No es pot dir que la proposta del Govern d'un Acord de Claredat amb Espanya hagi tingut un èxit inicial prometedor. Ans al contrari. Més aviat com es podia esperar. El rebuig, tot començar, ha estat triple. D'una banda, en primer lloc, la resta dels partits independentistes, que integren la més que diluïda a hores d'ara majoria del 52%, ha ofert un sonor i rotund niet! À la Breznev. Res feia suposar el contrari. Però aquesta negativa és purament nihilista, car no ve acompanyada de cap proposta, més enllà dels unicorns o del fet que no va en la direcció de l'autodeterminació i de l'amnistia o que certifica el fracàs rotund de la Taula de Diàleg. Taula de la qual, per cert, alguns i algunes n'han sortit personalment, molt i molt ben parats. Xavalla, vaja. Alguna cosa s'ha obtingut, però no discutim això ara. El que ara —i perdó per la sornegueria— hauria de ser sobre la taula fora una proposta d'acció positiva alternativa a l'Acord de Claredat. Ara per ara no hi ha més que xerrameca buida i negativitat. A falta de propostes creïbles pels seus propis autors, potser l'aconsellable podria ser esperar a veure què en surt, sense afanyar-se a omplir les rodes de bastons.

D'una altra banda, en segon lloc, la sucursal catalana dels socialistes —vista la seva nul·la autonomia política— tampoc ha perdut el temps en negar el pa i la sal a l'Acord. La negativa va més enllà de l'aritmètica parlamentària de la qual tant es parla, és a dir, de la soledat del govern, que s'observa amb desinhibida fruïció. Un apunt, un xic marginal al respecte. Unes futures eleccions no sembla que donessin, guanyi qui les guanyi, uns números gaire diferents dels actuals. Suposem que torna a guanyar el PSC i, amb majoria indepe o sense, no s'avenen els partits que es vanten de ser-ho per construir un govern de tal signe i el PSC tira endavant. Ho fia a una renovada sociovergència à la DIBA i evitaria la soledat? Tanco la digressió.

La pedra de toc del PSC, idea que comparteix amb el PSOE, és que la societat catalana està fracturada, que hi ha un conflicte entre catalans i que, conseqüentment, primer els catalans s'han de posar d'acord. À la basque? Què tenen a veure ambdues societats en matèria de conflictes? Aquesta paparra no va més enllà, davant la seva fal·làcia, d'una excusa per no voler avançar. Al contrari, el propòsit és enfortir l'statu quo sense cap mena de vergonya.

En tercer lloc, la Moncloa, fent indiferent, ara per ara, qui l'habiti, va donar un cop de porta amb totes les de la llei, mai millor dit. Ratifiquen —espero que no sigui més que per tàctica de desgast— la mentida catedralícia que sense violència es pot parlar de tot. Aquí, per més que pesi a alguns, mai n'hi ha hagut. Espanya és per als mateixos espanyols tan feble sentimentalment que, fiquen el cap sota l'ala i dels problemes no se'n parla. I és una actitud tan barroera, que hom confon independència amb autodeterminació, extrem sobre el qual no cal ara perdre gaire temps. I no és l'únic problema de base. Mal avenir.

Recordem, un cop més, l'essència, perfectament traduïble a la relació Catalunya-Espanya, del nucli de l'Acord de Claredat canadenc, un dia fins i tot proposat pel PSC. En un estat de dret la llei és la base irrenunciable de la convivència, llevat, però, d'una excepció: el principi democràtic el subordina si l'aspiració d'una part de la població, de forma constant, aspira a un canvi de l'statu quo. Així, l'Estat ha de cedir a aquesta pretensió emparant una consulta als ciutadans del territori en qüestió. Simplificant molt, la llei no és la base de l'estat de dret, és la seva expressió. La seva base és la democràcia, la raó última de l'Estat.

La lògica carpetovetònica de la llei com a la creu de la moneda de l'estat de dret, tot oblidant la base democràtica, és la mateixa que la del matrimoni indissoluble: es dona, amb llibertat, el consentiment per casar-se. I fins al final dels dies: no hi ha marxa enrere per greus que es presentin les dificultats que desolin la parella.

A la vista de la glaçada foscor amb què l'Acord de Claredat ha estat rebut queda sempre la via internacional, on Espanya, malgrat els seus intents de màrqueting polític amb premis, honors, martingales i maniobres no són ni molt menys reeixits. Al cap i a la fi, la via internacional, és a dir, fer veure fora que a Espanya el principi democràtic importa poc, es presenta com un obrellaunes problemàtic, però necessari.

Només comencem una altra etapa. Veurem quant dura, com es desenvolupa i amb quin èxit. Tanmateix, el niet no és la solució. Que no enganyi cert respir de l'independentisme. Letargia no és mort: és hibernació temporal.