Ja els anomenen "Generació C" als Estats Units. Són tots aquells que seran tota la vida sota el signe del coronavirus. Una pandèmia de conseqüències desmesurades i inèdites, carregada d'amenaces sinistres. I, alhora, que provocarà un cataclisme en l'economia mundial. De resultes d'això, aquí, prop de 500.000 joves de menys de 25 anys tindran una entrada més que caòtica en el mercat de treball.
Ara mateix, Reuters informa que EUA destinarà prop de 500.000 milions de dòlars més per a l'assistència als infectats o la prevenció del contagi. No es quedarà sol. "Hi haurà un tercer pressupost", anticipen aquí i allà, rectificant el que havien disposat anteriorment amb xifres encara més impressionants. La Comissió Europea ja estudia un pla de dos bilions d'euros per a la recuperació econòmica de la zona mentre Angela Merkel apunta que "no estem vivint la fase final de la pandèmia, sinó el començament".
Sobre aquest panorama, l'oceà de deutes mundials ascendeix —de moment— a 255 bilions de dòlars. El Financial Times avança que Europa estudia la conveniència de crear un "banc dolent" per carregar-li els deutes tòxics de les entitats financeres. El risc que comporta una Itàlia a la deriva es creu sistèmic i que podria arrossegar altres països del sud, com Espanya, Portugal i Grècia. Potser en el segon semestre, Roma emeti senyals més tranquil·litzadors. Potser.
I en aquesta tessitura, per a les files de la Generació C les classes estan cancel·lades. Viatjar és un problema. En què quedaran les ofertes de treball per a aquells i aquelles que acaben la carrera? Els joves diplomats dels anys 2008-2009, quan va arrencar la gran crisi financera, estan ben situats per saber-ho. Van haver d'aguantar tràngols que no obliden. L'FMI preveu per a Espanya el 2020 una caiguda del 8% del PIB i un atur del 20%. Així van les coses.
El problema addicional és que el cost de l'habitatge ha pujat molt aquests anys a causa de l'incentiu col·lateral que el BCE oferia amb els tipus d'interès molt baixos a comprar cases, de la qual cosa es beneficiava el sector immobiliari. Davant això, la solidaritat familiar, gairebé sempre present, pot ajudar de nou a salvar situacions difícils.
Per la promoció d'aquells anys que no va acceptar integrar-se amb els ni-nis (els que no estudiaven ni treballaven), la restauració, el turisme o l'hostaleria eren alternatives per als joves, però en aquesta ocasió sembla que tot fa pujada perquè l'enclaustrament no se sap quan acabarà.
La Generació C comença a confrontar-se amb institucions, en aquest cas, relacionades amb la catàstrofe del coronavirus
Totes aquestes circumstàncies poden portar a continuar estudiant, fer un màster o similar, però al capdavall, per no acabar com els millenials —la generació més ben formada i sense feina—, fa falta alguna cosa més substancial i concreta. Es podria aplicar de cara als joves una reducció de càrregues socials i fiscals sobre els salaris dels nous contractes per animar les empreses a reclutar-los. I com més aviat millor, ja que hi pot haver una consolidació ràpida del capital amb menys empreses al mercat.
Paral·lelament, com sol passar, la Generació C comença a confrontar-se amb institucions, en aquest cas, relacionades amb la catàstrofe del coronavirus. Referent a això, Brahma Chellaney ha publicat aquests dies en el prestigiós Project Sindicate un article en línia (de lectura gratuïta i traduïda a diversos idiomes) assenyalant que l'Organització Mundial de la Salut (OMS) "és l'única institució capaç de proporcionar lideratge en salut global. En un moment en què es necessita urgentment aquest lideratge, ha fallat de manera miserable". I agrega "a mesura que els costos de la mala gestió continuen augmentant, passar comptes s'està tornant gairebé inevitable. Una petició en línia demanant la renúncia del director de l'OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, ha aconseguit gairebé un milió de firmes". És el primer exemple i no sembla desorientat.