Ja fa uns tres anys, vaig assistir amb els meus fills i nebot a una fira lúdica amb l'objectiu de participar en un joc de ciència ciutadana anomenat Dr. Brain. Coneixia els qui organitzaven aquesta experiència, sabia que necessitaven dades de gent real, i jo estava plenament immersa en l'època d'intentar interessar a adolescents cul-inquiets en les finestres de coneixement que ens obre la ciència. De fet, era molt conscient que es tractava d'un experiment col·lectiu, fora del laboratori i de l'àmbit universitari, enmig de gent de totes edats, gèneres i condicions, i es pot dir que m'atreia fer de "rata de laboratori" en el sentit literal. Per una vegada jo no analitzaria dades sinó que generaria dades. Es tractava de resoldre una sèrie de problemes d'estratègia en què competíem/col·laboràvem amb un altre jugador (jocs diàdics, amb dos jugadors) i en els quals se'ns oferien diverses opcions de resposta, amb diferents guanys i pèrdues per a cada jugador, segons l'opció triada. A partir de les dades obtingudes de les respostes de tothom, es poden aplicar algoritmes matemàtics per analitzar qüestions clau del comportament humà davant de dilemes en què els humans podem optar per diverses solucions i el nostre èxit/fracàs també depèn de les opcions escollides per l'altre jugador.
Les preguntes que ens podem fer (i que els investigadors es van plantejar en dissenyar l'experiment) són: responem els dilemes en funció de característiques personals (tarannà)?, responem degut a interessos més o menys confessables, o com a producte de la nostra educació? o resolem aquests problemes de forma racional i òptima després de sospesar guanys i pèrdues? La resposta racional i òptima és la que ens proporciona la branca de les matemàtiques anomenada Teoria de Jocs (o Game Theory, un dels seus principals desenvolupadors va ser en John Nash, la història del qual ens va ser presentada en la novel·la i pel·lícula A beautiful mind). No es tracta només de decidir sinó de calibrar: prioritzar el benefici individual o el col·lectiu?, maximitzar el guany o minimitzar la pèrdua?, competir o cooperar? Empatitzar, projectar, extrapolar... Us puc ben dir que vaig perdre la gran majoria dels jocs perquè jo vaig escollir sistemàticament la resposta que implicava cooperar, encara que els guanys fossin menors, mentre que molts dels jugadors amb els qui em vaig enfrontar "em van donar pel sac" perquè les seves decisions anaven a maximitzar els seus guanys a pesar del risc inherent a perdre-ho tot.
Estudiar com els humans prenem decisions d'estratègia ens permet explicar el comportament humà en situacions múltiples de la nostra vida diària
Els resultats d'aquest experiment social van ser publicats l'any 2016 en obert i els podeu trobar fàcilment. Bàsicament, els investigadors van categoritzar les accions de resposta en individualistes (guany personal absolut), competitives (guany relatiu respecte a l'altre jugador), cooperatives (tothom guanya encara que no el màxim possible) i altruistes (sacrifici personal pel bé de l'altre). L'anàlisi final demostra que els comportaments dels 541 jugadors que hi vam participar corresponen (90% dels individus) a quatre tipus de personalitat bàsica: els envejosos, al voltant d'un terç dels jugadors; els optimistes i els pessimistes (respectivament, qui s'arrisca molt i qui no vol arriscar) que, conjuntament, són un 50% dels jugadors; i els confiats (els minoritaris), més un petit percentatge d'individus indefinits o inconsistents. Cal dir que aquesta recerca intentava descriure els comportaments des del punt de vista matemàtic i no anava adreçada a identificar les causes de les diferències en comportament (si són innates, adquirides, ensenyades, modulables...).
Un nou treball, tot just publicat, encara proporciona una nova dimensió a aquesta presa de decisions, ja que compara la diferent resposta dels nens i ximpanzés davant del mateix joc. La conclusió a la qual arriba el treball us deixarà garratibats. Però anem a pams. En primer lloc, per tal que el joc sigui el mateix a humans i ximpanzés i els resultats siguin comparables, el problema se simplifica molt, de forma que els guanys i les pèrdues de cada decisió són clarament visibles. Mireu el dibuix que us adjunto per fer-vos una idea. Es van fer tres grups, nens de 5-6 anys, nens de 9-10 anys i ximpanzés. I el dilema és el següent: "GUANYO MÉS" o "GUANYO MÉS QUE TU". Aquí les opcions, OPCIÓ A: esculls guanyar 2 i que l'altre jugador guanyi 1; OPCIÓ B: esculls guanyar 3 i que l'altre jugador guanyi 6. Si la teva elecció és guanyar el màxim, has d'escollir l'OPCIÓ B, doncs guanyes 3. Però si la teva elecció és guanyar per sobre del que guanya l'altre jugador (i sentir-te guanyador total), elegeixes l'OPCIÓ A, ja que tot i guanyar-ne només 2 (en lloc de 3) guanyes més que l'oponent. Doncs bé, els nens petits i els ximpanzés escullen majoritàriament l'OPCIÓ 2, en què maximitzen els seus guanys. En canvi, els nens més grans prefereixen guanyar menys però sentir-se guanyadors en la comparativa i es decanten per l'OPCIÓ 1. Els importa més la sensació de ser MÉS que l'altre jugador, el guany relatiu per sobre del guany absolut... La situació control (a la dreta, en què escullis el que escullis, l'altre jugador sempre guanya) demostra que l'elecció és conscient i consistent, perquè llavors tots, nens de qualsevol edat i ximpanzés, prefereixen maximitzar guanys (independentment del que guanyi l'altre).
El que ens diu aquest experiment és molt important, els nens petits i els ximpanzés escullen la decisió més racional i òptima com a jugador, mentre que els nens grans aprenen a relativitzar els guanys respecte als seus companys i prenen una decisió irracional basada més en el sentiment de guanyar més que en el guany en si mateix. Aquí tenim molt a pensar i reflexionar com a societat. La població és heterogènia, certament, i tenim individus amb tota mena de comportaments, però com a societat i en situacions de dilema, no escollim socialment l'opció més racional. No som tan altruistes ni col·laboradors com ens pensem que som. A més, els humans canviem la nostra actitud i prenem decisions diferents a mesura que creixem, sigui per aprenentatge, sigui per socialització, sigui per conscienciació del lloc que ocupem o per jerarquització.
La Teoria de Jocs ens mostra quina és la decisió més racional per resoldre dilemes hipotètics (o no tant). Estudiar com els humans prenem decisions d'estratègia ens permet explicar el comportament humà en situacions múltiples de la nostra vida diària i aplicar aquest coneixement a la presa de decisions econòmiques o d'empresa, a la generació de personatges de gran èxit a la ficció, la potencial actuació de robots amb intel·ligència artificial, la informació de notícies i la seva possible manipulació/modulació, explicar el perquè de la situació política arreu del món, incloent-hi la complexa situació política actual a Catalunya i a Espanya, i decidir quines són les accions més racionals i les més irracionals a cada dilema.