Segur que molts de vosaltres compartireu amb mi que una de les qüestions que se'ns fa més dur de pair amb la crisi de la pandèmia és la pèrdua de la socialització amb els amics de sempre. Immersos com estem en el dia a dia, cada cop valorem més estar una estona entre amics. Quan era jove, esperava el cap de setmana per sortir i trobar-me amb gent diferent. Et vesties ben guapa, segons el teu estil, posaves música de "bon rotllo" i cercaves activitats que fossin cada cap de setmana una mica diferents. La repetició era rutinàriament avorrida. A la meva època era moda anar de discoteques i et semblava que cada cap de setmana havies d'anar a una de diferent, o a veure una pel·lícula al cine, a un pub o a la bolera, i així anar filant. La gent jove d'avui dia també cerca varietat i, si fos per ells, cada dia coneixerien persones noves. D'aquí, en part, que els sigui tan difícil aplicar límits a les seves ganes de trobar-se amb molta gent diferent.
A mesura que et vas fent gran, comences a valorar de forma diferent l'amistat i les estones compartides. Valores una bona conversa, però també sentir-te a gust i acceptat. Quedar per sopar amb les amigues de l'institut per fer una mica de teràpia de xoc, saber que et coneixen del dret i del revés i no cal dissimular. Quedar amb els amics per anar a caminar una estona i veure un horitzó diferent del que tenim dia a dia; fer una graellada de carn a la brasa i xerrar lliurement d'allò i d'això, rememorar, riure... sentir-nos a prop i compartir una mirada, perquè sabem que no tot són els somnis de joventut, sinó que les circumstàncies emmotllen la teva vida. En aquests moments, defujo la confrontació i busco la tranquil·litat de l'amistat sense farbalans, la que et fa sentir bé perquè hi ha complicitat.
Amb l'edat sembla que aquesta actitud d'invertir el temps en amistats que perduren, d'evitar confrontació i cercar contactes estrets en un cercle més reduït d'amics estables encara es fa més palesa. Aquesta actitud és important pel benestar personal, ja que l'envelliment saludable es basa a tenir contactes socials forts que permeten viure més temps i amb major sensació de plenitud personal. En primer lloc, la gent gran fa menys activitats i de menys impacte, però de més satisfacció emocional; intenten cercar emocions positives i obviar les actituds negatives, tot defugint els conflictes emocionals. Tranquil·litat, bons aliments i vells amics.
Els ximpanzés, a mesura que es van fent grans, també escullen quedar-se més temps amb els amics de sempre, s'asseuen repetidament al costat dels amics, fugen de la confrontació i no busquen gresca
Hi ha una teoria psicològica que intenta explicar aquesta actitud que ens sembla tan humana, la socialització selectiva en la gent gran, que consisteix a preferir els vells amics de sempre, al risc de cercar nous contactes i expandir-se cap a potencials amistats que encara no ho són, que caracteritza els joves. Una de les explicacions seria que els humans quan som joves veuríem tota una vida al davant per viure i el risc de tenir amics o buscar-ne de nous no ens semblaria rellevant, mentre que a mesura que ens fem grans seríem més conscients que la vida s'escurça i s'apropa el final, i ens tornaríem més conservadors en les amistats i en les actituds. Aquesta explicació, tan basada en capacitats cognitives avançades en què hi ha una consciència cap a un horitzó de curta durada, només aplicaria als humans, ja que no coneixem cap altra espècie animal que modifiqui la seva actitud vital perquè és conscient de la seva mortalitat i projecta el seu final no imminent.
Però és molt probable que aquesta explicació tan adaptada al comportament humà no sigui del tot acurada. La portada de la revista Science d'aquesta setmana ens presenta un ximpanzé adult de certa edat, amb la seva mirada profunda, tan igual a la nostra. El títol diu "Vells amics", i fa referència a un article acabat de publicar sobre l'actitud dels ximpanzés adults quan es van fent grans, els quals també mostren un increment de socialització selectiva, de forma molt similar a la que tenim els humans. Llavors, la socialització selectiva amb l'edat pot ser una qüestió purament cognitiva que manifestem els humans en pensar que la mort s'apropa, o potser hi ha mecanismes biològics que busquen un compromís entre cost-benefici a les diferents edats, que compartiríem amb altres espècies properes. Per respondre a aquesta pregunta, els investigadors han fet un estudi durant més de 20 anys al Parc Nacional de Kibale a Uganda, on estudien 21 ximpanzés mascles (entre 15-58 anys) mitjançant 78.000 hores d'observació quasi diària. No hi solem pensar gaire, però els ximpanzés tenen una vida força llarga, poden arribar als 60 anys, maduren sexualment als 15, i formen relacions socials flexibles d'amistat. Poden escollir amb qui es relacionen, perquè el grup que habita una regió pot anar fent i desfent temporalment petits grupets. En les societats de ximpanzés, els mascles es queden al mateix grup i poden formar lligams forts d'amistat, mentre que les femelles solen canviar de grup i no fan amistats tan perdurables. Els mascles es reuneixen per empolistrar-se i despollar-se, per anar a caçar junts, per fer-se companyia, de forma que tenen temps per generar amistats que perduren en el temps. Les observacions dels investigadors demostren que els ximpanzés, a mesura que es van fent grans, també escullen quedar-se més temps amb els amics de sempre, s'asseuen repetidament al costat dels amics, fugen de la confrontació i no busquen gresca, en contraposició amb l'actitud dels joves, que solen tenir relacions asimètriques, poc igualitàries, i que cerquen relacions de dominància i submissió mitjançant un cert comportament agressiu. Igual que fem els humans.
Altres espècies animals, incloent-hi altres primats, en què les relacions personals se solen basar en el parentiu i de vida menys longeva, no mostren clarament aquest comportament d'humans i ximpanzés, sinó que amb l'edat es queden sols i es tornen asocials, amb un punt d'agressivitat. Una possible explicació és que els animals de vida longeva poden anar perdent els familiars i anirien quedant-se sols, això faria que es prioritzés fer lligams d'amistat més flexibles (pots tenir més amics que familiars) que també són, potencialment, de major extensió en el temps. També pot ser que humans i ximpanzés guardem més memòria social i sabem que la confrontació no implica una vida millor. Les persones grans tenen més intel·ligència emocional perquè també han viscut més històries. Només cal recordar el personatge de Jane Marple (un dels millors caràcters creats per Agatha Christie, una vella curiosa, que resolia tots els crims gràcies al seu profund coneixement de les relacions humanes).
Pel que sembla, els ximpanzés i els humans compartim la socialització selectiva per raons més ancestrals que la consciència de la nostra mortalitat. No cal arribar a ser vells per gaudir de bons moments, dinars, sopars, somriures i complicitats amb els nostres amics. Esperem que aviat puguem retrobar-nos per poder compartir aquests petits moments que tanta vida ens donen.