De què va aquesta pel·li? Segur que hi podem afegir més suc, però molts cops podríem resumir-ne el guió dient "Noia coneix noi", o frase similar en qualsevol declinació. L'enamorament, correspost o no, és un tema recurrent en la literatura, en la música i en el cinema. És recurrent perquè a certes edats no hi ha força més poderosa –ben potenciada per les hormones– que l'atracció pel sexe, una activitat que, des d'un punt de vista merament biològic, està relacionada amb la necessitat de la reproducció per a la continuïtat de l'espècie i també, en algunes espècies, amb l'establiment de relacions socials. De fet, com que per a l'existència de moltes espècies és tan important la reproducció sexual, incloem dins de la definició d'espècie aquesta capacitat de reproduir-se i tenir descendència fèrtil (tal com vaig explicar la setmana passada).

Tanmateix, què fem amb els casos excepcionals? Quant temps ha de passar per tenir espècies diferents? Podem realment definir-ne els límits? Doncs no hi ha una resposta única, perquè per exemple, si analitzem insectes, consideraríem que el punt d'embrancament i separació d'espècies va succeir fa milions d'anys, mentre que en el llinatge dels humans, som molt més primmirats i fem moltes més distincions –molts cops subtils– per anar diferenciant uns hominins d'altres. En primer lloc, segur que si ens pregunten de quina espècie som, direm Homo sapiens. Actualment, però, potser comencem a tenir prou dades per ampliar el concepte d'espècie humana i acollir altres hominins dins del mateix paraigua. Com ja vaig comentar també en un altre article, no som una espècie de sang pura, som alhora una barreja de mags i muggles (com a Harry Potter) i dins del nostre genoma hi trobem un trencadís fet de peces d'ADN dels nostres ancestres: qui no té un fragment d'ADN de Neandertal, té un fragment d'ADN de denisovà, i no d'un únic encreuament, en una sola època, sinó que aquestes unions es van donar en diverses onades del nostre llinatge humà, de forma que no sé si cal parlar d'unions interespecífiques (entre dues, tres, o quatre espècies diferents), o senzillament, intraespecífiques (dins de la mateixa espècie). Una de les dades que argumenten a favor d'aquesta ampliació del llinatge humà ha sigut proporcionada fa ben poc, quan s'ha publicat a la prestigiosa revista Nature el resultat de l'anàlisi de l'ADN d'un os humà fòssil, d'uns 90.000 anys d'antiguitat segons la datació per carboni 14, que correspon a una noia jove, filla de la unió d'una mare neandertal i un pare denisovà. Deixeu-me que us faci cinc cèntims per què aquesta història de "noia coneix noi" és tan rellevant per a tots nosaltres.

No som una espècie de 'sang pura', som alhora una barreja de mags i 'muggles' (com a Harry Potter) i dins del nostre genoma hi trobem un trencadís fet de peces d'ADN dels nostres ancestres

