El maestro cantor és el títol d'un dels llibres que més m'han agradat de l'escriptor Orson Scott Card, després d'El joc de l'Ender. En aquesta història de ciència-ficció se'ns explica com en un imperi galàctic, alguns nens són seleccionats, separats de les seves famílies i entrenats per a ser cantants, fins que un d’ells es converteix en Ocell-cantor, una persona amb una veu prodigiosa que, només amb la veu, té el poder de modificar els sentiments de la gent que l'escolta; pot transmetre pau i tranquil·litat, o ira i desesperació; amb només el seu cant i a voluntat, pot induir a l'amor o al suïcidi. El llibre és llarg, però a mi em va enganxar des de la primera pàgina. No és difícil d'imaginar que hi ha un bri de realitat en aquest poder prodigiós de la veu humana i la música. Qui no s'ha emocionat i li han saltat les llàgrimes escoltant certes àries d'òpera? Qui no ha sentit la imperiosa necessitat de posar-se a ballar o moure's rítmicament escoltant certes cançons? La música és un llenguatge universal de l'espècie humana, diuen, però ho és realment? Hi ha treballs recents, publicats a la revista Science, sobre l'estudi psicològic de la música que no només indiquen que la música és universal en totes les societats humanes, sinó que s'usen cançons similars per a contexts similars.

La cerca de la universalitat de la música no ha tingut una història fàcil. A inicis del segle XX es va proposar que existien uns patrons bàsics del llenguatge musical. De fet, a Berlín, es va fundar l'Escola de Musicologia Comparada, en la que es gravaven amb fonògrafs peces musicals de cultures molt diferents amb l'intent de cercar diferències i similituds en l'obra musical de diverses societats humanes. Amb l'adveniment del III Reich i el nazisme, l'escola va tancar i aquesta recerca va ser abandonada perquè la majoria dels seus estudiosos eren jueus i van fugir. De fet, a mitjans dels anys 70, aquesta idea que pressuposa uns principis musicals bàsics compartits per totes les ètnies humanes era considerada retrògrada, atesa la gran diversitat de cultures musicals. A més, de forma maldestra, els conceptes de similitud i dissimilitud en la música de diferents cultures s'havien fet servir com a arguments per a proposar que les manifestacions musicals d'algunes regions del món era suposadament "de major qualitat" i "superior" respecte a les d'altres zones etnogeogràfiques. De fet, si es pregunta als musicòlegs què opinen sobre possibles patrons musicals universals, en general, són escèptics. Tot i això, la majoria d'humans arreu del món, escoltant per primer cop una peça musical, podem dir si ens transmet un sentiment de tristesa o d'alegria, o ens inspira por, per la qual cosa, sí que sembla que hi hauria alguna base comuna i compartida, almenys en l'àmbit emocional.

Per a inferir patrons i quan existeix tanta diversitat per estudiar, el que cal és una anàlisi metòdica i exhaustiva. Uns investigadors han emprat la ciència de grans dades i fent servir algoritmes matemàtics per analitzar un gran nombre de peces musicals d'ètnies molt diverses demostren que sí que existeixen patrons compartits entre les músiques generades arreu del món. Per centrar la seva recerca, han analitzat música vocal, és a dir, cançons amb lletra i cantades amb la veu (que té uns registres i límits físics i biològics concrets, i així han eliminat la variabilitat afegida per la tecnologia instrumental). El corpus de cançons que han analitzat té registres antropològics i musicològics recollits durant més d'un segle, procedents de més de 315 societats indígenes i etnogeogràfiques d'arreu del món. Per començar, es demostra que la música és present en el 100% de les societats analitzades (i per extensió, podríem dir que la música és una activitat comuna a totes les societats humanes). Després, els investigadors seleccionen peces musicals de 60 societats diferents, cançons de les quals tenen les transcripcions de les lletres, de forma que cerquen de forma automatitzada les paraules que s'usen i quin és el missatge i el context en què són cantades. Després d'una anàlisi acurada, finalment, escullen quatre situacions que són compartides per a tots els humans i en totes les societats, i en les quals els humans cantem: estudien les cançons de bressol, les cançons d'amor, les cançons per a curar i les cançons per a ballar.

L'ús d'eines computacionals per analitzar una munió de dades culturals, que es caracteritzen per presentar una gran complexitat i riquesa de matisos, ens permet inferir patrons comuns compartits per tots els humans

I llavors, els investigadors fan un experiment massiu de ciència ciutadana: deixen escoltar les cançons a 29.357 persones, la majoria dels quals no són musicòlegs (recordem, a més, que escolten les cançons per primer cop i en llengües que no entenen), de forma que han de classificar-les en una d'aquestes quatre categories. Sorprenentment (o potser no tan sorprenentment), els humans sabem reconèixer el to, la cadència i l'accent, i no ens equivoquem en assignar les cançons, encara que siguin de cultures remotes, a una d'aquestes categories. En particular, reconeixem perfectament les cançons per ballar i no les confonem amb les cançons de bressol (prop del 60% de la gent sap distingir-les sense error). Les cançons d'amor i les emprades per curar es poden confondre una mica més (al voltant del 40% d'encert), però igualment la majoria de les vegades les assignem correctament, molt per sobre del 25% que s'obtindria si la gent responguéssim a l'atzar. A més, és interessant destacar que aquesta anàlisi musical troba patrons comuns a les cançons que fem els humans de diverses cultures i orígens: les cançons són harmòniques i treballen dins d'una mateixa tonalitat o tonalitats, i pel que fa a les complexitats de melodia i ritme, combinen monotonia i innovació de forma similar i equilibrada. De fet, la diversitat musical generada dins de cada cultura és més elevada que la diversitat entre diverses cultures etnogeogràfiques diferents. Si us encurioseix, les dades i materials són accessibles, i fins i tot, podeu connectar-vos per escoltar les cançons i "jugar" a interpretar-les.

Els autors conclouen que l'ús d'eines computacionals per analitzar una munió de dades culturals, que es caracteritzen per presentat una gran complexitat i riquesa de matisos, ens permet inferir patrons comuns compartits per tots els humans, la qual cosa, us ho he de dir, com a genetista té molt sentit biològic. És evident que els humans compartim constrenyiments sensorials i neurològics que determinen què ens agrada o desagrada, i que ens permet transmetre emocions i coneixements d'una forma inequívoca, independentment de la comprensió del llenguatge oral. Així, conclouen que la música és certament universal, i les cançons que creem tenen característiques acústiques similars en totes les cultures i societats humanes. Els humans percebem i interpretem correctament el missatge musical tant en l'àmbit emocional com el motor (el ritme i el ball són també comuns). La música que fem els humans, a més, comparteix tonalitats, relacions harmòniques, melòdiques i rítmiques.

El dubte que em queda a mi, dins la ciència-ficció, és si la música seria igualment universal i transmetria els mateixos sentiments a organismes intel·ligents alienígenes amb els quals no compartiríem ni els mateixos orígens evolutius ni els mateixos constrenyiments biològics. M'atreviria a dir que no.