Aquest és el títol d'una de les cançons més famoses de Supertramp, un grup que forma part de la banda sonora de la meva adolescència. La lletra de la cançó explica que quan ets jove, ho tens tot per descobrir i el futur és obert, però que a mesura que creixes t'ensenyen a pensar d'una determinada manera, convencional, en què s'estableix que has de seguir un camí lògic, racional, un camí intel·lectualment i social acceptat, si no vols quedar fora del sistema. Si això ho traslladem als estudis i professions, de forma molt simplista, una esperaria que si estudies per auxiliar administratiu, és que t'agradaria treballar en una empresa fent la part administrativa o de gestió; si estudies medicina, és que et vols dedicar a ser metge i tractar de curar pacients; si estudies magisteri, és que t'agraden els infants i els vols educar i transmetre coneixements i si estudies enginyeria, és que t'agraden els ginys que fan els homes i en vols fabricar, dissenyar o fer que funcionin. Si jo pregunto als meus estudiants com projecten el seu futur, la gran majoria em contestaran que volen ser investigadors i fer recerca, molts somien en curar el càncer o trobar una vacuna efectiva contra la malària... Aquestes expectatives són les que assumim de manera lògica i racional, com si no n'hi hagués d'altres.

No és gens fàcil dedicar-se a la investigació. Normalment, només els estudiants amb més bones notes tenen accés a beques, que són molt limitades. Per tant, molta gent amb molt interès i motivació per ser científics no ho podran ser perquè no tenen un sou que els permeti dedicar-se a allò pel que malden. Així i tot, pels que hem aconseguit dedicar-nos a la recerca i fer un doctorat, el camí lògic i convencional és anar-se'n a l'estranger per continuar investigant, normalment amb beques o contractes precaris, i ja veurem després si pots tornar. Però, em podeu preguntar, tothom encaixa en aquesta "cançó lògica"?

Us he de dir que enmig de la calor de l'estiu, vaig quedar amb en Raül Delgado Morales, un neurocientífic jove, per prendre un magnífic te gelat amb gingebre en un racó tranquil i lluminós d'una llibreria cèntrica de Barcelona, on pots prendre un cafè mentre fulleges l'última adquisició literària. El que us explicaré avui és una partitura tocada a dues mans amb en Raül.

Tants alumnes entusiastes a qui formem, que comencen amb ganes a treballar en recerca i després de 10, 15 o 20 anys dedicats a formar-se, especialitzar-se... un dia s'adonen que no hi ha lloc per a ells en el sistema lògic de la ciència

Ens saludem. No ens coneixíem d'abans, perquè en Raül ha estudiat a la Universitat Autònoma. Això és una mica sorprenent perquè fa molts anys que treballo a la UB, i sempre em trobo amb exalumnes. Mentre xarrupem el té, uns ulls negres i vius em fiten: "La ciència és un camp meravellós per a dedicar-s'hi en cos i ànima. Crec que no conec a cap investigador que no es dediqui a això sense l'anhel d'avançar en ciència i ajudar a l'ésser humà".

Jo assenteixo i com que no sé ben bé on vol arribar, el deixo continuar mentre em diu: "Jo m'he dedicat 15 anys a investigar el cervell i les seves patologies... la depressió, l'Alzheimer i la Síndrome de Rett. Va ser una experiència molt inspiradora, però també dura i complexa. Va arribar un punt en què em vaig plantejar quins objectius tenia a la vida, si volia continuar lluitant, o bé si deixava la recerca per dedicar-me a una feina diferent".

"Què vols dir, diferent? Deixar la ciència, després de tot l'esforç, les hores i l'energia que hi has dedicat... Creus que va ser una bona decisió? Te n'has penedit?", li pregunto.

En Raül es concentra, i em diu amb un somriure mig amagat: "És que l'estructura de la recerca en aquest país és lineal. Un es passa 4 anys, o més, per fer un doctorat, i després te'n vas de postdoc ―encara més anys dedicats a la ciència, en el meu cas al Regne Unit i Alemanya― amb tot el que implica de sacrifici personal... I després, què fas? Tornes i t'adones que és un tornar a començar".

Respiro fondo, perquè aquest és un tema que ja he parlat amb altres científics i estudiants. N'hi ha molts que ens queixem que tenim moltes qualificacions per després no poder trobar cap feina de recerca. Se't demana que siguis independent i facis un grup propi, però justament ser independent no és tan fàcil. Baixo els ulls i remeno el té, xafo suaument el trosset de gingebre, a veure si m'inspiro, però en Raül, em dona dades. Dades que no poden ser refutades... és el que tenen les dades.

