D’un quant temps ençà, ha revifat el debat al voltant del frau del padró municipal. Per a qui no sàpiga de què parlo, aquest frau consisteix a empadronar persones de manera fraudulenta en un habitatge d’un municipi, de manera que automàticament es generen una sèrie de drets i l’accés a ajuts socials, no només al municipi on s’han empadronat, sinó arreu del país. Com que molta gent es vol empadronar per tenir accés a aquests drets, hi ha persones sense escrúpols que cobren fins a 1.500 euros a persones vulnerables per empadronar-les al seu domicili, la qual cosa és il·legal, i ho fan sense cap límit de persones. Després, aquestes persones empadronades potser ni tan sols viuen allà, però a efectes administratius tenen un domicili a Catalunya, on reben notificacions que fan servir per cobrar ajudes i prestacions. De retruc, el municipi en qüestió elabora un pressupost dimensionat a la població empadronada, encara que el nombre de ciutadans que realment hi viuen sigui menor. Això genera una despesa innecessària i una disfunció financera, perquè es treuen diners d’altres partides (per exemple, de l’àmbit cultural) per atendre unes necessitats fictícies d’uns veïns inexistents.

Alguns batlles ja n’han tingut prou. La setmana passada vam saber que l’Ajuntament de Sant Cugat havia detectat 322 empadronaments fraudulents durant el mes d’agost, els quals va procedir a eliminar del padró. Al juliol, ja va esborrar unes 4.000 persones del padró, després de fer-ne una anàlisi detallada. Tenint en compte que aquesta localitat del Vallès té uns 100.000 habitants, ens trobem amb una xifra de frau en el padró que equival al 4% de la població. A Sant Vicenç de Castellet, al Bages, el seu alcalde, Dani Mauriz, ha estat el primer de Catalunya a aprovar una ordenança reguladora contra el frau en l’empadronament. Des que ha entrat en vigor, ha desempadronat 384 persones, que també suposen, aproximadament, el 4% del cens municipal. En què consisteix aquesta ordenança? La llei diu que totes les persones que viuen a Espanya han d’estar empadronades de manera obligatòria allà on viuen. Per tant, s’han d’empadronar les persones que realment viuen en un municipi, però s’han d’esborrar les que no hi viuen. Aquest ajuntament fa dues coses: d’una banda, s’assegura que la documentació presentada no sigui falsa (com passa sovint) i, de l’altra, inspecciona i comprova que una persona empadronada visqui realment al municipi. És la policia local qui fa les inspeccions pertinents per comprovar que la realitat s’ajusta al padró. I què s’han trobat? Per exemple, domicilis on hi havia fins a quinze empadronats, dins dels quals, realment, només hi vivien tres o quatre persones. L’ordenança preveu multes de fins a 3.000 euros i ha tingut un efecte positiu immediat. Val a dir que l’ordenança inclou tothom, i per tant s’aplica a tots els nous empadronats, independentment de si provenen de Romania, de Suècia o de l’Empordà. Per tant, no hi ha cap arbitrarietat possible ni cap biaix. Des del punt de vista jurídic, l’ordenança és impecable, fins al punt que no ha estat recorreguda per ningú i ja és plenament vigent.

Quantes desenes de milers de persones empadronades a casa nostra no viuen al nostre país?

A l’extrem contrari, tenim a Catalunya molts municipis on el control del padró és nul. En alguns casos, fins i tot, la deixadesa de funcions o la tolerància amb el frau acaba provocant, en aquests municipis, un innegable efecte crida. Sense sortir del Bages, m’expliquen que a Manresa hi ha desenes de persones empadronades en dependències municipals i que hi ha 522 habitatges que tenen un mínim de sis persones empadronades. Ben segur que hi ha moltes famílies nombroses a la capital del Bages, i és bo que sigui així, però no cal ser la senyora Fletcher per deduir que, dins d’aquesta xifra, s’hi amaga força frau. Per cert, també em diuen de fonts oficials que el frau del padró és el primer pas cap a una altra mena de delictes més greus, esperonats per la constatació que el control és inexistent. Per tant, controlar el padró també té un innegable efecte preventiu.

La pregunta que ens hem de fer és la següent: si a la majoria dels municipis de Catalunya hi ha persones falsament empadronades, quantes desenes de milers de persones empadronades a casa nostra no viuen al nostre país? M’expliquen casos concrets de persones empadronades que reben ajudes i viuen, en realitat, a Holanda o al Marroc. Si jo en conec un parell de casos, quants casos hi ha realment? Podríem fer la següent pregunta al nostre Govern: quantes persones viuen avui a Catalunya realment? Em fa l'efecte que ningú no en sap la resposta, i crec que el marge d’error podria ser de centenars de milers de persones. Si tots els municipis catalans adoptessin una ordenança com la de Sant Vicenç de Castellet, quantes persones serien eliminades del padró a nivell nacional? Potser caldria no deixar aquest tema únicament en mans dels alcaldes, que ja tenen prou feina, i caldria una acció decidida per part de les administracions superiors.