Aquest racó del sud d’Europa que es diu Espanya, del qual malauradament Catalunya forma part, torna a fer el ridícul mundial arran de la cancel·lació d’un contracte de compra d’armes a una empresa d’Israel. El líder del PSOE, Pedro Sánchez, no ha pogut aguantar el pols de la líder de Sumar, Yolanda Díaz, i ha cedit a la pressió per evitar que el govern que presideix se li trenqués en mil bocins i es veiés obligat a avançar les eleccions, que és el que està demostrat que de cap manera no vol fer. El conglomerat de forces mal anomenades d’esquerra que es reuneixen a Sumar —entre les quals hi ha els Comuns— n’ha tingut prou de fer córrer per sota mà que sortiria del govern per obligar l’actual inquilí de la Moncloa a canviar de posició i a fer marxa enrere en un assumpte especialment delicat que el deixa en evidència davant del món sencer.

Que un país estigui en mans d’una colla d’activistes amb ínfules elitistes que no representen ni de bon tros el que sent la majoria de la població —a Espanya van treure el 12,33% dels vots als comicis del 2023 i a Catalunya, el 14,04%— és la prova que es tracta d’un país en fallida. Avui Pedro Sánchez és ostatge d’aquest escanyolit percentatge per poder acabar la legislatura el 2027, d’aquí a dos anys, i el que és capaç de fer per aconseguir-ho està vist i comprovat que no té límit, com ara desautoritzar sense pal·liatius un dels seus ministres, en aquest cas el de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska. Una situació que concedeix a Yolanda Díaz, en tant que vicepresidenta segona del govern espanyol, un poder que les urnes no li han atorgat. I, vist com d’efectiu ha estat l’assetjament que ha exercit aquesta vegada, no hi ha dubte que ho tornarà a posar en pràctica tants cops com li calgui per sortir-se amb la seva. Almenys ella en treu alguna cosa a canvi, a diferència de JxCat i ERC, que, malgrat el paper decisiu que se suposa que tenen tots dos, fins ara encara no n’han tret res, a excepció de quatre engrunes de consum propi.

La rescissió del contracte formalitzat concretament per a la compra de bales amb una firma d’Israel dona d’Espanya la imatge de país gens fiable i poc seriós i en danya la reputació, si és que n’hi quedava. Internament, a més, representa un tret al peu, en la mesura que per cancel·lar-lo ha d’indemnitzar l’empresa afectada amb una quantitat equivalent pràcticament al preu total de la comanda, segons un informe de l’Advocacia de l’Estat que en desaconsellava, precisament per aquest motiu, l’anul·lació. És a dir, el govern espanyol haurà fet el negoci d'en Robert amb les cabres i la companyia israeliana el negoci del segle, perquè cobrarà la mercaderia sense haver-la hagut de lliurar i la podrà tornar a vendre a un altre client. I, pel que sembla, hi hauria un total de quaranta-sis contractes de compra d’armament amb empreses relacionades amb Israel, subscrits del 7 d’octubre del 2023 ençà, per un valor de més de 1.000 milions d’euros, i que, si també s’han de rescindir i indemnitzar, tindran un cost milionari. Tot això amb l’agreujant que es tracta de diners públics, que, a causa d’aquestes pràctiques, no hauria de ser difícil demostrar que s’estan malversant.

L’excusa de Yolanda Díaz per cancel·lar el contracte en qüestió és, segons ella, el genocidi de què és objecte el poble palestí per part d’Israel. Pedro Sánchez, per la seva banda, havia assegurat fa mesos que a partir del 7 d’octubre en qüestió Espanya havia deixat de comprar armes a Israel. A part de mentir, què impliquen amb tot plegat? Ja no es recorden que el 7 d’octubre del 2023 Israel no va començar res, sinó que va ser Hamàs qui va obrir les portes de l’infern amb un atac mai vist contra la població israeliana i el segrest de civils innocents, alguns dels quals encara avui continuen sent ostatges en mans palestines? Genocidi? De quin genocidi parlen? Del genocidi que, després de l’Holocaust i com si no n’haguessin après la lliçó, torna a patir el poble jueu? Perquè, si genocidi és l’aniquilació intencionada d’un poble, Hamàs, i tots els palestins que li donen suport —que pel que sembla són la immensa majoria tant a Gaza com a Cisjordània—, cometen un genocidi en voler aniquilar Israel.

El mateix secretari general de l’ONU hauria de ser encausat com a còmplice de terrorisme i de genocidi

I tots els qui a Occident coregen i es fan seu el lema del riu (Jordà) fins al mar (Mediterrani) són també còmplices de genocidi, perquè l’eslògan no implica res més que exterminar tota la població que habita aquest territori, que és la israeliana, sigui jueva, àrab o cristiana. I, si l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient, la UNRWA d’acord amb les sigles en anglès, dependent de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), queda clar a hores d'ara que ha mantingut una col·laboració estreta amb Hamàs en la seva lluita contra Israel, el mateix secretari general de l’ONU, António Guterres, hauria de ser encausat com a còmplice de terrorisme i de genocidi. I tots els qui continuen subvencionant amb recursos públics la causa palestina —entre ells, i fent-ne bandera, també Espanya—, tot i saber que són ajudes econòmiques que van a parar directament a les arques de Hamàs, haurien de seguir el mateix camí.

Si a tot això s’hi afegeix l’anunci de Pedro Sánchez que aquest any l’Estat espanyol augmentarà la despesa militar fins a un 2% del PIB —que és el que exigeix l’OTAN i el límit que ha fixat Donald Trump perquè els Estats Units hi continuïn contribuint, sense que hagi especificat d’on sortiran les misses, però que ho faran invariablement dels impostos que paguen els contribuents—, el còctel perquè l’oposició hi suqui pa és perfecte. El PP, de fet, ja s’ha afanyat a advertir que portarà justament l’anul·lació del contracte amb l’empresa israeliana al Tribunal de Comptes per possible malversació. No cal ser, tanmateix, del PP ni actuar en nom de cap sigla partidista per adonar-se que el cas és, en realitat, un nou escàndol polític, que es tancarà, però —com passa sempre en aquest racó del sud d’Europa que es diu Espanya, del qual malauradament Catalunya forma part—, sense que tingui cap mena de conseqüència.

És el que passa, en tot cas, quan es comença a parlar alegrement i impunement de genocidi, confonent expressament els termes entre víctima i botxí i atribuint-lo descaradament a qui no toca, i s’acaba caient en un escenari que pot desembocar perillosament en un delicte —presumpte, per si de cas— de malversació de cabals públics.