S'han celebrat unes eleccions a Catalunya i, malgrat que el resultat torna a demostrar una cosa que molts no volen veure des de Madrid, com és la consolidació d'una majoria independentista, la veritat és que res del que està passant encaixa amb el que es denominaria normalitat democràtica; ni abans, ni durant, ni després d'aquestes eleccions, que més d'algun voldria oblidar.

Si bé inicialment la data de les eleccions va ser adoptada pels polítics, no és menys cert que es van celebrar el 14 de febrer per imposició judicial i amb un risc per a la salut de tots aquells que van participar en el procés electoral. Primera anormalitat.

Ara per ara, desconeixem si existirà una mena de quarta onada de la Covid atribuïble a la cita electoral, però sí que podem dir que l'elevadíssima abstenció és imputable, principalment, a la decisió judicial de no postergar-les esperant a una millor situació sanitària.

Durant la campanya electoral hem vist de tot menys normalitat. D'una banda, una sèrie de restriccions sanitàries del tot raonables han impedit la celebració de grans mítings amb tot el que això ha implicat pel que fa a la participació política. Segona anormalitat.

També al llarg de la campanya, però ja no per la Covid sinó per la repressió implantada a partir del referèndum de l'1 d'octubre del 2017, hem vist polítics fent campanya a temps parcial, el temps que els permet un règim penitenciari que veurem quant temps es prolonga abans que el Tribunal Suprem el torni a modificar. Tercera anormalitat.

El mateix hem vist amb tres candidats que han hagut de fer campanya des de l'exili, fet que per molta gent no ha passat desapercebut, però que per uns altres semblava que no tenia rellevància, quan la té i tota. Quarta anormalitat.

Veiem com es retalla la llibertat d'expressió fins a límits incompatibles amb el que hauria de ser un sistema democràtic modern, propi d'un estat europeu

Sense entrar a pronunciar-me sobre els resultats electorals, perquè no em correspon ni m'agrada ficar-me en política, sí que crida l'atenció un fet no menor, com és la composició que tindrà el Parlament de Catalunya en aquesta legislatura que està arrencant.

Dels seus 135 diputats, tret d'error o omissió, un 5 per cent es troba imputat en causes directament relacionades amb la repressió desencadenada a partir de l'1-O. És a dir, estem parlant que, com a mínim, set dels membres del Parlament desplegaran l'activitat política sota el pes de l'espasa d'una justícia que cada dia es troba més allunyada dels ciutadans, dels quals emana la seva legitimitat. Cinquena anormalitat.

En paral·lel al procés electoral català, però que és reflex del que des de fa anys es denuncia des de l'exili català, veiem com es retalla la llibertat d'expressió fins a límits incompatibles amb el que hauria de ser un sistema democràtic modern, propi d'un estat europeu.

No s'havien acabat de comptar els vots quan Pablo Hasél va ser detingut per ordre de l'Audiència Nacional per complir una condemna per fer ús del seu dret a la llibertat d'expressió. Situació que no difereix de la que viu, com a exiliat, Valtònyc per haver fet ús del mateix dret que, per cert, és el primer que els règims autoritaris violen. Sisena anormalitat.

Mentre passava tot això, a Linares, dos policies apallissaven un home i la filla, i la lògica i natural ira ciutadana expressada legítimament desencadenava una repressió policial les imatges de la qual han acabat fent la volta al món, sense que, fins ara, s'hagi vist el ministre de l'Interior donar cap explicació. Setena anormalitat.

En plena jornada de reflexió, i també en la d'eleccions, vam estar preparant al·legacions complexes per presentar a la Comissió d'Assumptes Jurídics del Parlament Europeu en defensa de la immunitat de tres eurodiputats en l'exili i que, sense que es respecti la seva immunitat, són reclamats per ser empresonats per uns fets que més enllà del Pirineu s'ha demostrat que no són delictius. Vuitena anormalitat.

Anormal és una cosa que no és normal, però també una cosa que no és habitual i l'anormalitat democràtica fa temps que va passar de ser una anormalitat per convertir-se en el pa de cada dia

Com si amb tot això no n'hi hagués prou, veiem com alguns magistrats d'altes instàncies jurisdiccionals no només s'esplaien políticament en les seves resolucions —dinàmica a la qual alguns ja ens tenen acostumats—, sinó que ja obertament ho fan en ràdio i televisió, dirigint no només crítiques a altres poders de l'Estat, cosa que tenen vetada, sinó que, a més, es permeten dir qui pot o no estar en un govern perquè ells el considerin democràtic. Novena anormalitat.

Però no tot passa en el pla institucional, ja que el nazisme s'està apropiant dels espais i del carrer i ja sense objecció es manifesten i reprodueixen discursos absolutament incompatibles amb un estat democràtic i de dret que és com alguns il·lusos segueixen presentant Espanya.

El problema no només és el que estan perpetrant sinó la impunitat amb què ho fan, la difusió que se'ls dona i el perillós bonisme progre que ho tolera, com si aquest tipus d'actes i pronunciaments estiguessin emparats per drets tan sagrats com el de la llibertat de reunió, manifestació i expressió. Desena anormalitat.

La llista d'anormalitats és tan llarga, tan persistent, de tan ampli espectre que costa molt continuar anomenant-les anormalitats perquè això pot portar a l'engany de pensar que es tracta d'episodis aïllats quan ja fa temps que van deixar de ser-ho.

Entre els molts problemes que té Espanya, el més perillós, el que més perdura i el que pitjor pronòstic té és el de la involució a postulats que alguns s'han entossudit a fer-nos creure que van ser enterrats amb el cos del Caudillo. Franco va morir en el 75, però el franquisme té bona salut i grans complicitats.

Anormal és una cosa que no és normal, però també una cosa que no és habitual i l'anormalitat democràtica fa temps que va passar de ser una anormalitat per convertir-se en el pa de cada dia amb les conseqüències que això té, però que sobretot tindrà, per a les llibertats de tots nosaltres. Que ni ens enganyin ni ens autoenganyem: fa ja temps que hem passat del que seria una anormalitat democràtica al que és una normalitat neofranquista incompatible amb la idea de ser i sentir-nos europeus.