La història comença fa molt més temps, al massís de l'Altai, unes muntanyes de Rússia central. A aquestes muntanyes hi ha coves naturals prop del riu Anui, una de les quals ha sigut sovintejada per humans i animals des de fa més de 100.000 anys, cercant refugi quan el fred siberià era molt dur. Els humans s'hi han continuat refugiant fins fa ben poc, per la qual cosa, per excavar i trobar restes de les diverses ocupacions humanes, calia primer treure capes i capes d'excrements de ramats de cabres i altres bèsties. Es diu que en aquesta cova, al segle XVIII hi vivia un eremita anomenat Denis. El que atreu actualment els humans a aquesta cova d'Altai és la història dels humans que l'han anat habitant. Hi trobem restes de l'ocupació de neandertals i d'humans moderns, però també s'hi han trobat restes òssies d'humans antics, úniques al món. L'anàlisi de l'ADN de restes antigues no és gens fàcil, puix que la molècula d'ADN s'acaba degradant amb el temps, i només es conserva en condicions excepcionals, per exemple, de calor o fred extrems, sense gens d'humitat. Hi ha zones del cos que són més difícils de degradar, i l'interior dels ossos que no s'han trencat (per exemple, el cap del fèmur) conté restes de cèl·lules i ADN. Un dels ossos més forts i menys porosos és la mandíbula i les dents, i just a l'arrel dels queixals encaixats dins la mandíbula (com si fos una petita urna) queda molts cops prou ADN per fer anàlisis genètiques (com ja vaig explicar en un altre article). D'altra banda, l'ADN que es troba al nucli sol degradar-se més que l'ADN mitocondrial, que es troba dins dels mitocondris i del qual en tenim de centenars a milers de còpies per cèl·lula (com ja vaig explicar en un altre article). Tot i això, pocs grups de recerca tenen l'habilitat, els coneixements i els recursos per poder obtenir ADN antic de prou qualitat per ser seqüenciat i analitzat. Un dels grups de referència mundial en ADN antic és el de Svante Päabo (un científic suec que treballa a Leipzig). Doncs bé, un petit tros d'os d'una falange humana trobat l'any 2008 ja va trencar esquemes, ja que l'anàlisi del seu ADN mitocondrial ja va demostrar que era humà, però ni era neandertal ni humà modern. La seqüenciació de tot el genoma nuclear va mostrar que efectivament aquell os era d'un hominin diferent, que van anomenar denisovà (en honor a l'ermità que va viure en aquella cova). Avui dia trobem entre el 2,5% i fins el 5% d'ADN denisovà en poblacions aborígens de Nova Guinea, Austràlia i illes del Pacífic (Micronèsia i Polinèsia). Demostrar que en l'ADN dels humans moderns d'avui dia hi ha restes d'un o més hominins en el llinatge humà implica que en algun moment van encreuar-se.

L'anàlisi de l'ADN de restes antigues no és gens fàcil, puix que la molècula d'ADN s'acaba degradant amb el temps, i només es conserva en condicions excepcionals, per exemple, de calor o fred extrems, sense gens d'humitat

En una cova de Rumania es van trobar restes de fa uns 40.000 anys, corresponents a un noi que tenia un avantpassat proper que era Neandertal (se suposa que un rebesavi), que tenia fins a un 11% del genoma nuclear d'aquesta espècie, la qual cosa implica proximitat de relació familiar. Però la història que faig esment avui, però, sembla una prova irrefutable de l'encreuament humà, perquè un petit trosset (prop de dos centímetres) de falange d'una noia adolescent d'uns 12 o 13 anys (es calcula l'edat pel gruix de l'os i l'estat de calcificació, i s'infereix el sexe femení perquè no té presència del cromosoma Y) ha mostrat sense dubtes que la meitat del seu ADN procedeix d'una mare neandertal, i l'altra meitat d'un pare denisovà. Sabem que la mare era neandertal perquè l'ADN mitocondrial (que només procedeix de les mares) s'emparenta directament amb els ADN mitocondrials que hem obtingut de fòssils d'aquesta població i quan han mirat diferents gens en cada cromosoma, troben que la seqüència d'ADN al llarg de tot el genoma presenta majoritàriament heterozigosi (per tant, implica que es tracta d'un híbrid, és a dir, una descendent de dos progenitors molt allunyats genèticament), una variant s'emparenta amb les seqüències conegudes de neandertal i l'altra variant, amb les seqüències denisovanes. Per què va morir aquesta noia? Eren fèrtils aquests descendents? Per què no trobem més percentatge d'ADN neandertal i denisovà en els humans d'avui dia? Probablement podrien haver hagut casos de selecció negativa per combinació de variants genètiques que no permetien sobreviure millor, o fins i tot, podríem pensar en una menor fertilitat, però en realitat no ho sabem. També podria haver passat que les poblacions humanes neandertals i denisovanes, que van viure centenars de milers d'anys evolucionant pel seu compte, fossin molt limitades, i que les migracions dels humans moderns, amb poblacions de nombre creixent, en lloc d'extingir-los, els acabessin "integrant". La selecció posterior d'algunes regions cromosòmiques amb gens que conferissin algun avantatge per sobreviure, o efectes de deriva gènica explicarien per què després de quaranta mil anys només queden romanents de l'ADN d'aquests hominins en el nostre ADN. I després encara hi ha gent al món que es preocupa per una pretesa puresa de la sang! Com podeu veure, genèticament, és una fotesa, estem tots ben barrejats.

Gemma Marfany
Opinió Preguntes essencials Gemma Marfany
Gemma Marfany
Opinió L'illa del tresor Gemma Marfany