Cada any per aquestes dates, recapitulem allò que ens ha impactat. Sembla que entre el mos de torró i la copa de cava és el moment per repassar què hem fet bé i què no tan bé durant els últims 365 dies. A la ràdio, a la tele, als diaris, hi trobem un resum de les notícies anuals. Està clar que les notícies de gran impacte a la societat no tenen per què ser les que tinguin un gran impacte a la nostra vida. Tots tenim persones estimades que ens han deixat, i també noves vides que han arribat, per esmentar només aquelles dates que ens marquen com a persona, el dia del naixement i el de la mort. En ciència també es fan múltiples reculls del que s'anomenen les notícies trencadores de l'any. És una bona manera de recapitular grans avenços en diferents disciplines científiques.
Les grans revistes científiques es divideixen una mica la tasca. La revista Science, per exemple, deixa votar als seus lectors (majoritàriament científics) perquè escullin els avenços més trencadors de l'any (Breakthrough of the Year). Altres fan èmfasi en els protagonistes, els científics que més han contribuït a l'avenç o persones que més han impactat en la ciència dins un any determinat, o aquelles que es considera que seran més influents el següent any. Em podeu preguntar com es pot predir qui serà més important o farà l'avenç més trencador quan encara no ha passat. Potser us pot semblar que els científics tenim una bola de vidre per preveure el futur, però el cert és que com que els avenços científics necessiten molt temps per a realitzar experiments i assajos, per a desenvolupar i argumentar, molt abans de la publicació d'un treball, anem presentant els petits avenços en forma de píndoles i, per tant, no es tracta tant de fer un joc d'imaginació com de deducció. La ciència es basa en fets i realitats més que en prediccions, tot i que hi poden haver sorpreses inesperades, certament.
Fa dos anys us vaig explicar el desenvolupament d'una nova teràpia gènica per a una malaltia rara letal, i l'any passat us vaig parlar del desenvolupament d'un embrió de peix cèl·lula a cèl·lula. Aquest any, en canvi, he d'admetre que m'ha captivat la llista de les imatges científiques més espectaculars, segons la revista Nature. Totes tenen la seva història, i n'he escollit unes poques per il·luminar una mica aquest Cap d'Any, i per a comparar, us n'he posat d'altres al costat. Molts cops, la realitat supera la ficció.
A l'esquerre, foto espectacular d'estentors, uns protozous unicel·lulars, obtinguda per Igor Siwanowicz, amb projecció de color segons profunditat, que ha guanyat el segon premi de la Nikon Small World Photomicrography Competition). A la dreta, la imatge que trobareu a la Vikipèdia dels mateixos protozous, que viuen en llacs i rius d'aigua dolça, vistos a la lupa. Els estentors, també anomenats animàlculs trompeta per la seva forma de copa allargassada, són protozous ciliats que viuen del filtratge de l'aigua que mouen amb els seus cilis.
A l'esquerre, la foto real d'un peix pallasso del mar Roig, protegit per una anemone (foto de Morgan Bennett-Smith a Nature), comparada amb una imatge similar de la pel·lícula d'animació Buscant en Nemo. El que més destaca de la imatge és el color blanc de l'anemone. A causa del canvi climàtic, les aigües dels mars s'han escalfat. Aquest increment de temperatura fa que es trenquin relacions de simbiosi com la dels anemones i els coralls amb algues simbionts, que són les que li donen la coloració, provocant-ne la decoloració dels hostes. Els mars se'ns ompliran d'anemones sense color.
A l'esquerre, una imatge de l'efecte lotus, d'extrema hidrofobicitat (foto de Navesh Chitrakar, a Nature). Les fulles del lotus tenen propietats d'autoneteja i repulsió de l'aigua, de forma que les gotes d'aigua queden perfectament delimitades. Hi veiem una petita granota dins la seva gota, viatjant sense problemes sobre l'aigua, a la vall de Katmandú. A la dreta, hi podem trobar el rei de les granotes a la pel·lícula Shrek 3, vivint en el seu lotus, però sense la gota d'aigua que li asseguri la hidratació necessària per a la respiració via cutània que poden realitzar els amfibis.
I per acabar, a l'esquerre, la considerada imatge de l'any: la foto, per primer cop, d'un forat negre. S'observa una anella de llum que rodeja un supermassiu forat negre en el centre d'una galàxia a 53 milions d'anys llum de la Terra. Un dels membres del grup d'astrònoms que la van aconseguir va comentar que li semblava que estava mirant les portes de l'infern (literalment), però a mi més aviat em recorda l'iris de foc de l'ull de Sauron, de la coneguda trilogia de pel·lícules "El Senyor dels Anells".
I ara digueu-me si la realitat no ens ofereix imatges tant o més suggerents que les de ficció.