Fins al final

Fins i tot els més escèptics amb el procés de negociació iniciat a Ginebra, vull dir no els escèptics amb els resultats (això ho som tots) sinó amb la negociació mateixa, han d’admetre que ha costat molt arribar fins aquí. M’estic referint als que realment analitzen les coses per treure’n conclusions reals, no a aquells que fa anys que decideixen que res no els semblarà bé fins que el temps giri cap enrere i tornem al 2017. Ha costat pagar la factura de la repressió i de la suspensió de l’autonomia, l’empresonament i exili de líders polítics i socials, la divisió dels partits, les victòries judicials i diplomàtiques que van aconseguir immunitats, indults o modificacions penals, la insultant indiferència dels països europeus, la vulneració de drets fonamentals i el deure de viure en un estat on el lawfare i l’espionatge es practiquen de forma descarada i quasi explícitament admesa. Haver arribat a moure’ns de tot això, debatent el tema sota els focus europeus i amb mediador interposat, i amb capacitat per anar més enllà de pactes conjunturals, ha costat tant que em resisteixo a considerar-lo fruit només d’una carambola al Congrés dels Diputats. Ho atribueixo a aquella paraula que també té nom de robot espacial explorador a Mart: perseverança.

Un cop arribats aquí, crec que seria un error moure’s d’aquesta actitud. És a dir: es tracta d’arribar fins al final de la qüestió, acabi com acabi. M’importa ben relativament si l’acord final és bo, dolent o espantós: crec que en aquest cas l'important és el procés, a risc que em titllin de processista, perquè penso que la situació és prou interessant i nova per deixar que conclogui. Vaig tenir la mateixa sensació quan es va votar l’Estatut, moment en què vaig apostar pel "sí" sota la mateixa reflexió: passi el que passi, si les coses s’agiten, l’invent m’agrada. També m’agrada quan s’agiten molt més, és clar, i quan l’atmosfera permet consensuar la necessitat de passar a l'acció revolucionària, però mentre això no passa, o precisament per tal que passi, crec important arribar fins al final dels processos. Veure si és nen o nena, mirar si hi ha un pam de net, arribar al cap del carrer. També vaig pensar el mateix l’octubre del 17, per cert, perquè considero que quan s’arriba a celebrar un referèndum unilateral, a guanyar-lo i a deixar el regne d’Espanya entre l'espasa i la paret, s’ha d’arribar fins al final i rematar-lo encara que comporti el risc de perdre: de fet, el que s’hauria perdut es va arribar a perdre igualment. Però bé, en el moment actual crec que és important donar aquell procés per acabat i considerar-lo part d’un procés més gran, el de la independència de Catalunya, que ara viu la seva segona temporada i que comença amb un primer capítol poc trepidant, però molt atractiu: jo el titularia "com anàvem dient". I, en aquest capítol de la sèrie, Catalunya torna a demanar a Espanya, però ara davant dels ulls d’un mediador i amb la mirada atenta d’Europa, com podem resoldre això. No sabem com acabarà, cert, però sí que sabem una cosa: acabi com acabi, la temporada és prometedora.

Passi el que passi, si les coses s’agiten, l’invent m’agrada

Les coses, quan es comencen, s’han de fer fins al final. Si toca fer la revolució, es fa fins a l’última trinxera; si toca parlar, es fa fins a l’últim minut del darrer termini que es pugui tolerar; si s’engega un procediment judicial que pot fer guanyar tota la causa sencera, es deixa que aquest procediment judicial arribi fins al pronunciament final de les màximes instàncies europees. És cert que Pedro Sánchez ha començat incomplint amb el català a Europa (reservant-se sempre una excusa que trasllada la responsabilitat a d’altres, com és el seu costum), però això ha fet només més interessant saber com reaccionaria Puigdemont: en aquest cas, en lloc de trencar la baralla, el president ha fet un advertiment cara a cara davant del Parlament Europeu. I també era interessant saber com reaccionaria Pedro Sánchez, a qui ja se li comença a desfigurar la seva cobejada imatge de "bo de la pel·lícula". Els ingredients són bons, l’argument és suggeridor i el conflicte de la trama és el de sempre. Per a saber com continua, cal arribar fins al final de cada part. No es pot matar el jugador a l’altra banda de la taula de pòquer només perquè estigui demostrant ser un trampós: cal arribar al final de la partida perquè l’espectador, o el jutge, o la ciutadania, entengui per què cal matar-lo o per què, simplement, cal deixar-lo en evidència com fa Paul Newman en aquella partida dalt d’un tren a "The Sting". Deixar que l’adversari perdi els nervis (i la credibilitat) és una opció. I, en un ambient de diàleg amb mediador, crec que és una bona estratègia negociadora.

Soc escèptic pel que fa als resultats. Però, si sabem fer les coses bé, i emulant la famosa cita de Sèneca, qualsevol resultat ens serà favorable. A mi l’única cosa que em preocupa és saber què farem nosaltres, quin pla tenim, què ens tocarà activar, en qualsevol dels dos casos. Perquè, i d’això no en tinc tampoc cap dubte, a la meitat d’aquesta temporada (donin-li un any i mig) les cartes queden al descobert i algú dels protagonistes mor. Perdonin l'espòiler.