Molts lectors hauran vist o sentit parlar d'aquesta sèrie de TV en què un professor de secundària brillant però sense èxit social i menystingut pels seus gira la truita aplicant els seus coneixements de química a la fabricació casolana de drogues psicoestimulants. Aquest guió d'èxit també ha estat utilitzat per a una pel·lícula de cine molt recent titulada MDMA en què s'explica una història ambientada als anys vuitanta, sobre una universitària que no pot pagar els seus deutes i decideix aplicar els seus coneixements per a produir MDMA (sigles de 3,4-metilendioximetanfetamina), la droga coneguda com a "èxtasi", per convertir-se en la proveïdora més important d'aquesta droga a la costa oest dels Estats Units. L'èxtasi, una droga que està prohibida actualment a la gran majoria de països del món, forma part d'un grup més ampli de drogues, on trobem també l'LSD (dietilamida de l'àcid lisèrgic), que estan emparentades amb l'alcaloide mescalina.

La mescalina i altres alcaloides han estat emprats pels humans des de temps immemorials. Es tenen evidències que fa 6.000 anys (a les terres que ara formen part del Perú, Mèxic i els Estats Units), la mescalina extreta del peiot (peyotl) i altres cactus es feia servir en cerimònies espirituals i religioses per induir estats d'al·lucinació i pau interior. Segurament, els alcaloides produïts per la banya del sègol (un fong que infecta cereals, com blat i ordi) també induïen estats similars d'alienació mental transitòria i al·lucinacions als misteris d'Eleusis hel·lènics, a la riba del Mediterrani. Segur que també moltes altres cultures d'arreu consumien aquest tipus de substàncies per crear aquests estats d'eufòria i desorientació de la realitat. Durant el segle XX, es va purificar la mescalina i altres principis actius naturals per tal d'estudiar-ne les propietats i, basant-se en la seva estructura química, generar derivats sintètics que potenciessin els seus efectes psicotròpics, com ara l'LSD i l'MDMA. Aquestes drogues permeten una partició de la realitat amb una exaltació de les percepcions sensorials, per la qual cosa també es coneixen com a drogues "psicodèliques".

A més dels efectes sobre els sentits i la seva percepció (colors, olors, sons es veuen incrementats i distorsionats), aquestes drogues tenen un potent efecte sobre el comportament humà. L'MDMA causa un sentiment d'eufòria, increment de l'empatia i l'afany de socialització, desinhibició del comportament i una sensació de benestar difusa. Té aquests efectes perquè s'uneix fortament als mateixos receptors que la serotonina, un neurotransmissor que fabrica el nostre cos i que està molt regulat. Les quantitats ingerides incrementen l'activació d'aquests receptors a les neurones del nostre cervell, generant aquesta resposta exacerbada. Però, evidentment, també produeix efectes secundaris prou importants: sobreexcitació cardíaca, increment de la temperatura corporal i la pressió sanguínia, insomni, marejos, disfunció erèctil... i amb sobredosi o un consum perllongat, també hi ha efectes sobre la cognició i pèrdua de memòria, irritabilitat, sensació d'angoixa i depressió. Molts cops per efecte rebot, ja que les reserves de serotonina s'esgoten i tarden uns dies a reposar-se. No ens pensem pas que aquestes drogues, en estar prohibides, no es consumeixen, ja que existeix un consum amagat pels seus suposats efectes "recreatius".

Potser els joves que les consumeixen no ho farien amb tanta inconsciència si sabessin que aquestes drogues van ser investigades pels seus efectes en humans en projectes militars secrets. Entre els anys cinquanta i setanta, totes aquestes drogues van rebre molta atenció en recerca militar, particularment als Estats Units, on se cercava una "droga de la veritat" que permetés als interrogadors obtenir la veritat de testimonis valuosos i sospitosos importants, en interrogatoris sense necessitat de tortura física, sense que s'hi poguessin oposar i sense que en quedessin records. Es va provar en pacients psiquiàtrics sense que ells ho sabessin, i com que no es coneixien ni controlaven les dosis, va haver-hi diversos pacients que van morir. Aquests casos es van silenciar i aquests estudis van ser destruïts posteriorment perquè no en quedessin evidències, però se n'han trobat referències en informes confidencials de la CIA.

Els pops responen a l'èxtasi activant les seves neurones igual que ho fem els humans, provocant un comportament empàtic i de socialització molt similar

Tot i això, la recerca d'aquests compostos pot ser molt interessant per al tractament de malalties psiquiàtriques, ja que el seu efecte pot ser beneficiós i contrarestar certs estats patogènics. Per exemple, es considera que l'èxtasi pot ser útil per a afavorir la socialització en alguns trastorns de l'espectre autista, tot sempre amb estudis de recerca ben dissenyats, primer en models animals i també en humans sota estudi clínic. Al final, una droga pot ser un medicament (en anglès, drug té totes dues accepcions) perquè el seu efecte depèn de la dosi, i el seu requeriment depèn l'estat bioquímic i metabòlic del pacient. El que per a una persona pot ser un excés, en una altra pot ser el tractament que necessita. Per això és tan interessant un article acabat de publicar a Current Biology, en què s'estudia l'efecte de l'èxtasi en pops. I ara em direu, pops? Sí, cefalòpodes, mol·luscs amb un sistema nerviós força elaborat. Els pops poden servir com a animal model, per estudiar com s'estructura i comunica el sistema nerviós i, també, la resposta a les dosis de certes drogues.

Els investigadors van comprovar primer si els pops tenen un receptor que respon a serotonina (funció bàsica endògena) i a MDMA similar al d'humans. La conservació d'aquest receptor és àmplia dins de l'escala evolutiva, i no només el troben en mamífers i vertebrats, sinó en invertebrats com la mosca de la fruita i també en pops. Si tenen una proteïna tan conservada, és molt probable que la seva funció també ho estigui, per la qual cosa van procedir a estudiar quin efecte tenia la ingestió de MDMA sobre el seu comportament. Cal dir que, fora de l'època d'aparellament, els pops són molt esquerps i solitaris, prefereixen estar sols. Doncs bé, van instal·lar una peixera amb tres cambres connectades per tal d'observar els moviments dels pops. Cada pop estudiat era col·locat per separat a una cambra central, que connectava amb una cambra on hi havia un objecte inert, i a una altra cambra on hi havia un altre pop dins una gàbia. Si els pops no estaven tractats, preferien passar més estona a la cambra amb l'objecte inert. Si els pops eren tractats primer amb MDMA (èxtasi) líquid diluït a la peixera (que s'incorpora a la sang per la respiració de les brànquies), el comportament del pop canviava totalment. Amb l'èxtasi, el pop es torna sociable, i passa moltíssima més estona fent companyia a l'altre pop. Encara més, l'abraça amb els seus tentacles (sense agressivitat) i vol notar el seu contacte. I si no pot, s'amorra a les parets de la peixera. És a dir, es desinhibeix el seu comportament normalment solitari, i cerca el contacte i la manyagueria. Vol abraçades i caliu de pop. Respon a l'èxtasi activant les seves neurones igual que ho fem els humans, provocant un comportament empàtic i de socialització molt similar. Conclusió, els pops ens poden ajudar a comprendre quins són els efectes d'algunes drogues "psicodèliques" al nostre cervell, per tal d'ajudar a generar nous tractaments més efectius en alguns trastorns psiquiàtrics que, ara per ara, no tenen tractament.