Malgrat ser un autèntic mestre en l’art de distreure el personal amb inesperats conills del capell, a Pedro Sánchez se li estan acabant els trucs. Darrerament, s’assembla més a un mag de fireta que a un David Copperfield de la política, exhaurit pels raigs fulminants que li disparen des dels seus mateixos cercles de confiança. És tal el podrimener que apareix als àudios de l’actual triangle d’empestats, altra hora amics del cotxe de redempció, que sembla impossible que l’explosió final no li rebenti a la cara. Altrament, a diferència d’altres tempus més feliços, Sánchez no controla ni l’agenda, ni el calendari, i el pànic a tot el que pot sortir, ara que ja s’ha destapat la claveguera, el deixa com una gallina sense cap, fent moviments desesperats i inútils.
El darrer ha estat barallar-se amb Trump, una maniobra de distracció que en altres èpoques li hauria donat rèdits polítics i, sobretot, hauria entretingut el personal. Igual que ho ha fet amb el tema palestí —no endebades la Kufia sempre és una gran coartada per despistar les pròpies misèries—, ara intenta posar-se talons amb el populisme patri de la qüestió OTAN. Però aquesta pantalla d’estadista de fireta ja no li compra ningú, ni tan sols els mitjans que li són més propers. Koldo era un problema, Ábalos, un drama, però Santos Cerdán és una tragèdia, i la suma de tot, un tsunami. A hores d’ara, i malgrat la seva extraordinària capacitat de resiliència, no sembla que Sánchez pugui salvar-se de la tempesta perfecta que anuncien els àudios d’aquest Villarejo 2.0 anomenat Koldo. El poder, la corrupció i la prostitució convertits en un triangle de les Bermudes que inevitablement devoraran l’actual llogater de la Moncloa. Sánchez sempre ha sabut jugar en política, però sembla que s’està apropant a un implacable game over.
De fet, no ha caigut encara gràcies a la incapacitat de Feijóo de teixir aliances parlamentàries, més enllà dels inefables de Vox. Amb tots els ponts cremats, atès l’espanyolisme agressiu del PP envers les identitats i llengües de l’estat, no té manera que bascos i catalans li donin suport, i l’única sortida per governar és anar a eleccions, cosa que Feijóo no pot decidir.
Pedro Sánchez no podrà resistir i, inevitablement, caurà. És massa gran l’escàndol, massa brut, massa proper i ha durat massa anys, i a sobre, encara no ha explotat tota la claveguera. Impossible salvar-se
Aquesta impossibilitat de la moció de censura és la principal carta que ha tret Sánchez per intentar resistir, però tampoc no és un comodí que li permeti sobreviure. D’entrada, perquè, per molt que els partits de la investidura no facilitin una moció de censura, tampoc sembla imaginable que facilitin la governabilitat de l’executiu. Podemos té pressa per anar a eleccions, convençut que està en condicions de devorar Sumar, malgrat els darrers esgarips de Yolanda Díaz per fer veure que lidera alguna cosa. La resta de les esquerres, des de Bildu fins a ERC, tenen un paperot considerable si no volen reforçar la imatge de crosses que ja tenen, i més ara que han de donar suport a un govern empastifat que, inevitablement, els esquitxaria directament. I Junts i PNB, que tenen vida pròpia més enllà de les aliances puntuals, tampoc no poden mantenir el suport a un Sánchez que no compleix cap dels seus acords, no els permet justificar l’aliança en els seus sectors i, a sobre, ara està rodejat de merderada. En definitiva, el trencaclosques del govern de Sánchez ha estat sempre molt fràgil, però ara ballen totes les peces i pot quedar completament esberlat.
Queda una darrera possibilitat, la més desesperada de totes, però no impensable atesa la capacitat de Sánchez per capgirar situacions impossibles: l’acord per a la investidura d’un president alternatiu, el nom del qual podria bascular des de l’etern ZP —tot i que els sorolls de Veneçuela amenacen per la banda—, o un Illa —que, tanmateix, diuen que diuen que diuen els àudios futuribles—, o un nom extern als previsibles. Però aquesta opció necessitaria un nou consens d’investidura de molt difícil pair per als possibles aliats, que es convertirien en salvadors d’un cos mort.
En definitiva, totes les anàlisis porten al mateix resultat: Pedro Sánchez no podrà resistir i, inevitablement, caurà. És massa gran l’escàndol, massa brut, massa proper i ha durat massa anys, i a sobre, encara no ha explotat tota la claveguera. Impossible salvar-se.