Des de fa un cert temps, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) donava mostres d'estar girant cap a una direcció impròpia de qualsevol tribunal de drets humans. Però el cop de volant, perquè no té cap altre nom, donat aquesta setmana pel TEDH sembla presagiar no ja un canvi de cicle jurisprudencial, sinó un autèntic abandonament de la funció que té encomanada: la defensa dels drets humans en l'àmbit europeu.
Segurament, hi ha qui pensa que el problema rau en el cas de les "devolucions en calent" i que el TEDH no va aconseguir comprendre-ho. En realitat, ho va entendre molt bé i, per això, acaba dient coses que posen de manifest la deriva que alguns ja percebíem i que, ara, es posa de manifest en tota la seva intensitat. Mai abans, ni en cap dels tres grans sistemes de defensa dels drets humans existents al món, s'havia culpabilitzat les víctimes dels fets... el TEDH ho fa i no una sinó diverses vegades per, d'aquesta manera, poder justificar l'injustificable: que les devolucions en calent no contravenen el Conveni Europeu de Drets Humans (el Conveni).
El TEDH estableix que van ser les víctimes "les que es van posar en una situació de risc" i, per tant, els drets reconeguts en el Conveni no poden ser aplicats en el seu cas. Qui es posa en una situació d'il·legalitat, o actua contravenint l'ordenament jurídic, no és digne de rebre la protecció que el Conveni, en teoria, garanteix a qualsevol ésser humà. Traslladat a altres casos, el que aplica és una teoria perversa segons la qual la "culpa" del que ha passat no és de l'autor del fet sinó de la víctima per haver-lo provocat.
No deuen ser pocs els que pensen que efectivament la culpa és de qui s'enfila a una tanca per entrar il·legalment en un altre país, sense ni tan sols pensar en les raons que han tingut aquests o altres migrants per arriscar la seva pròpia vida intentant entrar a Europa. El problema és que aquest cas, que és de N.D. I N.T., no només va d'ells dos, sinó de tots els migrants que, d'un dia per l'altre, el TEDH ha transformat en subjectes sense drets.
Si llegim amb atenció les 120 pàgines que els jutges del TEDH han tardat gairebé 2 anys a redactar, comprovarem que no estem davant d'un cas que afecti exclusivament dos migrants subsaharians, sinó que estem davant d'una nova concepció de la funció que ha de complir el màxim intèrpret dels drets humans a Europa.
N'hi haurà prou d'al·legar l'incompliment per part de la víctima de qualsevol norma per considerar que, a partir d'aquell moment, ja no s'han de respectar els seus drets fonamentals... Serà, llavors, una carta blanca per a l'abús institucional
La sentència, que confiem que no es consolidi com a criteri jurídic, arriba a extrems impropis de qualsevol tribunal de garanties i ho fa de la mà del jutge Pejchal, que estableix que té "dubtes que en aquest cas sigui just per a la comunitat de ciutadans lliures que viuen als països membres del Consell d'Europa que un tribunal internacional ordenés celebrar una vista oral en la qual s'han gastat considerables recursos financers". El que el pintoresc jutge Pejchal omet és que aquests "considerables recursos financers" els van gastar ells en si mateixos a través dels seus propis sous, dietes, trasllats, hotels, etc. i que les parts, totes, vam assumir directament i privadament els nostres costos.
Un tribunal de drets humans no es fixa en el que costa la defensa d'aquests drets ni culpabilitza les víctimes dels fets, per la qual cosa ens hem de plantejar si realment estem encara davant d'un tribunal protector dels drets humans o, simplement, davant d'un òrgan de convalidació d'una manera determinada d'entendre i aplicar el dret. Serà el temps, i les pròximes sentències, el que ens oferirà la certesa sobre com és de profunda la deriva que ha pres el TEDH o si, simplement, estem davant d'una sentència aïllada que s'ha pogut emetre per donar suport al que fan tots els governs europeus: maltractar els migrants privant-los dels pocs drets que encara els quedaven.
En qualsevol cas, crec que ens hem de començar a preocupar per la influència que aquesta sentència tindrà en termes generals en l'aplicació del dret en els pròxims mesos i anys, perquè si la culpa de la vulneració dels drets reconeguts al Conveni és de qui es posa en situació de perill o il·legalitat, llavors serà molt difícil aconseguir que es garanteixi qualsevol dret, i per vulnerar-los n'hi haurà prou de situar la víctima en el terreny de la il·legalitat. N'hi haurà prou d'al·legar l'incompliment, per part de la víctima, de qualsevol tipus de norma per considerar que, a partir d'aquell moment, ja no s'han de respectar els seus drets fonamentals... Serà, llavors, una carta blanca per a l'abús institucional.
I per què estic parlant de tot això? La resposta, encara que sigui òbvia, és molt senzilla: si es considera que algú que s'ha saltat una norma, sigui administrativa, civil o penal, queda privat de les garanties reconegudes al Conveni, llavors acudir al TEDH, amb una sentència condemnatòria sota el braç, implicarà que aquesta persona no podrà obtenir la protecció dels seus drets... i ja si ve condemnada per sedició, millor ni parlar-ne.
Sí, això és així de simple i així de greu. El TEDH, amb la sentència sobre les devolucions en calent, molt possiblement ha marcat un abans i un després, les conseqüències de la qual es faran sentir no només en l'àmbit dels drets de les persones migrants sinó en els de tots que l'esmentat tribunal ha de tutelar.
El cas de N.D. i N.T. contra Espanya era un bon cas, en el qual hem treballat molt temps moltes persones, que venia avalat ―com a tercers intervinents― per l'alta comissionada de les Nacions Unides per als Refugiats i per la comissària europea per als Drets Humans i en el qual ens hi hem bolcat tant l'European Center for Human and Constitutional Rights de Berlín com el nostre despatx, i ho hem fet perquè creiem en els drets humans i sempre vam considerar que la defensa de N.D. i N.T. representava, com pocs casos, el que ha de ser un litigi estratègic. L'inimaginable era pensar que el TEDH decidís utilitzar-lo per abandonar el seu paper com a defensor dels drets humans i assumir un nou paper com a garant en l'àmbit europeu d'un dret de dretes que és quelcom que ja practiquen alguns tribunals nacionals i que tan clar veiem a Espanya... Les conseqüències d'aquest tomb les veurem ben aviat i confiem que no siguin de la intensitat que m'imagino.