Raimon canta una cançó d’un home que té la bondat a la cara. Avui, només avui, oblido qui és aquest home i parlo de Raimon, només del cantant de Xàtiva perquè ell també té la bondat a la cara, perquè se’n va ara sí que és per sempre, i no dirà més els versos que durant tant de temps ha proclamat als quatre vents, els versos que parlen d’un món que avui sembla fantasia o exageració, on era possible que un polític tingués la bondat a la cara, un món obert, clar i net, alternatiu al règim de l’absurd negre, el món eixe del franquisme, tan criminal com sòrdid. L’artista anomenat Raimon se n’adona, es fixa en això, veu clarament que els crims en la cultura tenen molt a veure amb els crims polítics, amb els crims que van fer d’Espanya una presó, i que la caspa i la sang, abans o després, sempre acaben fent-se companyia l’una a l’altra. Raimon és un cantant que canta perquè pensa o al revés, això no ho sé, però que acaba esdevenint una presència imprescindible per a unes quantes generacions, un representant, entre altres bons cantants, de la dignitat col·lectiva del poble català, el que avui se’n diu “la gent”, homes i dones, fets i drets, que ja que havien de tenir la llengua al cul almenys feien bona cara i es fixaven en tot de cares, en la bondat a la cara. I, pareu esment, en aquell temps dir d’algú que era una bona persona constituïa un elogi sincer, ja veureu en quin punt estàvem i a quin punt hem arribat.

Quan sentim March en la veu de Raimon ens adonem que Catalunya no és un error històric sinó una civilització mil·lenària

Les cançons que canta Raimon no només són un exercici de denúncia de l’autoritarisme, van força més enllà i aconsegueixen recuperar la dignitat política, perquè contribueixen com poquíssims altres protagonistes a guanyar de nou l’autoestima col·lectiva. Amb la màgia blanca de la música i el ritme, el que eren fins a aquell moment tan sols idees de quatre llibres passen a ser un prodigi de bellesa, un sortilegi col·lectiu, himnes d’amor i de guerra contra la por als canvis, contra la part miserable de la naturalesa humana, contra el fabulós, terrorífic engany de la incultura. Només la incultura ens fa irrecuperables. Si altres cantants catalans musiquen versions de bons escriptors nostres, Raimon fa el que ningú ha fet encara millor, s’atreveix a popularitzar un escriptor tan difícil com imprescindible, s’atreveix amb el poeta dels poetes de la llengua catalana, amb Ausiàs March, i l’ofereix en llengua crua, medieval, en llengua antiga perquè Raimon considera que l’alta cultura està viva i feta per al poble i perquè el poble sempre entén més del que es pensen alguns savis. Busqueu-me algun cantant anglès, francès, o alemany que s’hagi atrevit a musicar, a interpretar en pública reunió un autor tan dur, tan complex, tan bell i suprem com Ausiàs March. Porteu-me un cantant que hagi fet més per la cultura catalana entesa com a cultura de primer nivell i no com una curiositat històrica. Quan sentim March en la veu de Raimon ens adonem que Catalunya no és un error històric sinó una civilització mil·lenària. Quan sentim la veu estripada, poc melodiosa, llauradora, lluitadora de Raimon sentim com cantaven els pares, els avis i més enllà, sentim alhora la veu dels que saben cantar perquè primer han après a enraonar i perquè, encara abans, van aprendre a pensar. Sentim de fet, la veu que Jacint Verdaguer indicava amb el dit: “aqueixa veu dels ausents”. Quan no teníem universitat catalana vam aprendre aquestes quatre coses rudimentàries, gràcies en part, a Raimon. Ara tothom va a un ensenyament superior castellanitzat i Raimon es retira. I encara algú creurà que hem millorat.