Una de les fonts per als estudis de genètica més potents són els estudis en poblacions aïllades, en les quals es presenten característiques físiques particulars, que es poden relacionar efecte-causa amb variants i mutacions en l’ADN que rarament es troben a altres poblacions. Així, estudiar poblacions inuit, fineses, islandeses, de l’Orinoco o d’illes polinèsies o índiques... sempre obre una finestra als nostres gens que difícilment obtindríem d’altra manera. Aquesta setmana s’ha publicat la notícia en primícia sobre un estudi genètic de població ameríndia del Perú. El país peruà té una elevada altura sobre el nivell del mar, i els seus habitants estan adaptats a viure amb poca concentració d’oxigen (no pateixen el mal de les altures que ens afecta tant als turistes de peu pla quan visitem el Machu Picchu). Els investigadors van sorprendre’s de la curta alçada que tenen els nadius peruans; els homes fan de mitjana 1,65 m d’estatura i al voltant de l’1,53 les dones, amb una diferència que és més de 10 centímetres menys de la mitjana d’altres països. Aquesta curta alçada sembla conferir-los un cert avantatge i adaptació a l’altura (juntament amb variants genètiques en altres gens), però els investigadors van pensar que seria interessant cercar quina variant i quin gen eren els responsables de la curta alçada.

L’aproximació era una mica naïf, perquè se sap que l’alçada és el que s’anomena un caràcter quantitatiu, en el qual intervenen molts gens, cadascun aportant o traient el seu granet de sorra, i que mirats d’un en un tenen un efecte relativament imperceptible sobre la mida final. Tot i això van suposar que el fet de ser una població relativament aïllada els permetria trobar algun gen desconegut. Després d’analitzar l’ADN de 4.002 persones, han identificat una variant concreta en el gen de la fibril·lina 1 que té un efecte sobre l’estatura inusitat. Aquesta variant té una freqüència en aquesta població ameríndia del Perú bastant alta, al voltant de l’1%-5%. Les persones que tenen una còpia d’aquesta variant fan dos centímetres menys de mitjana, i si n’ha heretat les dues (una de cada parental), fins a quatre centímetres menys. Això us puc ben dir que és inaudit per a una característica quantitativa! Si es confirma analitzant més individus serà una història que passarà als llibres de genètica humana.

Si es confirma analitzant més individus serà una història que passarà als llibres de genètica humana

Tot i que aquesta variant genètica en el gen de la fibril·lina 1 no era coneguda prèviament, com poden els investigadors estar tan segurs que no estan desencertats? Doncs perquè aquest gen és un vell conegut dels genetistes humans i ja ha estat relacionat amb diverses malalties rares que causen una alçada elevada. Diuen que Abraham Lincoln ha sigut el president dels Estats Units més alt, al voltant de 193 cm. Els seus contemporanis el definien com a llarguerut i esprimatxat, de braços i cames llargs, el nas llarg i unes mans amb dits anormalment llargs, el que anomenem aracnodactília (dits llargs com potes d’aranya). Va morir el 1865, més de 30 anys abans que el metge Bernard-Jean Antoine Marfan descrivís a París per primera vegada les característiques d’una pacient de 5 anys anomenada Gabrielle que també presentava extremitats i dits excepcionalment llargs. Gabrielle patia el que ara anomenem síndrome de Marfan. Doncs bé, llegint les descripcions de l’època no hi ha dubte que el president Lincoln presentava moltes d’aquestes característiques i fa temps que es creu que presentava aquesta síndrome, tot i que no se sabrà del cert fins que no s’estudiï el seu ADN.

Lincoln no és l’únic personatge famós de qui se sospita que tenia síndrome de Marfan. De fet, s’ha dit el mateix de músics tan coneguts com Paganini o Rakhmàninov, en tots dos casos basant-se en descripcions físiques, pintures o dibuixos de les seves mans i, important, d’una possible laxitud articular. En el cas de Paganini, la seva extraordinària qualitat tècnica li permetia tocar acords al violí amb precisió exquisida i velocitat preternatural. Fins i tot es deia que era impossible tocar el violí com ell ho feia sense haver fet un pacte amb el dimoni, l’anomenaven el violinista “del diable”. Els seus dits eren tan llargs i laxos que podien doblegar-se en postures inversemblants, aconseguint acords “quasi impossibles”. Tocava amb tanta passió que li saltaven les cordes del violí, i era capaç de seguir tocant amb les cordes que li quedaven. Un geni. Però va acabar la seva vida sense poder parlar, a causa d’una disfonia de la laringe. Tot plegat indica que també patia aquesta síndrome.

Aquest gen és un vell conegut dels genetistes humans i ja ha estat relacionat amb diverses malalties rares que causen una alçada elevada

Què és la síndrome de Marfan? Doncs una malaltia genètica rara, que pateixen aproximadament 1 de cada 10.000 persones, causada per mutacions en el gen fibril·lina 1. En general s’hereta de forma dominant, és a dir, que un pare o mare que tingui aquesta síndrome, pot transmetre-la als seus fills amb una probabilitat del 50%. No afecta les capacitats intel·lectuals i cognitives, com queda palès amb els personatges que acabem de descriure, sinó que afecta el teixit conjuntiu. La proteïna fibril·lina forma part de l’entramat que manté els teixits i òrgans units, fent de cola i de sostenidor. Si us heu fixat amb les mànegues d’aigua que tenim per regar, us haureu fixat que les més bones i reforçades tenen un entramat de fibres (que es veuen a simple vista) que els confereix una major resistència. Doncs la fibril·lina vindria a ser com aquestes fibres. És molt important en els cartílags i les zones de creixement dels ossos i, per això, mutacions en aquest gen fan que hi hagi menys resistència i cohesió, i durant el creixement els ossos s’allarguin més. També les articulacions són molt més laxes, en no tenir els tendons fibres resistents que mantinguin les juntures en posició, i les persones amb síndrome de Marfan poden doblegar un dit completament fins a tocar-se el dors de la mà. De fet, molts i moltes joves amb aquesta síndrome es dediquen al basquetbol, handbol o voleiboI, ja que són molt alts, ràpids i molt elàstics, característiques totes elles molt preuades en els jugadors professionals. Tot i això, no és recomanable que es dediquin a l’esport d’alta competició (però sí a l’esport moderat) perquè aquestes mutacions en la fibril·lina 1 provoquen problemes aòrtics i vasculars greus, ja que l’aorta cedeix i s’eixampla, i en un batec potent del cor, amb un increment de pressió arterial com el que es dona en un partit, es pot seccionar l’aorta en sec i provocar la mort sobtada i instantània de l’esportista. Hi ha diverses Universitats americanes que abans de seleccionar els seus jugadors els fan una prova genètica per veure que no pateixen aquesta síndrome. El 2014, un dels joves més prometedors del basquetbol, Isaiah Austin, va haver de renunciar a participar en el draft americà, justament perquè se li va diagnosticar síndrome de Marfan. Aquesta síndrome permet viure una vida plena, però cal estar al cas de les possibles complicacions i cuidar-se adientment.

Curiosament, doncs, el mateix gen que causa una malaltia rara amb elevada estatura pot ser el responsable també d’una baixa alçada, tot depenent de la mutació.