Si la crisi sanitària que estem vivint està sent dura i complexa, no ho serà menys el procés de desconfinament pel que haurem de passar si volem intentar reprendre una vida mínimament normal i dins d'uns paràmetres més o menys reconeixibles amb relació a com vivíem abans d'aquesta pandèmia.
El ja denominat desconfinament ha de ser un procés en el qual les línies a seguir hauran de venir marcades pels epidemiòlegs i especialistes en salut pública. Però, no en tinc cap dubte, aquesta nova etapa s'ha de desenvolupar dins uns límits que no impliquin un cost, en drets i llibertats, que sigui inassumible. Hi ha moltes temptacions autoritàries i antidemocràtiques i, com he dit en més d'una ocasió, ja n'hi ha alguns que les han implantat, altres que les sospesen i molts que fan cas omís d'aquests perills.
De medicina en sé tant com de dansa tradicional japonesa, per la qual cosa, com ens passa a la gran majoria dels ciutadans, ens hem de refiar dels criteris que ens exposin, recomanin i, fins i tot, imposin els especialistes i això no és dolent.
D'aquests criteris mèdics que es proposen n'hi ha alguns que sembla que desperten un elevat nivell de consens entre els professionals de la salut i que, com a profà, em semblen absolutament lògics. Entre aquestes mesures destaquen: el desconfinament seqüencial de persones en risc, l'avaluació de la immunitat de la població, la detecció precoç de casos i contactes i la implementació, temporal, de mesures de confinament on/off focalitzades en zones calentes.
Aquestes actuacions comporten, necessàriament, l'afectació de drets fonamentals i un risc molt elevat de ser utilitzades, ara, com a assaig general per, després, dur a terme un control molt clar de la població i, sobretot, de les seves dades personals, que són l'autèntic patrimoni dels ciutadans i on rau la seva sobirania.
D'una banda, tenim que un confinament seqüencial de persones de risc implica, necessàriament, una restricció de drets per als col·lectius o persones que es determinin com "de risc". L'actual estat d'alarma, que fàcticament és d'excepció, no permet l'adopció d'aquest tipus de mesures, com tampoc les posades en funcionament des del passat 14 de març. Segurament, per poder adoptar-les caldria assumir políticament que el marc jurídic que ho permetria seria el de l'estat d'excepció, que hauria de decretar-se a aquests efectes només i pel temps estrictament necessari per complir els esmentats objectius.
Les dades, les nostres dades, són el nostre autèntic patrimoni i és on rau la nostra genuïna sobirania com a ciutadans, i la sobirania no se cedeix, molt menys es regala
L'avaluació de la immunitat de la població, la detecció precoç de casos i contactes entre la població implica, i així ho assumeixen els experts, la realització massiva de proves mèdiques als ciutadans, així com un control efectiu dels seus desplaçaments i interrelacions. Una mesura d'aquestes característiques tampoc no em sembla que estigui emparada en el marc constitucional del denominat estat d'alarma, però, a més, comporta un risc fins i tot més gran en matèria de drets i llibertats. És un risc present i futur
És el somni de qualsevol estat, més d'aquells amb una escassa tradició democràtica: poder disposar de les dades dels seus ciutadans, sobretot si es tracta de dades íntimes (les mèdiques ho serien) o privades (les de localització i interrelacions entrarien en aquesta categoria). Per això, la recol·lecció d'aquestes dades especialment protegides en època de normalitat, el seu tractament i posterior destí s'haurà de fer amb molta cautela si no volem ser captius d'una base de dades.
La recol·lecció i ús de dades personals o íntimes ha seguit dos grans models que podríem identificar com l'americà i el xinès. En el primer d'ells les dades es recopilarien, emmagatzemarien i tractarien per empreses privades (Google, Facebook, etc., per posar-ne alguns exemples). Mentre que en el segon estarien en mans de l'estat. Ni un sistema ni l'altre són els ideals i, a més, encaixen malament amb el concepte europeu que tenim dels drets i llibertats dels individus, per la qual cosa, segurament, hem arribat a un punt on seria convenient defensar i seguir un tercer model: l'europeu, que és quelcom que es preconitza des de fa ja molt temps des de Catalunya.
Les dades, les nostres dades, són el nostre autèntic patrimoni i és on, cada dia es fa més evident, rau la nostra genuïna sobirania com a ciutadans, i la sobirania no se cedeix, molt menys es regala, per la qual cosa hem de cercar mecanismes tecnològics, que n'hi ha (la tecnologia blockchain n'és un exemple), perquè l'estat pugui accedir a les nostres dades, utilitzar-les per a usos molt concrets i en moments molt puntuals, però sense apoderar-se'n.
És més, si com diu la Constitució espanyola: "La sobirania nacional resideix en el poble...", llavors no existeix cap raó per lliurar-la a l'estat ni als poders dels quals emana l'esmentada sobirania. Cosa molt diferent és, des del ple domini de la nostra sobirania i en funció d'aquesta, col·laborar amb l'estat perquè doni una resposta eficaç i eficient a una pandèmia que ens està posant davant d'un desafiament inèdit.
Com que la por és lliure i amb tal de sortir del confinament no estem mirant més enllà, n'hi ha molts que estan disposats a un sacrifici d'aquestes característiques, però, potser, ho estarien menys si fossin conscients de: a) el que això significa, i b) que existeixen vies per aconseguir el mateix sense renunciar a la nostra sobirania.
No existeixen raons perquè hàgim de decidir entre seguretat mèdica o drets i llibertats, les eines tecnològiques que ens evitarien aquesta elecció ja existeixen i és un bon moment per exigir que s'usin
La cessió de les nostres dades, i més les que ara es volen i necessiten, implica l'accés a informació íntima i privada de primer nivell perquè té a veure amb la salut, però que, a més i com que es tracta de proves de sang, pot aportar, fins i tot, la nostra informació genètica. Això pot implicar el risc de transvasament i encreuament de dades en matèries tan diverses com les investigacions policials, mèdiques més enllà de la Covid-19, de família o hereditàries, assegurances de vida o malaltia, etc. I, d'altra banda, la geolocalització permetrà, a més, establir perfils socials, de conducta i de relacions. Realment estem disposats a lliurar tota aquesta informació a canvi d'una promesa, que no garantia, de seguretat mèdica?
Encara que no ens ho diuen, cal saber que existeixen processos de captació i tractament de dades personals que, basant-se en el concepte de sobirania i apoderament digital del ciutadà, i amb el seu consentiment previ i amb l'adequat control sobre les dades, a més de garantir l'anonimat, s'assoliria el mateix resultat. Segons els experts, i a Catalunya n'hi ha i molt bons, la tecnologia de "cadena de blocs no permissionada" seria la més indicada per a aquests propòsits, però sense el preu que ara ens volen fer pagar.
En definitiva, no existeixen raons perquè hàgim de decidir entre seguretat mèdica o drets i llibertats, les eines tecnològiques que ens evitarien aquesta elecció existeixen i és un bon moment per exigir que s'usin, perquè, en realitat, les nostres dades són el nostre autèntic patrimoni i sobirania. En qualsevol cas, la millor manera de conèixer les autèntiques intencions que es tenen envers aquesta recollida i posterior ús d'aquestes dades, vindrà determinada pel sistema que s'utilitzi, sabent ja com sabem que només conservarem la nostra sobirania si s'utilitza una tecnologia de cadena de blocs i, per tant, tindrem clar si el tema anava de seguretat mèdica o de control efectiu de la població.