Cada vegada que sento o llegeixo pels mitjans de comunicació que, si una cosa bona ens ha deixat la pandèmia, és que hem descobert el teletreball, se'm posen els pèls de punta. Em cau l'ànima a terra quan la gent comenta alegrement que les empreses han descobert el teletreball com la gran solució per al futur de les activitats laborals. Sembla que el teletreball és el gran invent d'aquest segle, i que tothom gaudeix tant i tant d'anar tot el dia en plantofes i xandall. És clar que molts dels qui ho defensen amb tant convenciment són periodistes i tertulians (molts dels quals ja treballen normalment moltes hores a casa), o empreses "molt modernes" que veuen amb bons ulls que no hi hagi cap límit clar entre la vida professional i personal. Ara, telemàticament, treballem bona part del dia, com abans, però és pitjor, perquè tothom sap que ets a casa i pots respondre els missatges de forma immediata.
Jo ho sento molt, però els meus sentiments se situen clarament als antípodes d'aquest sentiment de benestar col·lectiu. Penso que per a un docent o per a un investigador experimental, el teletreball és un invent del diable. Jo no havia treballat mai tantes hores, ni m'havia sentit mai tan poc productiva respecte l'enorme quantitat de temps que hi dedico. La veritat és que la majoria de nosaltres no estem preparats per al teletreball docent, ni per a dirigir un grup de recerca a teledistància. Ja m'agradaria tenir poders telequinètics, i moure les pipetes al laboratori amb gran precisió des de la distància però, desgraciadament, no tinc aquest superpoder. De fet, la recerca experimental no es pot dur a terme amb teletreball, i els qui ens hi dediquem, hem anat trampejant intentant escriure tot allò que mai no tenim temps d'escriure, i demanant finançament, perquè ja veiem que venen mals temps per a la recerca. Però la feina de laboratori, tardarà a arrencar.
Les teleconferències són un rotllo. Perdoneu, però algú ho havia de dir. El que normalment seria una xerrada de 10 minuts, ara tarda una hora. A qui no li funciona el micro, no li funcionen els auriculars, o no li va la càmera. Tardes un munt a què tothom es connecti al programa (hi ha un fotimer de programes diferents), i quan menys t'ho esperes, sona el timbre, els veïns fan obres, el fill petit vol jugar amb els teus camals del pijama i et demana que li facis cas, el gos borda i jo em quedo amb la sensació que em perdo alguna cosa, perquè les expressions de la cara no són les mateixes que en la curta distància i no puc copsar del tot com se sent la gent amb la qui treballo. Em falta profunditat i context, la meva comunicació amb ells és limitada, perquè això de parlar a una pantalla en negre (tothom ha apagat la càmera perquè la banda del wifi no permet imatge i so) i amb decalatge de resposta (fins que no connecten el micro de nou), fa que no flueixi la comunicació verbal, per no dir res de la no verbal.
Donar classes en aquestes circumstàncies és bastant penós, tot i que molts docents s'han adaptat molt ràpidament i han aprofitat admirablement els nous recursos. Graven vídeos que poden penjar al campus i els alumnes els poden visualitzar múltiples vegades. Potser es controla millor el ritme de la classe, com ara les intervencions dels alumnes, però perds aquell caliu humà que tanta falta ens fa a tots. No pots saber si el que expliques arriba als alumnes, no pots llegir-los la cara, els gestos, ni els ulls. Parles davant d'una pantalla buida esperant que el teu missatge, confiant en l'èter, arribi als cervells dels teus estudiants. La presencialitat, tan menystinguda per alguns, ens dona contacte humà. Els humans som animals gregaris i necessitem tocar-nos, parlar, trobar-nos, mirar-nos als ulls, llegir totes les petites subtileses del llenguatge corporal, que la distància estronca. Trobo a faltar (i crec que els alumnes encara més), els comentaris a cau d'orella entre ells, les converses de passadís, asseure's a la gespa a mandrejar mentre esperes per tornar a classe... Estudiar a la universitat hauria de ser el període de la vida on madures les idees críticament. Tenir els companys al costat et fa sentir que formes part d'un grup amb interessos afins, i no cal dir que les millors idees sorgeixen quan les persones estem interaccionant. Mireu com totes aquestes grans empreses de la innovació (Google, Apple...) s'esforcen a generar ambients lúdics on la gent es retroba per parlar del tot i del no-res, perquè saben que així es fomenta la creativitat, i el benestar personal. A distància i amb teletreball, perdem aquest factor de contacte humà que tan necessari ens és. Per no dir res dels exàmens no presencials, on hi ha els dos extrems més temuts per un professor: o un examen en què tots els alumnes poden copiar d'apunts o passar-se les respostes via missatges de mòbil entre amics, o un examen d'extrema dificultat que acaba frustrant l'alumne. Molts professors i, encara més els estudiants, enyorem la presencialitat.
Segurament, molts de vosaltres teniu fills, i el confinament us ha mostrat que és incompatible tenir els fills a casa i treballar amb una certa capacitat de concentració. Està clar que el teletreball idíl·lic és aquell en què pots treballar sol a casa i tens tot el que necessites per a concentrar-te profundament en la tasca que has de desenvolupar però, en la meva experiència, això esdevé una utopia. Em poden arribar missatges per correu electrònic de gestió, de docència o de recerca en qualsevol moment del dia. No tinc una habitació per al teletreball (difícilment amb els pisos d'avui en dia, la gent té un espai d'ús exclusiu) i ja no tinc límits estrictes de temps. Cercar lloc i estona de treball és gairebé una gimcana. Crec que he treballat al menjador, a la cuina i al bany, depenent del moment del dia i segons les activitats que altres membres de la meva família, també teletreballant i teleestudiant, tenien programades. Si només teniu un ordinador i l'heu de compartir, el malson ja deu ser impressionant! I si, a més, teniu fills en edat escolar que necessiten el vostre ajut per anar implementant i solucionant les tasques que els demanen els seus professors, crec que us mereixeu tots un monument! M'hi jugo un cafè que molts teletreballeu a les nits, quan tothom dorm.
Al final, penso que el teletreball pot ser una solució per alguns, no ho nego, però per a la gran majoria de nosaltres no és una bona opció, llevat que visqueu sols i la interacció amb altres companys de treball sigui limitada en el temps i la intensitat. Per a la gran majoria de gent que conec, treballar telemàticament és un malson del qual volem sortir. Com em va dir un col·lega meu, exasperat (sic): "¿Teletrabajo? ¡Trabajo a destajo!".