"Mira", em diu, "saps quanta gent nova surt cada any? Quantes tesis es llegeixen cada curs? Ho he mirat i en el curs 2016/17 es van defensar a Catalunya un total de 3.077 tesis doctorals, i durant els últims 5 anys, la mitjana de tesis llegides anualment ha estat de 2.695 a tot Catalunya. Tu creus que, encara que no tothom vulgui continuar, es poden crear el mateix nombre de grups de recerca nous? No es jubilen pas tants professors cada any!".

Me'l quedo mirant fixament i li dic: "Espero que no em vulguis eliminar a mi per aconseguir un lloc per a tu, oi...?".

Esclafim a riure perquè la idea ens sembla ridícula, però és evident que no es jubilen cada any tanta gent com tesis es llegeixen... I aquest és un drama sense solució al qual moltíssims científics ens enfrontem. Empatitzo molt perquè ho visc des de primera fila. Tants alumnes entusiastes a qui formem, que comencen amb ganes a treballar en recerca i després de 10, 15 o 20 anys dedicats a formar-se, especialitzar-se... un dia s'adonen que no hi ha lloc per a ells en el sistema lògic de la ciència. La vida científica és molt competitiva, ni deixa marge a error ni pots baixar les revolucions del rendiment científic. Has de ser molt més que bo, has de publicar en les millors revistes del teu camp, i obtenir projectes i finançament... El coll d'ampolla és brutal i vol dir que els que s'hi volen quedar han de ser molt bons, i també, tenir un poc de sort.

No són històries de fracàs ni d'un temps perdut, és un entrenament personal que ens capacita per fer moltes tasques i fer-les bé

Li dic que les dones científiques encara ho tenim pitjor, "és que l'època en què has de ser molt productiva, coincideix amb l'època reproductiva. És dur prendre decisions... Poques dones ho diem en públic, però moltes decidim posposar la maternitat en espera d'aconseguir una posició fixa a la universitat. És el meu cas... però és clar, si em descuido, ja m'hauria anat més enllà dels 40 anys... va anar de ben poc. Sort que volia ser una mare jove!".

En Raül és pare, i vol tenir també cura de la seva família. La ciència és una amant incansable, que no té pietat. Tant temps com tens, tant temps com requereix que t'hi dediquis. Li pregunto encuriosida: "I ara, què fas?, estàs entrenat per resoldre problemes complexos, i abordar-ne l'anàlisi i interpretació. Això és el que fem els científics... segur que pots aplicar tot aquest entrenament intel·lectual, tota aquesta motivació a alguna altra tasca. Segur que et pots dedicar a la docència o a la gestió o a la divulgació...".

Se li encenen els ulls i abranda el somriure: "...o a l'emprenedoria o a la diplomàcia científica o a la indústria farmacèutica... Crec que no ens han preparat per això, però aquestes opcions són molt vàlides i poden ser el futur de molts dels científics que quedem fora del sistema de recerca o preferim explorar altres vies. Sortir fora del camí establert sempre és difícil, no hi ha informació, ningú et guia ni et diu com fer-ho...".

Li dono la raó, "és que costa molt baixar d'un tren que saps que no tornarà a passar per l'estació. La recerca científica no està pensada per anar i tornar, tot canvia massa ràpid, però tens raó que hem de canviar la mentalitat de la comunitat. De fet, no sé si és casual, però en els últims temps, estic trobant un munt de persones que eren excepcionalment vàlides en ciència i que ara es dediquen a altres feines o professions. Els va costar molt fer aquest pas, però ara, estan contents".

Continuem parlant. Una mica de les famílies i la situació política, una mica de ciència i divulgació científica, una mica de llibres i de sèries... ens passa la tarda volant i hem de tornar cadascun a les nostres tasques. Em quedo amb la idea que tots els camins són vàlids, que no hi ha culpes a repartir, que no hem d'estigmatitzar els científics que “abandonen” la ciència, ni els metges que deixen la medicina per ser mestres, ni els mestres que volen dedicar-se al camp o a fer cerveses o formatges artesans... No són històries de fracàs ni d'un temps perdut, és un entrenament personal que ens capacita per fer moltes tasques i fer-les bé. De tot plegat, em quedo amb l'energia positiva de qui sap que està preparat, amb aquesta il·lusió pels nous reptes i objectius, tot recorrent un camí lateral, fora de la cançó lògica.