"Senyor, no podem avançar. Estem atrapats". El capità surt de la cabina i puja a coberta ràpidament. Quan arriba, obre els ulls com taronges i no dona crèdit. El mar de blau profund ha desaparegut i fins on pot abastar la mirada només ve una massa informe i bruna que puja i baixa suaument, com si respirés. S'apropa a proa i mira per les ulleres de llarga vista. Sembla que no té fi. No és terra ferma ni és mar. On és la costa? Els mariners xiuxiuegen. En alguns ulls s'albira la por; en tots, es llegeix respecte. Són plantes? Són algues? El tal·lus és resistent i fort, allargat i entortolligat. En sobresurten vesícules translúcides. Raïm de mar. Un mariner portuguès diu que semblen sarments de vinyes velles, "salgazos".

Cristòfol Colom va ser el primer que, en l'època històrica, el segle XV, va informar d'aquesta acumulació d'algues feofícies (de color marró, a causa de la producció de certs pigments de clorofil·la) a aigües tropicals de l'oceà Atlàntic, prop del Carib, durant el seu viatge de "descobriment" a Amèrica. El mar dels sargassos, juntament amb la "calma txitxa" (en què no es produïa ni un bri de vent per inflar les veles), eren considerats el malson dels mariners dels velers que creuaven l'Atlàntic entre els segles XVI i XVIII. Les novel·les de pirates parlen del mar dels sargassos, com també ho va fer Jules Verne en la seva obra "20.000 llegües de viatge submarí". Els sargassos, les algues Sargassum fluitans i Sargassum natans (els noms científics ja ens indiquen que poden surar i moure's, com si nedessin, dins l'aigua), són sèssils (no estan ancorades a terra o roca) i presenten unes vesícules plenes de gas que les permeten surar lliurement, essent emportades pels corrents marins. Estan relacionades amb altres algues del mateix gènere que són de costa, amb peu, i que no poden migrar fàcilment. Aquestes algues són molt importants per la biodiversitat, ja que conformen un ecosistema particular, una mena de bosc marí superficial que és refugi d'un gran nombre d'organismes, des de crustacis i peixos a ocells i tortugues. De fet, és on fresen cada any les anguiles.

Actualment, els sargassos no suposen un problema per la navegació, però en canvi, poden fer "marees marrons", quan el creixement de les algues és molt gran i els corrents marins arrosseguen una gran biomassa d'aquest "mar" cap a la costa de Mèxic i altres platges del Carib, i cobreix la costa de tones d'algues que redueixen l'oxigenació d'aigua poc profunda, produint una gran quantitat d'àcid sulfhídric que (a més de fer pudor com ous podrits, molt desagradable per als humans), acidifiquen l'aigua i destrueixen els esculls de corall. Aquesta "invasió" dels sargassos era un fenomen molt rar, però des dels inicis del segle XXI és cada vegada més freqüent, i suposa un problema de primer ordre pel turisme de les zones caribenyes, ja que les algues cobreixen la sorra i tapen l'aigua del mar. Aquest mes s'ha publicat un article a Science que ens explica el seguiment que es pot fer del creixement anual i els moviments del mar dels sargassos mitjançant les dades obtingudes dels sensors òptics dels satèl·lits. Es pot seguir fàcilment el creixement d'aquestes algues perquè la clorofil·la de les algues produeix reflectància en l'infraroig, particularment en el rang de longitud d'ona de 700 nm, que sobresurt sobre la dèbil reflectància en aquestes longituds d'ona de l'aigua de mar. Els investigadors parlen del Gran Cinturó Atlàntic dels Sargassos, que ha crescut en extensió en l'última dècada, que s'estén al llarg de 8.850 quilòmetres, des de l'est de l'Àfrica fins al Carib, amb una biomassa calculada de més 20 milions de tones mètriques. Per què us feu una idea del problema que pot suposar la marea marró, l'any 2018 es van recollir, de forma manual, a les platges mexicanes més de mig milió de tones de sargassos.

Els investigadors han analitzat les dades anuals i observen quins anys i sota quines circumstàncies hi ha floracions de sargassos, i arriben a la conclusió que segueixen un cicle anual. Han intentat inferir un patró per veure si poden predir la rellevància del creixement d'algues. Segons els seus estudis, el corrent vertical d'aigua freda a la costa d'Àfrica, durant l'hivern, fa pujar els sediments del fons marí cap a capes més superficials, tot enriquint de nutrients les aigües i alimentant les algues. Els corrents circulars de l'Atlàntic a la zona tropical distribueixen els sargassos i els transporten, en sentit horari, cap al mar Carib, passant per la zona propera al Brasil, on a la primavera i l'estiu, les aigües de l'Amazones van plenes de sediments i fertilitzants, a causa de la desforestació de la conca amazònica i l'increment d'explotació agrària que s'ha exacerbat aquests últims anys. Els investigadors reconeixen que aquest és un tema molt rellevant per als països afectats, i proposen que el creixement de l'extensió del mar dels sargassos és degut a una combinatòria de factors ambientals, tant de factors influïts per l'activitat humana, com de les condicions oceanogràfiques, i auguren que a partir d'ara, la "marea marró" serà més la norma que no pas l'excepció. Les platges del Carib de sorra clara i aigües cristal·lines poden arribar a ser una imatge cada cop més excepcional. El mar dels sargassos es pot convertir, avui dia, en un malson molt diferent del que temien els pirates i mariners fa uns segles.

Gemma Marfany
Opinió Una gran nit Gemma Marfany
Gemma Marfany
Opinió Simfonia cel·lular Gemma Marfany