Laporta no té una flor al cul, hi té un gira-sol em deia un conegut i exempleat del president del Barça. I deu ser veritat perquè quan no se surt amb la seva és quan millor li va.

Laporta va arribar al Barça prometent retenir Messi. Afortunadament no va ser així. I no volia Xavi com a primera opció a la banqueta. També en això ha fet sort. Perquè finalment Xavi és el que s'ha atrevit a convidar la columna vertebral dels darrers anys a abandonar el Camp Nou.

La mesura arriba tard. Però com se sol dir, més val tard que mai. Tard en tots els fronts. En l'econòmic perquè el Barça és l’equip més hipotecat de les grans lligues. Tant pel que deu com perquè per sortir del toll s’ha venut l’ànima al diable. Sense Goldman Sachs —un dels principals responsables de la crisi de les subpryme— el Barça hauria fet fallida.

Crisi social. La darrera temporada el gruix dels socis preferia veure el partit des de casa o vendre’s la localitat abans que anar a l’estadi.

La darrera temporada el gruix dels socis preferia veure el partit des de casa o vendre’s la localitat abans que anar a l’estadi

I crisi esportiva perquè des del darrer any del Lucho, el Barça ha fet el ridícul més sagnant de tota la seva història. I el va fer amb Messi al camp, un any i un altre mentre a final de temporada renegociava a l’alça les condicions salarials. Com pitjor anava el Barça, més i millor s’engreixava el compte corrent del 10 i més capricis obtenia de Bartomeu. Sense oblidar que a cada millora salarial de Messi l’acompanyava un increment proporcional dels contractes d’aquesta columna vertebral que es va deixar fer des d'un 4 a 0 a Liverpool fins a un 2 a 8 a Portugal contra Lewandowski. Però també contra Coutinho que aquell dia va fer dos gols al Barça.

A Liverpool, després del 4 a 0, tocava fer neteja. Amb Messi al capdavant, passant per caixa. En lloc d'aprofitar l’ocasió —era la quarta desfeta seguida del Barça de Messi a la Champions— es va fitxar Griezmann. Més de 100 milions per la tassa del vàter. Clar que l’any anterior, gener de 2018, a algú se li va ocórrer incinerar prop de 200 milions prenent Coutinho al Liverpool.

Els recursos que el Barça ha cremat els darrers anys superen la factura anual dels millors hospitals públics del país. Tampoc és que Laporta l’hagi encertada del tot en el seu primer any. Guardiola li va endossar Ferran Torres per més de mig centenar de milions. El negoci, rodó, va ser del City.

Però tant és si el Barça està hipotecat fins a les celles o si el Club és a prop de ser una propietat més de la pitjor versió del capitalisme, la més salvatge. El nou Barça —malgrat el correctiu de Munic— apunta maneres. El fitxatge de Lewandowski és el millor, de molt, de la darrera dècada. Si el Barça recupera el pols a Europa, tot seran petons i abraçades.

Laporta està en el camí de contradir la màxima que proclama que les segones parts sempre són sobreres. Potser sí que només una força de la natura com ell està en condicions de tornar el Barça a l’Olimp futbolístic. Si la pilota entra i tornen els títols, Laporta serà l’heroi i envellirà a can Barça com el seu col·lega Florentino Pérez al Bernabéu. Si no és així, ni el gira-sol que li brilla al cul el salvarà. Ni a ell ni al Barça.