A inicis d'aquest mes de juny vaig rebre una trucada. Era en David, un exalumne meu que ara és científic i es dedica a la recerca biomèdica. Vaig ser la seva professora de genètica molecular, fa anys. No cal que us digui que és molt gratificant quan et retrobes amb algú a qui has contribuït a formar, encara que sigui col·lateralment, i ara es dedica també a la ciència. Imagineu-vos quan m'explica una història personal, científicament i humana molt potent, que l'implica no només a ell, sinó a tres exalumnes meus. Tots treballant a diferents entitats públiques (UB, IDIBELL, IDIBAPS, CIBERER, Hospital Sant Joan de Déu, UVIC...) tots intentant contribuint amb la seva feina a fer diagnòstic genètic, aprofundir en neurociència i en malalties neuropsiquiàtriques pediàtriques. Segur que tots entendreu que parés l'orella. I ara m'agradaria que per un o dos minuts, vosaltres també llegiu aquesta història.

Uns pares porten al seu fill a un hospital de referència pediàtric perquè la seva filla que tot just arriba a l'any no té un desenvolupament normal, no pot asseure's ni aixecar el cap. Tot i que el retard cognitiu i motor és més freqüent en nois, hi ha algunes malalties minoritàries específiques que es donen més freqüentment en noies, per exemple, la síndrome de Rett. Aquesta malaltia, causada per mutacions en un gen localitzat al cromosoma X, només es dona en noies perquè en els nois sol causar-ne la mort prematura. A més del desenvolupament neuromotor i cognitiu afectat, irritabilitat i problemes de son, les nenes que presenten la síndrome de Rett tenen uns moviments repetitius (són com tics nerviosos) en què es freguen les mans com si se les rentessin, i no interaccionen gaire amb la gent. Els genetistes implicats són especialistes a diagnosticar genèticament aquesta malaltia, però tot i analitzar-ne els gens causatius, no li van trobar cap mutació i la criatura va quedar sense diagnosticar. Imagineu-vos la desesperació dels pares i la impotència dels neuropediatres. Tens una criatura amb una malaltia minoritària, sense cap precedent familiar, cap diagnòstic genètic ni clínic clar, cap pronòstic, cap teràpia.

La nena va creixent i ja té quasi sis anys. Els tests de desenvolupament motor i cognitiu diuen que no arriba a l'escala que correspondria a una criatura d'un any i l'encefalopatia és evident, però com que no té cap diagnòstic entra, per sort, en un programa de diagnòstic genètic mitjançant seqüenciació massiva de l'exoma dels gens de la nena i dels seus pares, per tal d'identificar les mutacions que ha heretat la nena dels seus progenitors. La sorpresa (que cada cop és menys sorpresa) és que la nena té una mutació que no ha heretat ni de pare ni de mare, ja que és una mutació de novo, una mutació que va sorgir quan la mare o el pare van fer l'òvul o l'espermatozoide. Un succés a l'atzar que no es pot preveure ni evitar. Ara bé, tant la mutació com el gen identificat eren inesperats. La mutació semblava important però no gaire greu, només canviava un aminoàcid per un altre dins la proteïna. És com canviar una única paraula dins d'un paràgraf, tampoc semblaria que és molt greu. Si ara mirem en quin gen GRIN2B, el gen és molt important en la neurotransmissió de senyals, en la comunicació sinàptica entre neurones. Però, llavors, el tipus de malalties a les quals ens referim tenen un nom diferent i encara són més rares i minoritàries que la síndrome de Rett, i parlaríem de les GRINPATIES. La pregunta que es van fer aquests científics va ser si realment aquell canvi aparegut de nou era el causant de la malaltia a la nena, i si ho era, ja que tenien el nom de la malaltia, si podien intentar trobar algun tipus de tractament.

Aquests científics, des de molts àmbits diferents, van intentar predir quin efecte tindria aquell canvi, aquella mutació, en la proteïna codificada. Van començar a fer assajos en cèl·lules per veure si aquell canvi tenia un efecte inesperat. La proteïna alterada participa en la transmissió de neurotransmissors, és com una porta que deixa passar el neurotransmissor entre neurones i, així, transmet el senyal fins que arriba a totes les zones implicades del cervell. Van demostrar que realment la funció estava alterada i aquell receptor de neurotransmissors funcionava menys, al ralentí, perquè l'estructura alterada impedia obrir la porta fàcilment. Però aquí ve un dels entrellats més interessants d'aquesta història. Aquesta porta necessita ser activada gràcies a l'acció de dos aminoàcids, la glicina i la serina, aminoàcids que es troben en els aliments. Però en aquest cas, la serina activadora havia d'estar en una forma que no és freqüent (per als curiosos, la D-serina, quan l'aminoàcid habitual és la L-serina) i que pot ser tòxica si es pren en grans quantitats. Els científics van raonar que si en lloc de proporcionar la forma rara de l'aminoàcid, donaven la forma que trobem en els aliments, en grans quantitats, les neurones ja sabrien convertir una en l'altra i potser, potser, podrien activar aquest receptor mutat.

Com que la L-serina és un complement alimentari, van començar a administrar-li a la nena. ATENCIÓ! No li van donar perquè sí, sinó perquè hi havia una hipòtesi racional i científica darrere. Els assajos en cèl·lules semblaven indicar que el tractament podia ser efectiu. Al cap de 12 mesos, la nena ja era capaç de seure i aixecar-se sola. I al cap d'un any i mig, la nena es mou amb un caminador, reconeix el seu nom, riu quan alguna cosa li fa gràcia, somriu als seus pares, i els estira els braços quan necessita ajuda o necessita ser amanyagada... Queda molt encara i, segurament, no es pot curar del tot la malaltia, però a mi se'm posa la pell de gallina imaginar el somriure conscient de la nena, per primer cop, mirant als seus pares que l'estimen des de fa tant temps. El senyal que sap qui és, que sap qui l'envolta. Una teràpia efectiva de precisió, perquè es va fer el diagnòstic genètic i se sap quina és la via precisa on es pot intentar actuar. Un èxit que es deu a l'esforç de tantes persones, i que podeu trobar acabat de publicar (amb una ressenya a Science).

En David, en Xavier i tants altres científics implicats, no tenien diners de recerca específics per a fer aquesta tasca. I aquest és ara el problema. Quan les famílies amb criatures que tenen grinpaties, amb mutacions o variants en aquest gen, han sentit que potser (potser!) hi ha alguna teràpia, tots demanen que els seus fills siguin analitzats. Un canvi en un gen no és patogènic sempre, i el tractament de precisió és específic per a malalt i mutació. No es pot donar de forma generalitzada perquè pot no ser efectiu o, fins i tot, contraproduent. Més de 30 famílies han trucat a les portes d'aquests investigadors i necessiten aquesta anàlisi acurada per optar a la teràpia, però ells no donen abast i no tenen diners per fer-ho. Com que el sistema públic no ho finança, han recorregut al crowdfunding (vegeu vincle i vídeo). No necessiten gaires diners, bastants menys que si algú es vol comprar un cotxe potent. Manquen només dos dies per acabar la recollida, però encara no han arribat a la quantitat que necessiten. Ens passa a molts dels científics d'aquest país, les retallades no ens permeten treballar. No és per falta de ganes ni d'idees, sinó de recursos que, probablement, es dediquen a altres menesters.

Però potser hauríem de contribuir-hi, si podem. Què val el somriure dels nostres fills?