L'anglès té dues paraules que m'agraden especialment, sunrise i sunset, per a les quals en català no tenim un terme específic, sinó que les traduïm com a sortida del sol i posta del sol. Per contra, tenim moltes paraules per a definir la llum del sol a la sortida i a la posta. Potser la llum ens ha interessat més? La llum i els matisos de color. Així, tenim les paraules alba i aurora, que suggereixen la sortida del sol, però que no són sinònimes del tot. L'aurora es refereix a la llum rosada quasi rogenca que ens indica la sortida del sol. L'alba, en canvi, fa referència a la claror quasi blanca que acompanya els rajos de llum del sol quan està a punt de trencar l'horitzó. Matisos diferents de llum i color. L'albada i la vesprada es refereixen a tot el període de temps en què dura aquesta claror difusa, respectivament, fins que el sol ja ha sortit del tot i és de dia, i fins que el sol es posa definitivament i és de nit. Molt curiós és el fet que tenim una paraula que podem emprar tant a la sortida com a la posta del sol per a referir-nos a aquella llum indefinible, una claror que pot créixer o minvar, fins que sigui de dia o de nit, el crepuscle. Tot i que majoritàriament usem aquesta paraula a la posta de sol, tenim crepuscle matutí i crepuscle vespertí.
De fet, la sortida i la posta del sol són tan importants per als animals, que tenim circuits neuronals específics per a distingir la llum crepuscular, de forma que el nostre cervell interpreta si es fa de dia o es fa de nit. D'aquesta manera, posem en ordre el rellotge circadiari del nostre organisme, perquè tot i que tenim altres referències externes com la temperatura, la necessitat d'alimentació i les interaccions socials, si alguna cosa és periòdica i un referent permanent en la nostra vida, és el cicle dia/nit degut a la rotació del nostre planeta Terra sobre el seu eix.
Se sap que el ritme circadiari en els animals té un cicle aproximat de 24 hores i està controlat per un grup dens de neurones a l'hipotàlem, anomenat nucli supraquiasmàtic. Aquesta regió del cervell s'encarrega de sincronitzar mitjançant senyals elèctrics i químics altres neurones del cervell i les cèl·lules de la resta del cos. En un article recent, s'ha publicat que, als primats, existeix un circuit neuronal específic que té una preferència clara pels colors de la banda cromàtica de la llum crepuscular (quan el sol surt o es pon), i que les cèl·lules que responen a aquestes longituds d'ona es troben a la retina.
Mirar el cel a la sortida del sol i a la posta de sol ha sigut molt rellevant per establir i reforçar el nostre ritme circadiari
Recordem com veiem els colors. La retina dels vertebrats (i, per tant, la nostra) té dos tipus principals de neurones fotoreceptores: bastons i cons. Tenim un 93-95% de bastons i la resta són cons. Els bastons expressen un pigment, la rodopsina, que s'excita amb fotons de llum poc intensa, però que no distingeix entre diferents longituds d'ona, i per això, només ens permet veure en blanc i negre. Com que tenim molts bastons, ens confereixen visió perifèrica. Quan és de nit, sota la llum de la lluna (llum de molt baixa intensitat), no percebem els colors perquè només s'exciten els bastons. Tampoc podem llegir ni distingir detalls molt precisos del que veiem. D'altra banda, els cons contenen pigments, o opsines, que s'exciten amb fotons d'alta intensitat i de diferent longitud d'ona. Els humans (tots els primats) tenim tres tipus de cons, els que tenen opsines que s'exciten amb fotons de llum de longitud d'ona del rang del vermell, els que tenen opsines que s'exciten amb fotons de longitud d'ona del rang del verd, i els que tenen opsines que s'exciten dins del rang del blau. Tots els colors que veiem són combinacions d'aquestes longituds d'ona. Els cons, a més de permetre'ns veure en color, també ens permeten distingir els detalls de forma acurada, particularment perquè tenim una acumulació de cons en la màcula, una zona central de la retina on conflueixen la major part de fotons després de passar per la lent del cristal·lí. Per això, quan és de dia o amb molta llum, veiem en color i també podem llegir i executar funcions visuals amb elevada precisió. Les cèl·lules fotoreceptores converteixen els fotons (energia lumínica) en energia química i, després, en impuls elèctric, que serà processat per diverses neurones fins a arribar al nostre cervell, que és qui interpreta i realment "veu" la imatge i en percep els diferents colors i detalls.
Quan, per mutacions genètiques, alguna de les opsines dels cons no es produeix, no veiem algun dels colors i som daltònics. Hi ha diversos tipus de daltonisme, segons quines longituds d'ona no podem percebre. Hi ha altres mutacions genètiques que no ens permeten distingir cap color, només podem veure en blanc i negre, i n'anomenem acromatòpsia.
Doncs bé, hi ha unes altres neurones a la retina que també són fotoreceptores i expressen un pigment diferent, la melanopsina. Aquestes neurones són un subgrup de les anomenades cèl·lules ganglionars retinals, els axons de les quals connecten directament amb el cervell. Aquestes neurones de la retina amb melanopsina no capturen els fotons de la llum per percebre figures, sinó que específicament estan relacionades amb el control circadiari. Com pot ser això? Sembla ser que aquest petit subgrup de cèl·lules ganglionars de la retina reben estímuls específics d'altres neurones de la retina, en un circuit específic, de forma que poden interpretar els gradients de llum blava i groga, de forma que s'exciten quan hi ha un increment de llum groga alhora que hi ha un decrement de llum blava. És a dir, més que percebre un color, el que perceben és el canvi oposat de la llum de dos colors, la llum blava i la llum groga. I ara, penseu en quina situació ambiental es dona justament aquest canvi en sentit oposat. A la sortida del sol, passem del cel negre de la nit a blau fosc, a zones que es tornen blau clar i que, ràpidament, fan la transició cap a groc i rosat a mesura que el sol surt. A la posta de sol, passem també de zones de cel blau a cel groc-rogenc, fins que enfosqueix. Aquest circuit tan específic de percepció de la transició de colors en gradients oposats, a la retina de primats, ha sigut cabdal per a informar el nostre cervell de la transició dia/nit. Mirar el cel a la sortida del sol i a la posta de sol ha sigut molt rellevant per establir i reforçar el nostre ritme circadiari. Un altre dia parlarem de per què no és convenient mirar telèfons mòbils i tablets amb llum de pantalla intensa a la nit just abans d'anar a dormir pel fet que interfereix amb el control dels nostres ritmes circadiaris.
Trobo poètic pensar que, molt probablement, part de la fascinació i el plaer que tots els humans sentim quan mirem el cel, a trenc d'alba i al capvespre, quan veiem els tons blaus que ràpidament transicionen a colors encesos, és a causa d'unes poques neurones de la nostra retina que en aquell moment estan establint connexions neuronals dins d'un circuit específic per tal de dir-li al nostre cervell que ja és de dia, o que tot just comença la nit.