Em sembla que aquesta és una pregunta clau en el tema de la independència i és especialment centre de la notícia en la Diada o qualsevol altra manifestació al carrer. Hi ha, però, un entrebanc notable a l’hora de contestar aquesta qüestió de manera veraç, honesta —fins i tot sense voluntat de deshonestedats—, perquè no hem après a comptar, ni hem après la importància de fer-ho i exigir-ho, i perquè a massa gent, de signe diferent, els ha interessat que els comptes no estiguessin clars.

No estem en un món on la claredat, la transparència i l'honestedat siguin valors a defensar per sobre d’altres i per això hem normalitzat sense massa escarafalls que en comptes d’evidències es parli d’emocions, sentiments i voluntats. Hem fet que el relat partidista —partidista del que sigui— campi lliurement; i amb això no vull dir que aquest tipus de relat no tingui cabuda, però hauríem de poder separar un tipus de posicionament de l’altre i especialment destriar en quines ocasions no es poden barrejar.

És a dir, entenc que en una arenga política regni el sentiment i el desig de dibuixar la realitat que s’acomoda als valors que es defensen i, per tant, que es faci una realitat a mida. Però, també, no entenc de cap de les maneres que s’utilitzi el mateix principi per a l’anàlisi política. Potser, però, és que massa sovint es disfressa d’anàlisi política el que és merament consigna política.

No estem en un món on la claredat, la transparència i l'honestedat siguin valors a defensar per sobre d’altres i per això hem normalitzat sense massa escarafalls que en comptes d’evidències es parli d’emocions, sentiments i voluntats

En el meu cas la primera interessada soc jo en saber de debò, o el més acuradament possible, quanta gent hi havia a la manifestació. A mi em preocupava especialment que no fóssim prou gent —de fet, sempre voldria que en fóssim més— i em preocupa especialment perquè sé el que ens hi juguem. És evident que he anat a altres manifestacions per la independència, o relacionades, en què encara hi havia més gent; a banda que només he de mirar en el meu entorn proper per veure que hi falta gent. Ara bé, d’aquí a dir que érem poques o pocs, hi ha un abisme.

Sé quants titulars parlen de fallida, de pèrdua de múscul o de força, tot i que el cert és que la capacitat de convocatòria segueix sent, ara per ara, un èxit, es compari amb el que es compari. Una altra cosa és que es vulgui o es pugui reconèixer així. També si es compara amb les ocasions en què parlàvem de molts milers més i, fins i tot, de milions, que davant dels fets es negaven, però que ara, a misses dites, es reconeixen indirectament per parlar de la davallada. Això no treu, però, que pot ser que no siguem pocs, però no sé si som suficients. Aquest és el nus que hem de resoldre, més encara quan l’interès és gran que no se sàpiga

L’abisme, però, no s’està només donant en el recompte o, en tot cas, és tan gran com el menysteniment creixent que denoto quan es parla als mitjans de comunicació catalans —en el cas dels espanyols ja ho dono per descomptat— amb gran condescendència, certa mofa i poca rigorositat d’aquells i aquelles independentistes que continuem manifestant-nos. Tinc clar que això és perquè molesta i molt que seguim sortint. De fet, molesta ara encara a més gent; a banda dels contraris als penedits. No podem ajudar en això, no deixeu que ens convencin que no té ni sentit ni valor el que fem. Només heu de mirar les reaccions de tota mena que es generen cada vegada que sortim al carrer.