Un dia de cada any, el dia del nostre aniversari, celebrem els anys que fa que vivim en aquest món. Lluitem per viure més i ens espanta la mort, però no ens confonguem, els humans no volem ser immortals, sinó que aspirem a ser eternament joves. Aquesta aspiració és un somni molt comú a la humanitat, puix la mostra física més antiga de literatura d'una societat humana és una antiga tauleta de fang sumèria, en què tot i estar trencada i incompleta, s'explica l'epopeia de Guilgameix, el príncep sumeri que buscà arreu del món la planta de l'eterna joventut per acabar adonant-se que era una dèria impossible. Les llegendes sobre l'existència d'objectes màgics per a allargar la vida, com ara la pedra filosofal dels alquimistes, o de contrades paradisíaques on la gent no emmalaltia ni moria, com ara el paradís terrenal o Xangri-La, han fet somiar incomptables generacions d'humans, i encara estimulen la nostra imaginació. Evidentment, també existeixen línies de recerca biomèdica que es dediquen a la identificació de les causes genètiques i moleculars de la senescència, l'estudi de les patologies associades amb l'envelliment, i la cerca de metodologies i tractaments per tal d'alentir el procés d'envelliment i allargar la longitud de la vida. De tant en tant, sentim a les notícies que s'han descobert nous gens que estan involucrats en allargar la vida de ratolins, de mosques de la fruita, o de cucs i, d'aquí s'infereix, de forma optimista i vaga, que les persones que neixen avui dia tindran una esperança de vida de 150 anys o més, però el cert és que, ara per ara i amb dades a la mà, la longevitat màxima de l'espècie humana no s'ha mogut més enllà dels 122 anys que va viure la Jeanne Calment.

Aquest és un tema del qual segueixo els avenços amb atenció i en podríem parlar a bastament, perquè n'imparteixo docència en un màster, i he escrit un llibre a quatre mans sobre les causes biològiques de l'envelliment. Però avui, en concret, us volia comentar una notícia que tot just acabo de llegir sobre un assaig clínic en què sembla que els científics han pogut revertir alguns efectes de l'envelliment. Tot i que l'article original no està encara disponible, els periodistes científics han tingut accés a les dades i han entrevistat els autors, per la qual cosa, us en puc fer cinc cèntims. Als Estats Units s'ha dut a terme un assaig clínic en el qual, a 9 homes blancs, sans, d'entre 51 i 65 anys se'ls va administrar un còctel de tres medicaments per tal d'incrementar l'activitat del timus. Per què el timus? El timus és un òrgan vital del sistema immunològic que es troba al centre del tòrax, és una glàndula relativament petita, però en la joventut és molt activa i s'encarrega, principalment, de fabricar els limfòcits T, un tipus de glòbuls blancs implicats en la lluita contra els patògens i les infeccions, així com en la vigilància i destrucció de les cèl·lules canceroses. Amb l'edat, el timus degenera i la major part del seu teixit és substituït per greix, la qual cosa implica un declivi de la funció immunològica i una major susceptibilitat a les infeccions. Se sap que el timus pot respondre a l'hormona del creixement, per la qual cosa, en aquest assaig es va administrar als voluntaris aquesta hormona. Com que aquesta hormona a aquestes edats i elevades dosis pot provocar diabetis, també se'ls subministrà dos medicaments antidiabètics, dihidroepiandrosterona i metformina.

Durant l'any de l'assaig es va controlar per ressonància magnètica la forma i consistència del timus i, segons diuen els autors, en 7 dels 9 participants es va observar que part del greix acumulat al timus havia desaparegut i el teixit glandular s'havia regenerat. Les anàlisis de sang també van permetre detectar un repunt de limfòcits T. Un dels col·laboradors del treball, Steve Horvarth, és un conegut biomatemàtic de la Universitat de Califòrnia que ha patentat un "rellotge epigenètic de l'edat". Hi ha persones que envelleixen més ràpidament que d'altres, i aquest "rellotge epigenètic" mesuraria l'edat biològica de les persones i, no tant, l'edat cronològica. En aquesta anàlisi es detecten marques de metilació sobre posicions concretes de l'ADN. Aquestes marques són epigenètiques, és a dir, serien com a senyals tipus post-it, que poden posar-se i treure's, i que són variables perquè responen a situacions i estímuls concretes de l'organisme. Els treballs de Horvarth han permès detectar més de 350 posicions del genoma humà potencialment metilables, i segons el seu estat de metilació, usant un algoritme matemàtic, es podria predir amb una eficiència del 96% l'edat biològica d'una persona. De fet, han permès inferir que al voltant d'un 5% de la població envelleix més ràpidament del que li correspondria per edat cronològica. Doncs bé, el resultat més sorprenent d'aquest assaig clínic que us comentava és que, de mitjana, els individus que van participar en l'assaig van disminuir la seva edat biològica en 2,5 anys segons el "rellotge epigenètic". En altres paraules, el tractament amb una hormona del creixement i dos antidiabètics hauria revertit alguns dels símptomes de l'edat del petit nombre de voluntaris de l'assaig.

Són fiables aquests resultats? La veritat és que la meva percepció és que encara tot és molt prematur, perquè el grup de persones és molt petit (només 9) i, a més, no hi havia grup control sense medicar per a comparar. D'altra banda, l'assaig només ha estudiat l'efecte sobre homes blancs, ni s'han inclòs dones ni tampoc persones d'altres fons genètics, i no es coneix fins a quin punt hi poden contribuir altres paràmetres o factors. Jo seria molt cauta d'entrada. El seu autor principal és conegut perquè va treballar durant molt temps en criobiologia (conservació del teixit viu en congelació de molt baixes temperatures) i ara es dedica a la immunologia, a més de ser el fundador de diverses empreses biotecnològiques per a patentar i explotar els avenços científics de la seva recerca, així que també hi podria haver conflicte d'interessos. És, d'altra banda, conegut defensor de la teoria que l'envelliment és evitable i ha encetat argumentacions més o menys encertades i polèmiques amb altres científics sobre aquest tema. No es pot descartar un biaix, conscient o inconscient, per a fer cas només als resultats que donen suport a les nostres teories. Manquen assajos més complets i profunds, amb la intervenció de grups aliens que no comparteixin interessos d'empresa ni d'explotació de patents. Justament un dels problemes més greus i que està causant més dany a la credibilitat científica és la manca de reproductibilitat de molts experiments, normalment en aquells relacionats amb grans avenços, és el que s'ha anomenat crisi de replicació de resultats (replication crisis).

Així que, de moment, precaució i prudència. Crec que la planta de l'eterna joventut és encara un miratge.

Gemma Marfany
Opinió En braços de Morfeu Gemma Marfany
Gemma Marfany
Opinió El llac dels esquelets Gemma Marfany