La millor notícia del passat diumenge (eclipsada per la victòria dels argentins a la guingueta corrupta de Qatar) fou el fracàs absolut de La Marató d’enguany dedicada a la salut cardiovascular. En una lectura superficial, hom podria adduir que la crisi econòmica i el fantasma de la inflació han provocat que la pornografia solidària de TV3 hagi arribat només als 8.304.807 euros, xifra notòriament inferior al ventall d’entre 12 i 15 milions dels darrers anys. També podria afegir-se que programar un espectacle televisiu d’aquest caire justament el dia que la majoria de tòtils del món som davant d’una pantalla admirant com Messi s’assegura l’Olimp de la immortalitat (i fer-ho, al seu torn, amb una nòmina de cinc presentadors quan la canònica del gènere cinicosolidari en demana un de sol) és una jugada mestra d’autèntics genis. Tot això hi ajuda, però la plantofada té orígens més excelsos.

Es pot comprovar fàcilment com els números de La Marató van créixer en paral·lel als fets posteriors a l’any 2017, tot just quan el processisme va canonitzar el xantatge emocional com a motiu últim de qualsevulla fonamentació política. Ara pot semblar delirant, però després de l’aixecada de camisa del referèndum i la posterior no-declaració, Catalunya fou un indret on la pauta moral era marcada pels presos polítics i la qualitat dels líders es mesurava pel martirologi. Tota aquesta escudella insofrible de victimisme (recordeu la forma horripilant en què La Nostra va passejar les dones i els familiars dels presos a cada programa de la graella) esdevingué la crossa perfecta d’espectacles funestos com La Marató, un producte èticament indefensable que mercadeja amb la malaltia i fa sensacionalisme de la dissort amb l’excusa de recaptar quatre calerons.

De la mateixa forma que el processisme prostituí la bona fe dels conciutadans, La Marató utilitza les malures per traficar amb les il·lusions del comú. Tot és una cursa de plorera que parteix d’una base fraudulenta, car els programadors de TV3 trien la tara protagonista pensant en com poden excitar la mala consciència dels ciutadans i no pas en la resolució científica del problema (per això no tenen cap mena de vergonya en repetir hits com ara el càncer o en disfressar el mateix tema de diversos noms). Tot plegat no és culpa de la gent, que ja fa prou imaginant perfomances comunitàries, concerts participatius amb nauseabundes cançons populars artificiosament traduïdes a la nostra llengua (per acabar de rematar-la) i d’altres pantomimes semblants. El paral·lelisme amb l’acció política dels últims anys, feta de manis i saltirons, és tan òbvia que ja fa vergonya subratllar-la.

Tot això encara és més pervers si es pensa en la quantitat oceànica de milions en despesa pública que els catalans destinen a la sanitat i a la conseqüent investigació mèdica (i jo que me n’alegro, només faltaria), cabassos d’euros anualment que deixen en ridícul aquesta propineta de La Marató; una xifra que, dit sigui de pas, pot semblar molt quantiosa emmarcada en un cartell lluminós de la tele, però que és absolutament irrisòria a l’hora de dedicar-la a investigar. La Marató real és la pluja d’euros que destinem anualment a resoldre les malures de cos i ànima, uns diners que encara serien més si tinguéssim la decència de no deixar-nos robar la cartera pels nostres ancestrals enemics. En qualsevol cas, que La Marató visqui una caiguda persistent resulta magnífic, car certifica que la ciutadania està fins als ous de cedir a xantatges i d’afluixar encara més la mosca pels serveis públics.

Que la majoria d’espectadors de la televisió processista s’allunyin de la maquinària de l’almoina i del porno certifica que a molts ciutadans ja no se’ls pot enganyar amb els mateixos mecanismes del 2017. La lluita contra aquesta forma de xantatge mai no s’atura; fixeu-vos, només per posar un exemple evident, com els nostres líders pretenen que participem en les properes municipals barcelonines apel·lant a la compassió que susciten dos ancians que ja no tenen ni la mínima energia que reclama ésser conserge de l’Ajuntament. Per fortuna, allò que començà amb la tragèdia ploranera ara ja és una farsa descomunal. Amb l’afegit que els espanyols estan descobrint la retòrica processista, tot plegat resulta un cúmul de bones notícies ideal per encara els espantosos i vomitius àpats de Nadal. La caiguda de l’antic règim s’accelera i, darrerament, vivim una sobredosi de bones notícies.