Avui, dia de Sant Jordi i després d’una pandèmia tancats, qui més qui menys s’endurà una rosa, si no són tres, cap a casa. La gràcia no és que te les compris sinó que te les regalin. I tot i que el costum fa que les noies sempre rebin més roses, avui dia molts nois i homes tornen cap a casa amb roses que et poden regalar quan compres llibres. M’agraden molt les roses, però una de les coses que més enyoro és la seva olor. Les roses ornamentals que demà es regalaran, són boniques però inodores. Quin regal més diferent us faran si us regalen una rosa tallada del roser, que no durarà tant, però segurament perfumarà la casa amb un aroma distingible i únic. Tanmateix, us heu preguntat mai què en sabem de les roses?
Fa segles que els humans cultivem roses i ho fem de totes les maneres que es poden manipular les plantes. Quan trobem un roser que fa roses que ens agraden particularment, en fem esqueixos. Tallem una branca de manera que la puguem plantar, li traiem les espines i fem que pugui arrelar amb una torreta. Si ens en sortim, tindrem un nou roser que farà les roses idèntiques al roser “original”, perquè aquest tipus de reproducció asexual fa clons, és a dir, plantes genèticament idèntiques a la primera. D’aquesta manera, en tenir exactament les mateixes instruccions genètiques, el mateix genoma, aquest roser crescut a partir de l’esqueix produirà roses amb el mateix aroma, el mateix tipus de pètal avellutat i el mateix color (com ja us vaig explicar en un altre article fa un temps). Però també tots sabeu que hi ha molts tipus de varietats de roses. Si aneu al Parc Cervantes de Barcelona, o al Kew Gardens de Londres, hi ha una gran col·lecció de rosers plantats, amb el nom del seu creador, perquè hi ha competicions internacionals de creadors de noves varietats de roses, sigui per generar un color més delicat, un diferent nombre de pètals, o una olor subtilment decadent. A Europa, tot i que el Regne Unit té molts rosers, a França també tenen vertadera devoció i és la flor més cultivada i venuda. No cal dir que l’essència de rosa es troba amb molts productes cosmètics, perfums i també l’oli de rosa (particularment el de rosa mosqueta) té propietats regeneratives i medicinals.
On s’han originat les roses? La majoria d’espècies (no parlo de varietats aquí, sinó d’espècies silvestres) procedeixen d’Àsia, amb unes quantes menys que són originàries d’Europa, Àfrica i Amèrica. De fet, les roses (del gènere Rosa) donen nom a tota una família, les Rosàcies, on hi trobem moltes espècies de plantes que conreem, per la flor però sobretot pel fruit, com ara les maduixeres, pomeres, perers, presseguers, albercoquers, pruneres i ametllers. Si mai heu mirat de prop la flor d’aquestes plantes, les rosàcies, es caracteritza per tenir 5 pètals, un nombre senar i primer. La rosa silvestre també té 5 pètals, i el nombre de pètals de totes les roses que comprem o conreem és sempre múltiple de 5. Les roses es poden reproduir sexualment, i a partir del pol·len dels estams, pol·linitzar i fecundar els òvuls que hi ha als carpels de les flors. Aquesta pol·linització pot ser natural, sense intervenció humana, o artificial, si els humans intervenim. I als humans ens agrada molt intervenir en generar noves varietats de plantes encreuant-ne dues que tinguin característiques que ens agradin particularment. I això ha succeït amb les roses.
A Àsia, la varietat Rosa chinensis “Old blush” ha sigut molt preuada per la seva capacitat de floració continuada i per la seva exquisida olor, tot i que fa les roses més menudes. Les roses autòctones europees fan flors més robustes de pètals més grans. Els autors de noves roses van encreuar-les diverses vegades per aconseguir unir aquestes característiques. El 1867 es va generar una nova varietat híbrida, La France (la primera rosa de te híbrida), que té 60 pètals (múltiple de 5) i és molt apreciada per les seves flors de color rosa pàl·lid i una delicada olor. A més, pot florir tot l’any.
Durant molts anys, els humans hem encreuat roses per obtenir-ne de noves, però el procés és laboriós, perquè el nombre de cromosomes de les diferents espècies no és el mateix, i això fa que només si succeeix un fenomen anomenat poliploïdia, en què es dupliquen tots els cromosomes de cada parental (és a dir, la llavor descendent té duplicats els cromosomes heretats per part del pol·len i de l’òvul), la llavor resultant dona plantes fèrtils que poden tenir més descendents sexualment. Per això moltes plantes resultants d’un encreuament híbrid (llavors híbrides) si no hi ha poliploïdia, donen lloc a una sola planta que no pot reproduir-se sexualment, només ho pot fer clònicament (esqueixos, empelts, tubercles, bulbs…). Durant molts anys, tant els científics com els cultivadors de roses s’han preguntat: De quines espècies és filla la mítica rosa La France? Podem saber per què la Rosa chinensis floreix sempre? Quins gens determinen el color dels pètals i l’olor de les roses?
Això no ha sigut gaire fàcil perquè els encreuaments i nous encreuaments que s’han donat arreu del món fan que la genòmica de les roses sigui difícil de desentrellar, però des del 2018, ja ho podem respondre gràcies a un esforç internacional de molts investigadors va aconseguir seqüenciar el genoma de la Rosa chinensis. A partir d’aquest genoma complet, han pogut establir que dins de les rosàcies, les espècies més properes a les roses són les maduixes i les mores (fruits dels gèneres Fragaria i Rubus), i més lluny hi trobem una branca evolutiva que uneix pomes i peres (gènere Malus), i una altra amb prèssecs, albericocs, prunes i ametlles (gènere Prunus). Els científics van estudiar la seqüència de DNA dels diferents cromosomes que conté La France, i descobriren que és el resultat de l’encreuament de dues espècies de roses, una rosa asiàtica descendent de dues varietats de Rosa chinensis i una altra rosa híbrida de dues espècies europees, Rosa gallica i Rosa damascena. És a dir, La France és una flor híbrida, amb un genoma mosaic de tres espècies progenitores àvies.
Entre les coses més curioses (i amb més aplicació en el món de la floricultura) que van descobrir aquests investigadors, és que la capacitat de florir tot l’any de Rosa chinensis és deguda a una mutació molt particular, la inserció d’un element genètic mòbil (un transposó) que destrueix un gen que regula la floració de les plantes en resposta a hormones vegetals (sí, les plantes també tenen hormones, tant de resposta a l’estrès, la insolació i la sequera, com les que regulen el desenvolupament i la floració). Per tant, sabem que destruint aquest gen, aconseguim floració contínua. D’altra banda, també han descobert fins a 22 vies metabòliques diferents implicades en la producció de terpens (molècules implicades en la producció de l’olor característica) i dels antocians (responsables de la coloració dels pètals) I determinen que la biosíntesi de tots dos tipus de compostos, està regulada conjuntament a les roses.
Per tant, ara coneixem els secrets darrere la màgia i el misteri de les roses. Per obtenir noves roses, no caldrà passar més de 10 anys de proves infructuoses d’encreuaments forçats, sinó que directament podrem obtenir-les mitjançant edició genètica. Roses generades amb les característiques desitjades, que després podrem mantenir fent-ne clons, com fa centenars d’anys que els humans fem amb les plantes que ens agraden, incloent-hi els rosers.
Que tingueu un bon Sant Jordi!