Jo no sé vosaltres, però cada vegada que intento obrir un pot de llegums, em trobo que no puc obrir-lo fàcilment si no utilitzo les dues mans. Em falta la força necessària i una mà prou gran per agafar la tapa i girar-la sense gaire esforç. Passa el mateix amb les tisores de cuina, la disposició dels forats per posar els dits està molt allunyada de la meva mida de mà (i no la tinc petita). Per tant, no puc fer la força necessària per a tallar carn si no m’ajudo amb les dues mans. També em passa amb claus Allen, tornavisos i martells. I ni us explico que passa quan pujo a una bicicleta. El maleït seient està molt alt, no m’arriben les cames a terra, i a més, està pensat pels ossos d’un altre individu, més alt, més gran i amb una disposició de maluc i fèmur molt diferent de la meva. Fa anys que remugo dient que la gran majoria d’estris estan dissenyats per homes per a què els usin homes. Sembla que a ningú mai no li ha passat pel cap que no tothom a la població adulta (de fet, el 50% de les persones) no tenim les mides corporals ni la mateixa força que un home. És acceptable que per fer servir estris quotidians es necessiti molta més força de la que una dóna normal té? És acceptable que m’hagi de sentir estrafeta (quan jo em sento ben normal), perquè no tinc les mides d’un mascle de la meva espècie. Qui inventa i dissenya les coses?

Doncs bé, aquesta pregunta genèrica que jo fa anys i panys dirigeixo al meu jo intern comença a tenir resposta. La majoria d’inventors són homes i dissenyen i patenten invents per cobrir les seves necessitats. Quan s’analitza què inventen les dones, tot i que n’hi ha moltes menys (encara), resulta que en una gran proporció cerquen resposta bé a problemes específics de dones, bé considerant una visió més global que no tingui biaix de gènere. És conegut que hi ha manca de vocacions universitàries entre les dones per anar a enginyeries, i segur que heu sentit parlar que hem d’afavorir que hi hagi més dones a carreres STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques). El problema de la manca de dones en aquestes carreres és sistèmic i necessita una anàlisi més profunda, però ja us dic ara que no n’hi ha prou en afavorir que hi hagi més noies que hi entrin, sinó sobretot, que quan hi siguin, hem de procurar que no en surtin expulsades perquè les condicions que hi ha no els siguin favorables i les perjudiquin molt més del que ho fan amb els seus companys homes.

La qüestió en la qual volia fer èmfasi avui és que, als Estats Units, que tot i que hi ha un 35% de dones científiques en carreres STEM, només un 13% són inventores i han sol·licitat alguna patent, la qual cosa ja indica un desajust considerable. Però anem més enllà, què passa si ens fixem amb les invencions? No ens centrem ara en quantes dones inventen, sinó en quin és l’objectiu o els subjectes a qui van dedicats els seus invents, i els comparem amb els dels inventors homes. Doncs bé, un article acabat de publicar a una de les millors revistes científiques (Science) elabora una anàlisi exhaustiva de les patents que s’han sol·licitat als Estats Units des de 1976 a 2010 dins de l’àrea biomèdica i sanitària. Una àrea en què també hi ha moltes dones investigant, tot i que, com hem dit, hi ha menys dones inventores: 373.774 patents d’equips majoritàriament masculins comparats amb només 56.286 patents d’equips majoritàriament femenins. El resultat indica que les dones científiques inventen més per intentar resoldre problemes que pateixen les dones (tests específics per a càncer de mama o d’ovari, medicaments per a fibromiàlgia o per a tractar les cataractes –més freqüents en dones que en homes–). És a dir, les idees i conceptes desenvolupats per grups de científiques on dominen les dones estan més centrats en problemes que pateixen les dones (fins a 37% més que els equips on dominen els homes), sigui perquè en són més sensibles o perquè ho han viscut en la seva experiència. També podria ser que busquin un nínxol de mercat que no estigui explorat ni explotat, i inventin per trobar solucions a problemes que ningú ha intentat solucionar abans, per exemple, en la necessitat de respondre a problemes de salut que desenvolupen les dones. Això és particularment impactant pel que fa a medicaments i tractaments quirúrgics, en què el metabolisme femení i les particularitats del seu cos han sigut molts cops obviats, ja que la majoria d’invencions s’han dirigit a la salut masculina (o a la general, sense especificar sexe).

Tot necessita finançament i si hi ha biaix de gènere, les dones trobaran sistemàticament menys finançament d’entrada i menys probabilitats de desenvolupar una patent

Un dels reptes més importants a l’hora de desenvolupar una idea, i d’inventar i explotar una patent és trobar finançament. Pel que sembla no tots els inventors ni totes les invencions tenen igual oportunitat de finançament. A pesar que actualment el nombre de doctores dones en el món de la biomedicina és del voltant del 50%, només un 25% de les patents són inventades i sol·licitades per grups femenins. Només un 20% de les start-ups són liderades per dones, i les empreses amb directores dones reben un 7% menys d’inversió. Per què? Hi ha barreres a trobar finançament? Quins serien aquests problemes? Per inventar i patentar cal tenir finançament per investigar i després per desenvolupar la prova de concepte. Tot necessita finançament i si hi ha biaix de gènere, les dones trobaran sistemàticament menys finançament d’entrada i menys probabilitats de desenvolupar una patent. Pot ser que les idees dirigides cap a necessitats femenines no es vegin amb equitat ni igualtat d’oportunitats si qui decideix donar els diners són majoritàriament homes? Aquesta pregunta tan punyent, que indicaria una desigualtat d’oportunitats des de l’inici, és la que es fa un altre article de reflexió i anàlisi. Podria ser que no hi hagi patents sobre invencions que resolguin problemes de salut bàsicament desenvolupats per dones, perquè esbiaixadament, els panells d’avaluació o els consorcis d’inversors no consideressin aquestes aplicacions com suficientment prioritàries, o no hi vegessin prou finestra de negoci. Això afegit a la fet que les sol·licituds de projectes científics presentats per dones solen tenir menor finançament implicaria un peix que es mossega la cua doblement. La desigualtat s’estendria a tots els nivells. Menys dones investigant, menys dones inventores, menys investigadores implicades a solucionar problemes d’una part important de la població, les dones. Tanmateix, cal més diversitat d’enfocaments per innovar més.

Cert és que el mateix que s’està detectant per al col·lectiu de dones a la societat s’estén a altres col·lectius minoritaris (o vulnerables). Per exemple, és conegut que no hi ha gaires investigacions sobre les necessitats sanitàries del col·lectiu afroamericà, els quals tenen diferències genètiques i socials-estructurals que fan que els medicaments i tractaments terapèutics, bàsicament desenvolupats per tractar els problemes de salut del col·lectiu d’origen caucàsic masculí tampoc no siguin igual d’efectius.

Així que, ja veieu, queda encara molt per fer. No n’hi ha prou amb promocionar que hi hagi més dones científiques. Hem de canviar maneres de pensar i de fer, de finançar i donar suport, de prioritzar i visibilitzar, que estan esbiaixades de soca-rel. Estem perdent el potencial del 50% de la societat. Les dones científiques i inventores, com totes les dones, ens hem d’empoderar encara més.