És fosc. Som molts, però la calor humana ni es nota, amb l’aire condicionat a unes temperatures insostenibles. Només sento el frec a frec difós d’aquell qui busca seient i va fregant les cames d’altri mentre es disculpa xiuxiuejant. M’assec millor en una cadira incòmoda, com tothom del meu voltant. Intento dissimular el cansament mentre xarrupo sense fer soroll el meu cafè en un got immens. En teoria, tots hauríem de fixar l’atenció a una pantalla gegant blanca amb lletres, però no es mouen, i la mirada humana és inconstant. Miro el llibre que tinc a la falda i llegeixo el títol que ahir nit vaig subratllar. M’interessa, sí. Llavors, el focus de llum canvia subtilment l’angle i enfoca una dona menuda i enèrgica al faristol. Atenció...

No estic al cinema. Estic a una de les sessions més multitudinàries d’un congrés als Estats Units amb més d’11.000 assistents d’arreu del món. La conferenciant, una científica del Japó, exposa els últims resultats sobre teràpia cel·lular emprant cèl·lules mare pluripotents induïdes (IPSCs), extretes dels mateixos pacients, per tal de tractar la distròfia macular associada a l’edat (DMAE), una malaltia que causa la pèrdua de la visió a un nombre força elevat de persones grans. El meu cansament s’esvaeix. Presenta el que els científics anomenem una “prova de concepte” (proof-of-concept), els resultats de la teràpia cel·lular d’una única pacient, una dona de 70 anys que patia DMAE, i a qui ja fa més de tres anys li van extreure cèl·lules de la pell (fibroblasts). Aquestes cèl·lules van ser desdiferenciades (tornant-les pluripotents) en una càpsula de Petri al laboratori, i reprogramades de nou cap a un tipus cel·lular que es troba a la retina, les cèl·lules de l’epiteli pigmentari (tal com vam explicar la setmana passada). Ara bé, els investigadors les van fer créixer sobre una matriu orgànica amb forma de tireta, la qual va ser introduïda quirúrgicament a la retina de la pacient al lloc on el seu epiteli pigmentari estava malmès, a fi d’intentar reparar-lo amb les seves pròpies cèl·lules de la pell, ara transformades en cèl·lules retinals. Talment com quan ens tallem i posem una tireta per tancar la ferida i regenerar, només que en aquest cas, la tireta és permanent. Segons l’informe clínic, la pacient ara veu amb més claredat (dada subjectiva), però el que realment demostra que la teràpia ha funcionat és que no ha perdut més visió (dada objectiva), com sí que ha passat en l’ull que no va rebre teràpia.

Les cèl·lules iPSCs permeten comprendre malalties genètiques i abordar la regeneració amb teràpia cel·lular

Aquí hem de fer una petita explicació per entendre aquest “petit gran miracle”. Cal explicar que la retina està formada per molts tipus diferents de neurones, tot i que les més especialitzades són els fotoreceptors, els quals reben l’estímul lluminós i el converteixen en senyal nerviós, que arribarà fins al còrtex cerebral on serà integrat en forma d’imatges. Els fotoreceptors són extremadament sensibles i necessiten cèl·lules nodridores i protectores, feina a càrrec de les cèl·lules de l’epiteli pigmentari. Igual que un nadó necessita que l’estimin i el cuidin per poder sobreviure, els fotoreceptors de la retina necessiten que les cèl·lules de l’epiteli pigmentari en tinguin cura. Quan els fotoreceptors no poden executar correctament la seva funció, o quan l’epiteli pigmentari no les pot protegir (sigui per mutacions genètiques o per edat), s’estressen (ains, l’estrès...) i acaben morint. Però, compte!, si perdem fotoreceptors, ens tornem cecs. I això és així perquè, tot i que molts dels nostres teixits tenen cèl·lules mare capaces de regenerar, les neurones del nostre sistema nerviós no ho poden pas fer i, si moren, no tenen recanvi. Per tant, la mort de les neurones de la retina, sigui per la raó que sigui, causa ceguesa.

Tenim bons grups d’investigació que treballen al nostre país i que excel·leixen en la recerca de cèl·lules IPSCs

Aquesta teràpia relativament efectiva va ser publicada a finals del mes de març en una revista científica mèdica molt prestigiosa. Tot i no presentar una millora espectacular (tampoc no es pot considerar una cura definitiva), i que es tracta d’una metodologia especialment costosa (en diners, i també en temps i esforços que han d’invertir els investigadors per mantenir sanes i estàlvies les cèl·lules IPSCs) i, per tant, inaplicable d’entrada per curar milers de malalts, és una fita remarcable, una teràpia cel·lular realitzada a pacients humans emprant cèl·lules mare pluripotents induïdes extretes del mateix pacient i que ha funcionat sense causar cap tipus de rebuig ni, de moment, cap efecte secundari. M’hi jugo un berenar que no ho sabíeu. Doncs bé, aquesta feina, realitzada amb cura, ben plantejada i ben executada, amb tots els controls necessaris i signada amb col·laboració amb el mateix Yamanaka (sí, el del Premi Nobel), va passar desapercebuda per als mitjans de comunicació, mentre que va acaparar tota l’atenció un article publicat el mateix dia a la mateixa revista (un fet que els científics anomenem back-to-back papers), en el qual s’explica com una clínica oftalmològica reconeguda va denunciar que fins a tres pacients varen quedar-se cecs després que una clínica de Florida amb tècnics maldestres i, clarament, amb nuls coneixements científics però elevats interessos crematístics, els injectessin directament dins l’ull, a grosso modo, cèl·lules mares extretes del greix de la pell. Sense desdiferenciar, sense tornar a diferenciar, sense mirar el perquè ni com. Apa aquí! Això no és un tractament terapèutic, és enganyar malintencionadament la gent per a enriquir-se. En la mateixa revista, resultats totalment contradictoris. Uns ens estimulen i esperancen, els altres ens neguitegen i ens fan enfadar.

La recerca genera avenços importants, però també comporta noves qüestions bioètiques que hem d’abordar com a societat

Una praxi clínica nefasta fa més soroll que la feina ben feta, però això no és culpa de les cèl·lules mare. El problema, de vegades, és l’estranya dicotomia amb què rebem les notícies científiques. Com a societat, basculem entre les expectatives exagerades davant els nous avenços científics (ho podrem curar tot ben aviat i viure tots més de 100 anys...) i l’escepticisme morbós, sobretot quan hi ha fracassos (ja t’ho deia jo, massa bo per a ser veritat..), sense mirar que la recerca avança de forma racional i que, sobretot les teràpies, han d’avançar a poc a poc per assegurar cada pas. En molts casos, sorgeixen noves qüestions bioètiques, que cal resoldre, i es necessita nova legislació, que no existeix encara. I ens hem de conscienciar com a societat de cap on volem anar i com ho volem regular. Sense recerca no hi ha progrés i, sense progrés no hi ha futur. Les cèl·lules mare formaran segur part d’aquest futur, però encara tardarem un temps a tenir tiretes amb cèl·lules mare per a regenerar. Pas a pas.

Abans d’acabar, no volia oblidar-me dels molts i bons grups d’investigació que treballen al nostre país i que excel·leixen en la recerca de cèl·lules IPSCs, tant per comprendre la causa molecular de moltes malalties genètiques poc freqüents, per estudiar malalties neurodegeneratives, com per cercar teràpies efectives per a moltes malalties, fins i tot combinant teràpies cel·lular i gènica. Però els seus esforços i avenços mereixen un article especial, ho deixarem per a una altra ocasió.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat