Xavier Trias i Artur Mas van ser dos dels personatges destacats que van assistir a la presentació de la reedició de Des dels turons a l'altra banda del riu del president Pujol. A la llibreria Ona del Tatxo Benet, un temple de la literatura en català. Més val tard que mai. En el seu dia van ser els primers a participar de la carnisseria.

No s'hi cabia. Estava a petar. Jo també hi vaig anar. M'hi van convidar i em va plaure poder-hi ser. Des de sempre i sense gairebé saber-m'ho explicar m'ha generat fascinació el president Pujol. Actitud compatible amb no haver-lo votat mai. I mira que les hem fet grosses. Fins i tot crec recordar haver votat al Congrés de Madrid per una candidata que no em feia el pes ni de casualitat. Però mon pare, més republicà que el bigoti blanc de l’Avi Macià, em va agafar per l’orella i em va fer anar a votar. A la primera sessió del Congrés inclús ell se’n va penedir!

L'estampa de Pujol a Ona em va semblar entranyable. I prou sencer malgrat tots els malgrats. Té 94 anys, ha superat un ictus. Des de 2014 que passa per ser un proscrit. I ha rebut tracte de pària. Segurament que en el pecat hi ha penitència. Ara, entre poc i massa. Perquè els llops se li van tirar al coll tan aviat va confessar allò de la deixa de l’Avi Florenci. I els primers, els seus. Que són les garrotades que fan més mal.

I aquí l’alcalde Trias va excel·lir. Va fuetejar exemplarment el president Pujol. Sense compassió. Textualment i d’immediat va dir "El que ha de fer Jordi Pujol és desaparèixer. Renunciar a tot" (La Vanguardia, 29 de juliol de 2014). I que hi havia de renunciar "a la força perquè si no ho fa, el forçaran a fer-ho. Hi ha coses que si no les fas tu, te les fan fer" deia Trias compungit. I a fe de Déu que així va ser. Els Socialistes, sempre tan poc oportunistes i tan honorables, es van afanyar a demanar que li retiressin la Medalla d’Or de la Ciutat. I l’alcalde Trias va executar la petició ipso facto.

Pujol es va retirar a Queralbs aquell estiu. Com sempre, d’altra banda. I tal i com havia pronosticat Trias el van procedir a depurar "a la força". Un emissari de Mas es va plantar a Queralbs i li va fer saber que ja no era ningú i que passava a ser un proscrit. Mas va matar el Pare. D’ell, de tots els convergents. Entre els que no sé si per sort o per desgràcia no m’hi he comptat mai ni remotament.

Jo hi vaig anar a l’Ona. Hi vaig anar perquè em mereix tot el respecte que tants altres —que li deuen tot— no li han tingut

Mas el va sacrificar. Sense contemplacions. Li devia saber greu. Segurament. Però si va dubtar ho va dissimular bé. Devia aplicar la tesi del poeta d’Arenys. Potser era inevitable. Ara, tot l’acarnissament posterior no li desitjo a ningú. La justícia té poc a veure amb aquesta mena de judicis tribals.

Jo hi vaig anar a l’Ona. I no només perquè m’interessava l’acte de retòrica xirucaire. El títol no pot ser més cumbaià, del Pujol que puja el Pedraforca xiulant la Santa Espina. Hi vaig anar perquè em mereix tot el respecte que tants altres —que li deuen tot— no li han tingut. Amb Maragall, són dos presidents amb una solera incontestable. Savis. Visionaris. I també amb les seves misèries que en el cas de Pujol van quedar al descobert i a mercè del judici més brutal. Maragall, en aquest sentit, ha envellit millor.

Llarga vida al President. Que la pugui celebrar a prop dels seus i amb un somriure als llavis. I el dia que no hi sigui desitjo que se l’acomiadi amb el respecte que es mereix. Per les seves ombres ja l’hem jutjat en vida, sens dubte. I amb tota severitat. Que en l’hora dels adeus no siguem mesquins.