No hi ha res més desconcertant que el que ens ha de protegir es giri contra nosaltres i ens ataqui. Això és el que succeeix amb les malalties autoimmunitàries . El nostre sistema immunitari, potent i ben preparat per fer front a infeccions d’agents externs, sense saber exactament com, es descontrola, reconeix proteïnes que són nostres com si fossin foranes, i ataca les cèl·lules que produeixen aquestes proteïnes com si fossin invasores.
La llista de malalties autoimmunitàries és cada vegada més llarga: artritis reumatoide, psoriasi, lupus, asma, malaltia de Crohn, esclerosi múltiple… el tipus cel·lular afectat és diferent en cada cas, però en les malalties autoimmunitàries es produeix una destrucció sistemàtica d’aquell teixit, fet que implica una elevada disminució de la qualitat de vida, i en les malalties més greus, acaben comportant la mort. La pregunta que tots ens fem és: quina és la causa d’aquestes malalties? La veritat és que l’etiologia és complexa. Sabem que hi intervenen factors genètics, sens dubte, així i tot, també hi ha factors ambientals que “disparen” la malaltia, és a dir, que la desperten. Un dels factors que poden despertar les malalties autoimmunitàries són les infeccions víriques.
La primera pregunta que et fan quan et diagnostiquen una malaltia autoimmunitària és si has passat una infecció vírica fa poc, prèviament a l’aparició dels símptomes. Podria ser una grip, per exemple. I ens comenten que potser aquesta infecció ha actuat de detonant de la malaltia. Aquesta pregunta, i encara més la resposta, ens pot sorprendre. Moltes persones són infectades pel virus de la grip, però, tanmateix, no totes aquestes persones pateixen artritis reumatoide. Fins i tot més: nosaltres hem patit prèviament alguna grip, i no se’ns “ha despertat” l’artritis. Als humans ens costa molt entendre els conceptes de causalitat, casualitat i increment de risc. Ens fa la sensació que si hi ha una causa d’una malaltia, la relació causa-malaltia és única, exclusiva i biunívoca. Si hi ha un virus que té relació amb una malaltia, llavors tothom que estigui infectat ha de desenvolupar-la. I viceversa, també creiem que una pura casualitat n’és una causa. ¿Quantes persones coneixeu que tenen supersticions, i sempre usen un boli determinat o van vestits d’una manera per tenir “bona sort”, quan realment parlen d’una casualitat puntual que no té cap relació amb la realitat?
Us explico tot això perquè, certament, la conjunció de determinades variants genètiques predisposen a patir malalties autoimmunitàries, però perquè es desenvolupin necessiten un detonant extern en unes certes circumstàncies concretes. Si no es donen tots els factors alhora, no es produeixen, i es poden mantenir latents.
Aquesta setmana s’acaba de publicar un article a Science, que estableix clarament la relació causal entre el virus d’Epstein-Barr com a detonant de l’esclerosi múltiple. El virus d’Epstein-Barr causa la malaltia anomenada mononucleosi. Aquest virus és de la família dels virus de l’herpes, i això vol dir que no s’elimina del cos, sinó que queda latent, en aquest cas, en els limfòcits de tipus B. Molta gent pot passar aquesta malaltia i se’n surt sense més problemes. És diferent si la persona està immunodeprimida; per exemple, moltes persones infectades pel virus de la sida van morir de complicacions i neoplàsies causades per la infecció del virus d’Epstein-Barr. Doncs bé, en algunes persones (però no en totes, perquè depèn de variants genètiques de susceptibilitat), la infecció amb aquest virus pot ser el detonant de l’esclerosi múltiple. L’esclerosi múltiple és una malaltia crònica inflamatòria desmielinitzant. La mielina és una beina protectora de les neurones i els nervis, de forma que si es destrueix, aquestes neurones deixen de transmetre el corrent elèctric, no poden exercir la seva funció i, finalment, acaben morint. L’esclerosi múltiple és una malaltia autoimmunitària perquè és el nostre propi sistema immunitari qui fabrica anticossos contra la mielina que recobreix les nostres neurones.
L’esclerosi múltiple és una malaltia autoimmunitària perquè és el nostre propi sistema immunitari qui fabrica anticossos contra la mielina que recobreix les nostres neurones
Què han demostrat aquests investigadors? Que hi ha molta gent que ha desenvolupat esclerosi múltiple, que no ho haurien fet si no haguessin estat infectats prèviament pel virus d’Epstein-Barr, que va fer de detonant de la malaltia. Com ho han demostrat? Fent l’estudi longitudinal d’una situació natural, amb individus que no han estat infectats per aquest virus, però que després d’un temps, de forma natural, alguns s’infecten i altres no. I quins d’aquests grans grups estudiats després pateixen esclerosi múltiple? Hem de tenir en compte que la gran majoria de persones ens infectem d’Epstein-Barr (prop del 95% dels adults), mentre que molt poca gent acaba patint esclerosi múltiple. Per això han necessitat fer un estudi de moltíssima gent durant molt temps per poder demostrar-ne la causalitat. Els investigadors han fet el seguiment de més de 10 milions de persones, militars dels Estats Units, durant 20 anys (des del 1993 fins al 2013). En aquesta cohort hi han detectat 955 casos, i han comparat les mostres de sèrum sanguini en diferents moments. Els resultats demostren que la infecció prèvia amb Epstein-Barr incrementa 32 vegades la probabilitat de patir esclerosi múltiple respecte a una persona qualsevol. Cap altra infecció vírica té una relació detonant similar per a l’esclerosi múltiple; per tant, no és una casualitat.
Una de les preguntes que us podeu fer és la següent: Com és que un virus que “viu” als limfòcits B pot atacar les neurones del sistema nerviós? Hi ha diverses maneres en què això pot passar, i us adjunto una imatge resum d’un article que comenta aquest estudi que us he explicat. En la següent imatge es mostren 4 maneres diferents com els virus (en aquest cas, el d’Epstein-Barr) poden fer de “detonant” per a una malaltia autoimmunitària: 1) alguns virus utilitzen estratègies de mimetisme i codifiquen proteïnes que s’assemblen molt a proteïnes de l’hoste, de forma que haurien de passar desapercebudes pel nostre sistema immunitari, però en algunes persones concretes just passa a l’inrevés, i l’efecte és que es desperta la producció d’anticossos contra els virus i alhora contra aquestes proteïnes similars de l’individu; diríem que paguen justos per pecadors; 2) els virus transformen els limfòcits B infectats, que ara actuaran de forma descontrolada, produint anticossos per destruir cèl·lules pròpies, com si els virus les tornessin “rebels antisistema”; 3) provocant que alguns d’aquests limfòcits infectats se saltin la barrera hematoencefàlica, i estableixin clons destructors de limfòcits B dins del sistema nerviós, o 4) per altres mecanismes desconeguts.
Imatge: A. Mastin, figura modificada de W. H. Robinson, L. Steinman, Science 10.1126/science.abm7930 (2022)
I ara què, em preguntareu? Doncs ara, si ja estem segurs de quin és el detonant, podem dissenyar estratègies més eficients per evitar o bé l’inici de la malaltia o bé la progressió quan es detecta inicialment. No podem canviar la nostra genètica, encara, però de moment sí que podem interferir amb els mecanismes que fan servir els virus “detonants” d’aquesta malaltia. Ja estan en assajos algunes estratègies terapèutiques en aquest sentit. Així que no us penseu que les infeccions víriques es passen i ja està. Qui dia passa, any empeny. Alguns de nosaltres en pagarem un peatge alt, més endavant.