Els humans som animals socials, és a dir, vivim i interaccionem en una comunitat. Viure en una comunitat implica que moltes de les accions que fem tenen conseqüències més enllà de nosaltres mateixos. Per això, tot i que som individus i ens agrada sentir-nos amos de les nostres decisions, no podem prendre sempre decisions individuals. És evident que n’hi ha que només ens afecten a nosaltres (per exemple, si avui comprem maduixes o taronges, agafem el bus o anem caminant, o si preferim estudiar biologia o història), però hi ha moltes decisions que són grupals: o bé les prenem entre tots, o bé les prenen els nostres representants comunitaris.
Quan parlem de decisions grupals, rarament trobarem situacions en què les decisions siguin unànimes i que agradin a tothom, ja que la majoria de vegades hi ha diversitat d’opinions i interessos. Tanmateix, com a animals socials que som, intentem aconseguir un consens que ens permeti adoptar una posició única. Arribar a un consens és molt més complicat del que sembla a priori, perquè hi ha molts elements en joc. Així i tot, circumstàncies en què es requereix prendre una decisió més o menys pactada són molt freqüents. Per posar exemples que vivim tots diàriament, podríem parlar de decisions que cal prendre a la comunitat de veïns, a classe o a l’empresa. Com arribem a aquest consens?
Una manera de consensuar una decisió és tenir un líder, i el líder ―normalment amb un selecte grup de representants― decideix en nom de tots. Això succeeix en les converses entre sindicats i empresa, però també als ajuntaments, als parlaments, al govern, o altres llocs amb una organització representativa. En altres ocasions, el grup que ha de decidir és més limitat i pot intentar arribar a un consens amb tots els afectats. Una possible solució és votar, tanmateix, no sempre la votació permet aconseguir el consens. Tots sabem que hi ha votacions que ens deixen amb sabor agredolç. Com ho decidim, llavors? Us posaré un exemple directe i fàcil. El grup que tinc a classe té un examen programat per a un dia determinat, però l’examen no es podrà fer en aquella data, i n’hem de buscar una altra. Es proposa una data alternativa, que va fantàstica per al 85% de la classe, però que és impossible per a un 15%, que té programada una altra activitat ineludible en aquella mateixa hora. Hi ha una segona data que no és impossible per a ningú, però aquesta no va tan bé per al 85% de la classe que hem comentat inicialment. Què fareu en aquestes circumstàncies? Si voteu preferències, podria guanyar la primera data amb un 85% per cent dels vots, però estaríeu impedint a un 15% dels alumnes que pugui fer l’avaluació el mateix dia. En canvi, si es parla entre tots i es fa veure la necessitat que cal trobar un dia que no deixi fora ningú, potser es pot pactar que la majoria cedeixi a favor d’una minoria que no té altra opció (una minoria que podríem definir com a minoria persistent). Si cedim en favor de la minoria, és probable que tingueu a alguns alumnes descontents, però no deixeu despenjat a ningú i manteniu la cohesió del grup. La votació de la majoria us hauria permès imposar una data, però a expenses de dividir el grup.
Si les minories no tenen altra opció i representen un percentatge de la comunitat suficientment gran, poden fer canviar el sentit de la decisió d’una majoria, perquè el cost de no cedir és la divisió del grup
Doncs bé, aquest tipus de pacte que ens pot semblar molt humà, i que s’aplica en la resolució de conflictes o situacions en què hi ha divisió d’opinions (per exemple, un cas molt clar és en les coalicions polítiques entre una força majoritària i una minoritària) també es pot observar i estudiar en animals que tenen un elevat sentit de comunitat, per exemple, en els insectes eusocials, com ara les abelles o les formigues. Un experiment publicat recentment, dut a terme en formigues, mostra com es pot arribar a un consens fent que la majoria abandoni la seva posició a favor d’una minoria persistent. L’experiment es fa amb una colònia de formigues obligades a buscar un nou formiguer, ja que el seu original ha sigut destruït. Se’ls col·loca dos formiguers opcionals, un té molt bones qualitats de llum (en direm “niu òptim”), mentre que l’altre no presenta unes condicions tan adients (en direm “niu deficient”). Les formigues exploren el seu espai i arriben als nius, entren i surten i es comuniquen entre elles. El niu òptim no és assequible a totes elles (la porta no s’obre per a totes, sinó que selecciona qui pot entrar), mentre que el niu deficient és assequible a totes. Davant de la disjuntiva, niu òptim per a unes poques o niu deficient per a totes, la comunitat de formigues tria el niu deficient. Els investigadors fan un model matemàtic per estudiar i predir el comportament, de forma que van canviant el percentatge de formigues que tenen accés al niu òptim, que cada vegada és més alt, fins a esdevenir una majoria. La decisió de la majoria continua sent anar a fer el cau al niu deficient, perquè prioritzen no dividir el grup i mantenir-ne la cohesió. Evidentment, això es manté fins que el nombre de les formigues minoritàries es fa prou petit, perquè hi ha un equilibri de decisions dins de la comunitat (en el seu estudi, el punt d’inflexió és al 60-70% de formigues que poden cedir davant d’un 40-30%). Aquí adjunto el magnífic vídeo, molt divulgatiu, que han preparat els investigadors per entendre com fan l’experiment i com arriben a aquestes conclusions.
Ens podem preguntar si aquest és un fenomen únic? Els investigadors creuen que reflecteix un comportament estès en els animals socials, que d’aquesta manera eviten una imposició de la majoria i alhora mantenen el grup cohesionat. Altres animals, a pesar que no tenen un comportament social tan potent com les formigues, també afavoreixen un comportament comunitari compartit, i eviten escindir-se. Per exemple, experiments en paneroles (Periplaneta americana) en què exploren com es fa la decisió de la cerca del cau, mostren que normalment s’imposa un comportament comú seguint el comportament d’una minoria. Com es fa aquesta decisió comuna? Sembla que, en aquest cas, se segueix el comportament dels membres del grup que prenen una decisió més proactiva, és a dir, dels membres més segurs ―que tant pot ser perquè han tingut experiències prèvies que els donen informació (sí, els insectes aprenen, fugen de les experiències negatives i busquen repetir les experiències positives), o bé perquè tenen més gana o senten un impuls superior― que prenen sense dubtar una determinada decisió, sigui o no encertada. Aquestes paneroles influencer fan que les paneroles indecises es decideixin a seguir-les. Evidentment que aquest comportament també es pot modelitzar i s’observa que l’efecte crida depèn de la mida del grup. Aquest comportament grupal deu haver estat seleccionat a favor, perquè incrementa la supervivència de la majoria, mentre que la divisió excessiva afavoreix que els petits grups siguin més fàcilment depredats o tinguin menys capacitat de supervivència. No obstant, si el grup de paneroles inicial és molt gran, pot ser que l’efecte crida sigui potent en dues direccions diferents, i el grup s’escindeixi en dos. Si la diferència entre dos grups d’opinió és gran i hi ha prou individus, els grups escindits poden arribar a fer-se independents i sobreviure.
En tot cas, la cerca d’un consens no sempre passa per imposar la decisió d’una majoria i cal escoltar la decisió de la minoria. En moltes situacions, si les minories no tenen altra opció i representen un percentatge de la comunitat suficientment gran, poden fer canviar el sentit de la decisió d’una majoria, perquè el cost de no cedir és la divisió del grup. En una comunitat, els peixos grans no sempre han d’imposar-se als petits. Depèn molt del cost que la decisió de continuar junts o escindir-se tingui per al grup.