Aquesta deu ser la pregunta més repetida d'aquesta setmana a Catalunya, sobretot per a totes les famílies i amics que tenim estudiants que han fet les proves d'accés a la Universitat enguany. Si la pregunta és coneguda, la resposta en canvi és molt variable. Excepte per als casos extrems, com ara els estudiants que han suspès (sobretot, no us desanimeu!) i els alumnes excel·lents que han tret més d'un 9 (moltes felicitats i endavant!), molts dels estudiants us diran que no ho tenen del tot clar. Els que volen estudiar graus en què la demanda és molt alta, la nota de tall per fer la carrera que els il·lusiona és una espasa de Dàmocles i la diferència entre passar o no passar pot ser de dècimes o centèsimes. Així, la mateixa nota final pot ser una gran alegria per a alguns, i un disgust per a uns altres. Per tant, la satisfacció davant la nota obtinguda a les proves de selectivitat, la "sele", no té realment una percepció objectiva, sinó que se sent de forma molt diferent segons les circumstàncies, si pots o no pots entrar al grau que vols estudiar. D'igual manera, si ets professor i tens una classe d'alumnes no gaire estudiosos, el que treu un 8 en un examen és un estudiant excel·lent i pot ser el millor alumne de la classe, mentre que si tots els alumnes són excel·lents i treuen de 9 per amunt, l'alumne que treu aquest mateix 8 molt probablement no se sentirà ni tan brillant, ni molt menys el millor de la classe.

Aquesta subjectivitat en la percepció és molt freqüent als éssers humans i, fins i tot, aquesta dependència del context pot fer-nos canviar de parer i de decisió. I cal recordar que prenem decisions cada dia contínuament, algunes són decisions importants però moltes són decisions trivials. Per això és tan important saber si la nostra percepció determina la nostra presa de decisions, siguin senzilles o complexes. Això justament és el que analitzen uns investigadors en un article que acaben de publicar a Science. Aquests científics, es plantegen inicialment la següent qüestió: per què els problemes socials ens semblen tan difícils de resoldre? I arriben a la conclusió que si no tenim un context amb situacions molt definides i extremes, i només tenim situacions ambigües, llavors tendim a expandir els conceptes per generar un marc de referència on "reinventem" els extrems. És a dir, necessitem els blancs i els negres, i si només tenim grisos, ens inventarem d'alguna manera el blanc o el negre. Si us poso els experiments que van fer, segur que ho entendreu millor. En aquest treball, es realitzen tres grans grups de proves. La primera sembla molt senzilla, es tracta de distingir entre el color blau i el morat. Donen a les persones que fan la prova una imatge amb 1.000 punts que poden ser de qualsevol color entre l'escala del blau al morat. Han d'assenyalar els que són clarament blaus. Fàcil. Aquesta prova la repeteixen disminuint progressivament el nombre de punts blaus, i llavors constataren que les persones continuaven encerclant molts punts, perquè com que n'hi havia pocs de blaus, els que eren d'un color entremig, també els semblaven blaus. Per tant, el seu criteri de què és el color blau canviava segons quants punts blaus hi havia; com menys n'hi havia, més s'equivocaven. I això passava igualment encara que els advertissis que els punts blaus anaven disminuint i els donaves diners si no s'equivocaven. L'error en la percepció humana afecta al nostre criteri.

Potser el pessimisme que ens envaeix davant els problemes socials als països desenvolupats és que ja no tenim situacions extremes preocupants

La segona prova consistia a discernir, d'entre 1.000 cares humanes amb diferents expressions, aquelles que eren amenaçadores. Quan les cares tenien una expressió molt definida, no hi havia confusió en la tria, però si s'eliminaven del joc les cares amenaçadores, llavors les que eren ni fu ni fa, les expressions ambigües que no eren clarament amigables, passaven a ser amenaçadores. Un canvi molt important de concepte, perquè ara no parlem de colors, sinó de si percebem que una persona pot ser un perill per a nosaltres o no. Compte! Senzillament canviant el context, algú que abans ens semblava normal passava a semblar-nos perillós. Fan una última prova, una mica més complexa, en què els científics demanen avaluar èticament un conjunt de projectes d'investigació. Doncs bé, quan hi havia projectes amb components no ètics, aquests eren trobats de seguida, però si es treien de la prova aquests projectes més extrems, llavors els projectes "grisos", els que eren més indefinits, passaven a ser classificats com a "no ètics". I això és molt important en les relacions humanes i en certes situacions. Per exemple, no té massa rellevància si anem a comprar plàtans a la fruiteria i el concepte de plàtan madur varia, ja que si no en trobem de tous i tacats, un plàtan groc ja ens semblarà prou madur si els altres que l'envolten són verds. Però, en canvi, com els mateixos autors expliquen a la introducció de l'article, aquest canvi de concepte és perillós i no és acceptable si resulta que perquè baixen els delictes en una determinada regió geogràfica, ampliem el concepte de delicte per a encabir activitats que no ho són.

Us recomano molt que mireu el vídeo que els mateixos autors han penjat a la web de Science, és en obert, fàcil d'entendre i molt gràfic. Els autors acaben dient que potser el pessimisme que ens envaeix davant els problemes socials als països desenvolupats és que ja no tenim situacions extremes preocupants i, per tant, en mancar-nos les referències extremes, veiem situacions problemàtiques allà on potser d'altres societats, amb problemes molt més greus, veuen foteses. L'escala de valors i referències són diferents.

Costa molt de veure i interpretar allò que és molt difícil que succeeixi o no esperem que passi, i llavors ens passa desapercebut

Els psicòlegs i sociòlegs fa temps que saben que un estímul és percebut i és avaluat dins d'un context, i adquireix rellevància o no segons els estímuls contextuals que l'envolten o el precedeixen en el temps. Per exemple, tots sabem que si escrivim una frase on una paraula té un error tipogràfic, la podem llegir igual. De fet, és molt probable que la llegim i la rellegim sense adonar-nos de l'error. Només algú amb la ment fresca (o el corrector de text de l'ordinador) pot descobrir-lo. La ment anticipa quina serà la paraula segons el context i les lletres que hi veu. També succeeix en els jocs que enganyen la ment, en què veiem o entenem allò que, segons la nostra experiència prèvia, la nostra ment anticipa i espera que hi hagi. D'igual manera, costa molt de veure i interpretar allò que és molt difícil que succeeixi o no esperem que passi, i llavors ens passa desapercebut. I aquesta és una de les raons per les quals només una ment entrenada pot interpretar bé radiografies per a trobar possibles tumors, o identificar objectes perillosos pels raigs X d'un aeroport.

Al final, la ment humana percep, interpreta, pren decisions i actua. I més cops que menys, tot i estar convençuts d'actuar racionalment, quan ens basem en les nostres percepcions, en realitat, actuem subjectivament.