món que, en cap cas, no s'assembla a la que molts aspirem a viure.

Qualsevol país pot ser un "estado de derecho", en realitat això és molt senzill d'aconseguir, perquè, explicat de manera molt simple, es pot dir que per ser un estat de dret només cal disposar d'un ordenament jurídic, el que sigui, i gent disposada a fer complir aquestes lleis... així de simple. El que és realment complex, i el que més li està costant a Espanya, és poder denominar-se "democràtic i de dret", que implica molt més que promulgar i fer complir les lleis.

El que està passant a Espanya, i que s'està posant en evidència des de Catalunya, és que de lleis en tenim, potser massa i tot, i, també, cada dia veiem que hi ha més gent disposada a fer-les complir al preu que sigui, perquè, en realitat, el que persegueixen és viure en un estat de dret sense que el prerequisit democràtic sigui per a ells un impediment. L'aplicació il·limitada d'aquestes lleis, fins i tot el seu ús malintencionat, és el que ens ha portat fins al punt en què ens trobem, que, cada dia, és més proper al de no-retorn.

Quan un estat s'enfanga fins a aquest punt, s'assumeixen riscos de complexa valoració, perquè, tard o d'hora, s'acaba justificant tot per una solució, la que sigui, sense parar-se a pensar en les conseqüències que això tindrà per al futur. Davant d'aquest escenari, alguns, molt togats, han plantejat que els jutges són la solució i que són "la última defensa del estado de derecho" i d'altres, molt ben informats, creuen que si ens trobem davant d'un atzucac, això ens obliga a assumir la teoria del mal menor.

El control de la vida política ha passat dels òrgans de representació a les d'uns que ni han estat elegits per a això ni compten amb la capacitat ni la legitimitat democràtica per assumir aquella funció

Ni l'una ni l'altra no són les respostes adequades si volem viure en un món millor i si aspirem, realment, a gaudir d'un estat democràtic i de dret. Òbviament, una aspiració d'aquest calibre té el seu preu i, també, les seves conseqüències, però viure només en l'àmbit de l'estat de dret ens condueix, irremeiablement, a un escenari que s'assumia, i presumia, com a superat després de 45 anys de la mort de l'últim dictador.

El control de la vida política ha passat de les mans dels òrgans de representació a les d'uns que ni han estat elegits per a això ni compten amb la capacitat ni la legitimitat democràtica per assumir aquesta funció. En aquest pla, per exemple, no podem oblidar-nos que s'ha anat donant carta de naturalesa a unes pseudopotestats d'un òrgan administratiu, la missió del qual és, literalment, "vetllar per la transparència i objectivitat del procés electoral", però que, ara, ja pot decidir qui deixa o no de ser, per exemple, diputat al Parlament de Catalunya o al Parlament Europeu.

El problema, en tot cas, no rau, només, en el que faci un organisme com la Junta Electoral Central (la temuda JEC), sinó en el paper que juguen altres que han estat els cridats a legitimar aquesta invasió de competències per part de la JEC. Seria impossible que els seus delirants acords arribessin a assolir qualsevol tipus d'efectivitat si en l'esmentat procés no comptessin amb la cooperació necessària de jutges, tribunals i algun alt funcionari parlamentari així com dels constructors i difusors de "relats" que serveixen per anar instal·lant-los en l'imaginari fins a fer-nos creure que és normal allò que no ho és.

El camí seguit per arribar al punt en què ens trobem ara passa per una ruta tortuosa mancada de qualsevol legitimitat democràtica en la qual uns, que van de demòcrates i constitucionalistes quan no són més que salvapàtries, demanen a la JEC que executi una sentència no ferma per privar el president Torra de la seva acta de diputat al Parlament de Catalunya; la JEC, la missió de la qual és "vetllar per la transparència i objectivitat del procés electoral", accepta la sol·licitud i resol en el sentit desitjat perquè altres, que han de vetllar per la correcta administració de justícia, donin carta de naturalesa a aquest disbarat i, d'aquesta manera, que, finalment, el botxí acabi sent un secretari general la competència del qual no és altra que la de complir "les funcions tècniques de suport i assessorament dels òrgans rectors del Parlament". Així, el secretari general del Parlament ha servit de cordó sanitari per impedir que qui té la responsabilitat política i la legitimitat democràtica de defensar la sobirania, el Parlament, es vegi esquitxat.

Tots aquests coautors, basant-se en lleis en vigor, han generat una situació que dista molt de ser l'acceptable en un estat democràtic, però ningú no podrà retreure'ls que no s'hagi respectat l'estat de dret. Aquesta, i no una altra, és la gran diferència entre el que és un "estado de derecho" i el que ha de ser un estat democràtic i de dret.

La gran pregunta que hem de fer-nos, i que també s'han de fer aquells que acaben justificant tot el que ha passat perquè consideren que aquest és el mal menor, és en quin tipus d'estat volem viure si en un "de derecho" o en un de democràtic i de dret. Es tracta d'un tema binari en el qual les mitges tintes i la complaença acaben transformant-se en una mena de complicitat que ens arrossega a un escenari encara pitjor: el estado de desecho.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Elisa Beni
Opinió Fenòmens parajurisdiccionals Elisa Beni
Joan J. Queralt
Opinió El cap de Torra no es toca Joan J. Queralt