Quan us cau un diari o una revista de paper a les mans, la fullegeu a veure si us crida l'atenció algun article o aneu per feina? Quan cerqueu les notícies en un diari digital, com ara ElNacional.cat, els ulls fan una cerca prospectiva o cerqueu columnes concretes? Una estratègia per mantenir l'interès del lector genèric, amb perfil ampli, és la mescla de diferents tipus d'articles, opinions, notícies d'última hora, anuncis i seccions de temàtiques diferents. Les revistes científiques més reconegudes (Science i Nature) tenen al voltant de 150 anys d'antiguitat i van sorgir com a setmanaris per mantenir informats els científics i estudiants dels avenços en múltiples disciplines, evitant els estrictes límits formals de les societats científiques de l'època. Tot i que els articles que s'hi publiquen són majoritàriament de ciència d'altíssima qualitat, bona part del que hi podem trobar són altres qüestions col·laterals que també ens interessen als científics, mantenint aquest esperit de setmanari. Vindrien a ser com magazins científics, similars a les revistes i diaris generalistes que tots llegim i, per això, tracten de tot una mica, incloent-hi els anuncis d'oferta de treball, comentaris editorials, notícies d'última hora, articles de periodisme científic, un poti-poti. Això fa que molts dels que llegim aquesta revista cercant articles que seran referència en els nostres camps respectius, sempre tenim un ull obert que passa per sobre de les altres seccions. I sí, evidentment, tots tenim una secció que no ens perdem. Una de les que més m'atreu es titula "On treballo" (Where I work). És una secció en la qual cada setmana un científic diferent explica en primera persona com és el seu lloc de treball, el lloc on més es concentra i on sorgeixen les millors idees.

Potser pensareu que això no té cap mena d'interès, però la veritat és que trobo que es tracta d'un viatge introspectiu fascinant a l'entrellat del pensament científic, crític o creatiu. Hi ha alguns dels científics, més de camp, que es dediquen als estudis geològics o de biodiversitat, que expliquen que el seu laboratori és la natura. Les fotos de l'espai on treballen sempre són vistes espectaculars, siguin unes illes remotes enmig de l'oceà, el delta d'un riu o el desert. Molts dels científics que treballen davant l'ordinador mostren un despatx entre parets, que pot ser molt ampli i amb molta gent, o un espai petit on les pantalles i les connexions són omnipresents. Seguint els tòpics, ens esperaríem que els científics que fan recerca en laboratoris experimentals vagin vestits amb bata blanca i treballin davant d'una taula plena de micropipetes, flascons de taps de colors i gradetes, però el cert és que la majoria de científics de bata que surten no estan treballant al laboratori, sinó que són caps de grup que demanen finançament, escriuen articles i discuteixen diàriament sobre els resultats dels experiments que fan els membres del seu grup, per la qual cosa, el lloc real de treball on passen més hores al dia és un despatx al costat del laboratori.

El nostre espai de treball diu molt de nosaltres, més enllà de com treballem i de què treballem. Conté trossets de la nostra vida, és un reflex del que som

Hi ha textos de tots els colors, una finestra a la ment humana. Una de les opinions que em va agradar va ser la de Paul Nurse (que va rebre el Premi Nobel del 2001 en Fisiologia i Medicina perquè va identificar en llevats alguns dels gens més importants per a la divisió de les cèl·lules ―un procés que està desregulat en molts càncers― i que és el protagonista d'una història genètica sorprenent (que ja explicaré un altre dia). Paul Nurse és, a hores d'ara, director del megacentre de recerca Francis Crick Institute al Regne Unit, que ocupa l'equivalent de 13 camps de futbol (per als estàndards dels investigadors de laboratori és un centre enorme). En aquest centre, l'atri central té totes les parets exteriors i interiors de vidre temperat, i en Nurse comenta que li agrada poder passejar pels passadissos quan vol pensar, que quan està encallat en un problema o una qüestió, l'ajuda molt poder mirar a l'infinit sense obstacles i perdre's en els seus pensaments mentre percep la gent ocupada, treballant. Un espai de contemplació. També diu que bascula entre aquests moments de lliure pensament, amb el treball d'alta concentració. És un Premi Nobel, alguna cosa en podem aprendre.

Altres investigadors, en aquest cas una neurobiòloga, té una oficina especialment ordenada, plena de llibres ben col·locats a les lleixes, i una taula on cada objecte té el seu lloc, algunes fotos de la seva família personal i de la seva família científica, mentors i estudiants. Considera que la seva oficina és molt acollidora, i que quan discuteixen els resultats i les noves idees amb el seu equip, trobar-se enmig d'un espai ordenat, on tot té el seu lloc, els ajuda a ser més precisos i acurats. Un altre científic, que treballa en malalties neurològiques i psiquiàtriques humanes, en canvi, diu que l'incomoden els espais asèptics i blancs, que associa al seu passat d'estudiant, i vol crear, en canvi, entre les quatre parets blanques del laboratori, un espai ple de personalitat, on col·loca peces antigues i hi penja molts quadres que ell mateix ha pintat. Quadres plens d'imatges d'animals salvatges que l'ajudin a compensar alguns dels resultats més foscos sobre el cervell humà i les seves patologies.

Que l'espai de treball és important i personal, ho veiem subliminarment a moltes pel·lícules. Fixeu-vos que quan fan fora a algú de la seva feina, li donen uns minuts per buidar el seu lloc de treball, i en aquella "dropbox", aquella caixa de cartró, tan simbòlica, la persona acomiadada despulla el seu lloc de treball de tot allò que li permetia fer-se'l seu, se n'emporta l'empremta de la seva personalitat, per tornar-lo a fer asèptic i buit.

Ja veieu que hi ha diferents maneres de cercar o de crear un espai on ens puguem concentrar i treballar. La meva gran il·lusió, quan era estudiant, era tenir una taula molt gran, on distribuir llibres i apunts, amb una llum potent i enfocada que em permetés aïllar-me de l'exterior fosc, per tal de concentrar-me sense destorb. També m'agradava (i m'agrada) anar a un bar, on el soroll ambiental de converses sense crits ni sobresalts em permet desconnectar i també aïllar-me d'estímuls externs. I vosaltres? Feu aquest exercici d'autoconeixement. Com us concentreu més? Quin ambient, quins mobles, quines vistes, quines accions us permeten entrar en el vostre racó més creatiu? I com és el vostre lloc de treball? Us hi sentiu a gust i amb la vostra "signatura"? Teniu petites coses que el personalitzen? Potser són objectes que us fan gràcia, records... un ninotet, un dibuix dels vostres fills, la foto especial d'un viatge, una tassa per prendre el cafè? O sou dels que només hi ha un espai perfectament arrenglerat perquè us permet sentir-vos en una zona de control? Caòtic, ordenat, artístic, minimalista, funcional, saturat...

El nostre espai de treball diu molt de nosaltres, més enllà de com treballem i de què treballem. Conté trossets de la nostra vida, és un reflex del que som.